Ell ha estat una de les persones que no oblidaré en la meva vida, m'ha ensenyat que sempre s'ha de lluitar, intentar superar els obstacles que ens trobem a la vida per tal de ser feliços.
S'ha passat tota la seva vida lluitant, per no ser diferent, perquè els altres el veiessin tal com és, un noi igual qe els altres, encara que hagi d'utilitzar una cadira i li costi caminar només amb la força de les seves cames. Va ser dur escoltar la seva història, mentre ho feia, sentia les llàgrimes cremar a la meva gola i saabia que no podia plorar, ell no es mereixia que jo sentís compassió o pena. La veritat és que no era això precisament el que sentia, era només rabia per veure com de dura havia estat la seva vida, les paraules d'alguns que es feien dir amics seus, el dolor que havia marcat la seva vida... per sort, la seva fortalesa és immensa, ha aconseguit superar tot allò, viure com si res no hagués passat, però sense oblidar quina és la seva història i les seves circumstàncies, que sempre l'acompanyaràn. Em va mostrar que tot es pot aconseguir a base d'esforç i optimisme, ell ara té parella, un pis, un projecte de futur, envoltat de la gent que se l'estima. Jo només el puc mirar de lluny, una petita distància de 10 anys ens separa, el nostre contacte es limita a mails diaris, però tot i això el sento a prop, és una d'aquelles persones que no hi és, però que sempre està. Últimament l'he trobat a faltar, la seva capacitat per escoltar-me, per entendre'm, per donar-me la seva opinió posant-se alhora al lloc d'aquells que m'envolten. Se que és una persona que sempre recordaré, per tots els dies junts a classe, les nostres discussions als speakings veient com la professora es tornava boja amb nosaltres, pels gelats de l'estiu a la Soler, per tots els dies que ha contestat i contesta els meus mails encara que tingui un munt de feina. Per tot això, és una persona de la qual he après molt i encara em queda per aprendre, és un dels meus Mestres...
S'ha passat tota la seva vida lluitant, per no ser diferent, perquè els altres el veiessin tal com és, un noi igual qe els altres, encara que hagi d'utilitzar una cadira i li costi caminar només amb la força de les seves cames. Va ser dur escoltar la seva història, mentre ho feia, sentia les llàgrimes cremar a la meva gola i saabia que no podia plorar, ell no es mereixia que jo sentís compassió o pena. La veritat és que no era això precisament el que sentia, era només rabia per veure com de dura havia estat la seva vida, les paraules d'alguns que es feien dir amics seus, el dolor que havia marcat la seva vida... per sort, la seva fortalesa és immensa, ha aconseguit superar tot allò, viure com si res no hagués passat, però sense oblidar quina és la seva història i les seves circumstàncies, que sempre l'acompanyaràn. Em va mostrar que tot es pot aconseguir a base d'esforç i optimisme, ell ara té parella, un pis, un projecte de futur, envoltat de la gent que se l'estima. Jo només el puc mirar de lluny, una petita distància de 10 anys ens separa, el nostre contacte es limita a mails diaris, però tot i això el sento a prop, és una d'aquelles persones que no hi és, però que sempre està. Últimament l'he trobat a faltar, la seva capacitat per escoltar-me, per entendre'm, per donar-me la seva opinió posant-se alhora al lloc d'aquells que m'envolten. Se que és una persona que sempre recordaré, per tots els dies junts a classe, les nostres discussions als speakings veient com la professora es tornava boja amb nosaltres, pels gelats de l'estiu a la Soler, per tots els dies que ha contestat i contesta els meus mails encara que tingui un munt de feina. Per tot això, és una persona de la qual he après molt i encara em queda per aprendre, és un dels meus Mestres...
3 comentaris:
És molt maco això que escrius, i tenir una persona al costat que et desperti tots aquests sentiments és una gran sort. Jo crec que la vida ens posa a prova constantment, de diferents maneres, però sempre tenim reptes a superar. Algunes vegades les proves són duríssimes i només els més forts se'n surten... són moments en què només tens dues opcions: o lluitar i tirar endavant o abandonar-te. La persona de qui parles crec que ha ensenyat a tothom que cal lluitar. Ho ha fet i això ha generat que persones com tu, sensibles i despertes, no es quedin indiferents davant aquest fet i pensin en les seves pròpies vides.
Buf, potser m'he explaiat massa.. .jeje És que el tema m'ha fet pensar!! una abraçada!!!
Un gran home, sens dubte ho és, i més amb tot el que ha passat i no s'ha enfonsat.
Per cert, m'ha agradat molt el post, es nota que R és algú important.
Salutacions Badalonina!
Iruna, la veritat és que sí, és molt maco trobar algú aicí i deixar que t'ensenyi i et mostri tot pel que ha passat perquè tu en puguis aprendre. Les proves que la vida posa als altres també ens poden servir per aprendre als que estem al seu voltant, això ell m'ho ha demostrat. No et preocupis per explaiar-te, m'agrada molt que els meus posts et facin reflexionar, maca! Una abraçada!
Uribetty, ho és, sense dubte, un gran home que m'ha ensenyat molt de la vida. Petons, badaloní :P
Publica un comentari a l'entrada