Giordano Bruno és conegut pel seu estudi astronòmic i per les seves innovacions a l'astronomia durant el Renaixement, però la seva filosofia va molt més enllà de planetes i estels, a la Càbala del Pegaso triomfant introdueix dos temes que ja havien estat discutits en l'Antiguitat: l'elogi de la mà i l'elogi de l'esforç. Avui tractarem del primer d'aquests dos temes, basat en la dualitat entre la intel·lectualitat i la mà: l'home és més intel·ligent pel fet de tenir les mans o té les mans perquè és més intel·ligent?
Segons Bruno, l'home té dos dedicacions: la contemplació, per a la qual està feta l'intel·lecte, i l'acció, per a la qual s'han creat les mans; tot i això, el que realment el diferencia dels animals no és l'enginy, sinó el poder de l'acció amb les mans. La mà és "l'òrgan dels òrgans", amb ella l'ésser humà ha pogut dominar els estris i esdevenir més intel·ligent; la mà és la possibilitat d'esdevenir diferent a la resta d'animals. Tot i que es veu com Bruno aposta clarament per la mà, no es pot dir que oblidi l'intel·lecte, la seva filosofia es basa sempre en una dualitat de forces, de manera que arriba a afirmar que tot i que la mà és el motor que transforma l'home, sense l'intel·lecte no es podria parlar de cultura.
La meva intenció no és seguir amb aquest debat entre la mà i l'intel·lecte, el pràctic i el teòric, sinó preguntar si no ens estem oblidant de les mans. No em refereixo al fet que s'oblidin les feines que es fan amb les mans, sinó que volem veure el món amb només els ulls i a vegades no recordem agafar les coses amb les mans, tenir-les al nostre abast. És com si estiguéssim oblidant la nostra forma natural de relacionar-nos amb les coses, abans es començava per la vista i es seguia per l'olor i el tacte; ara tot és veure i només ens quedem amb això. Però cal tocar, cal sentir entre les nostres mans, perquè conèixer no és veure quelcom de lluny, sinó és abastar-lo, és tornar-ho teu i sentir-ho part de tu.
Segons Bruno, l'home té dos dedicacions: la contemplació, per a la qual està feta l'intel·lecte, i l'acció, per a la qual s'han creat les mans; tot i això, el que realment el diferencia dels animals no és l'enginy, sinó el poder de l'acció amb les mans. La mà és "l'òrgan dels òrgans", amb ella l'ésser humà ha pogut dominar els estris i esdevenir més intel·ligent; la mà és la possibilitat d'esdevenir diferent a la resta d'animals. Tot i que es veu com Bruno aposta clarament per la mà, no es pot dir que oblidi l'intel·lecte, la seva filosofia es basa sempre en una dualitat de forces, de manera que arriba a afirmar que tot i que la mà és el motor que transforma l'home, sense l'intel·lecte no es podria parlar de cultura.
La meva intenció no és seguir amb aquest debat entre la mà i l'intel·lecte, el pràctic i el teòric, sinó preguntar si no ens estem oblidant de les mans. No em refereixo al fet que s'oblidin les feines que es fan amb les mans, sinó que volem veure el món amb només els ulls i a vegades no recordem agafar les coses amb les mans, tenir-les al nostre abast. És com si estiguéssim oblidant la nostra forma natural de relacionar-nos amb les coses, abans es començava per la vista i es seguia per l'olor i el tacte; ara tot és veure i només ens quedem amb això. Però cal tocar, cal sentir entre les nostres mans, perquè conèixer no és veure quelcom de lluny, sinó és abastar-lo, és tornar-ho teu i sentir-ho part de tu.
3 comentaris:
i abans el promès demanava la mà de la promesa al pare d'aquesta. Es que potser abans llegien més Giordano Bruno?
seriosament...
a mi m'agrada molt sentir el tacte a les mans, sentir la roca quan escalo, sentir la pell quan acaricio, fins i tot cremar-me suaument amb una paella. Però també els peus, descalç per l'asfalt o la sorra roent i les pedres punxegudes o el fred de les rajoles de casa, el gel, la neu a peus i mans.
Això ho he escrit amb les mans, però m'ho ha dictat l'intel·Lecte!
m'agradat el post i aquesta visio de les mans.
No es pot dir que estigui massa d'acord amb en Bruno. Que les mans són apendix importants i que donen una gran exactitut de moviments no li discutirem. Que són autèntiques obres d'enginyeria, que ha costat déu i ajuda reproduir-les, tampoc. Però no són òrgans, i molt menys vitals. Com a teoria i com a metàfora pot estar bé, però no com a realitat. És difícil saber què ens diferencia inequivocament dels animals, però podríem dir que és el conjunt de totes les nostres capacitats, que evolutivament és superior, tot i que aïllant cadascuna de les característiques, molts animals ens superen puntualment. Però les coses que hem creat amb ciència, amb tecnologia, tot depèn de la nostra capacitat cerebral superior, i de tenir un parell de capes més d'escorça dins el crani. Actualment potser s'obliden les mans, perquè cada cop tenen menys utilitat. Moltes coses es poden fer sense elles, i fins i tot en cas de perdre-les, hi ha solucions per seguir vivint amb certa dignitat. Sense un cervell no vius, per començar, i si ens esborren l'intel·lecte, ja pots tenir unes mans ben grosses, que no en faràs pas res.
Apa, ja m'he enrotllat i probablement no anaven per aquí els trets, però és el que té ser bioquímic, i no filòsof...
Publica un comentari a l'entrada