Yo no soy yo.
Soy éste
que va a mi lado sin yo verlo;
que, a veces, voy a ver,
y que, a veces, olvido.
El que calla, sereno, cuando hablo,
el que perdona, dulce, cuando odio,
el que pasea por donde no estoy,
el que quedará en pie cuando yo muera.
Juan Ramón Jiménez. Eternidades
3 comentaris:
Molt bonic, i no només és bonic sinó que fa pensar... cosa encara més important!!
Estava estudiant castellà i la vaig trobar pel llibre, la vaig llegir i vaig sentir-la meva, és per això que la vaig deixar per aquí. Espero que a tu també t¡hagi fet pensar una estoneta ^^ una abraçada!
Una vegada en una assignatura "humana" dins d'una escola d'enginyeria, em van fer sentir JO només dient açò:
YO SOY ESTUDIANTE DE ESTA UNIVERSIDAD
YO SOY ESTUDIANTE
YO SOY
YO
Pot semblar una tonteria, però en el moment en que acabes dient l'últim Jo, tens una sensació com de saber exactament qui eres per uns minuts.
No sé si venia al cas, però és el que m'ha vingut al cap quan he rellegit aquest poema.
Publica un comentari a l'entrada