El final

Tancar els ulls,
oblidar el passat,
esborrar el present,
anorrear el futur.

Abandonar la vida,
reposar d'una lluita
ja perduda,
que no té sentit continuar.

Deixar que ella s'emporti
tot el que tu has deixat;
reposar als seus braços,
presonera del somni etern.

PD: Que consti que el poema no té res a veure amb el meu estat anímic...que estic d'exàmens però tampoc és per tant!

Maduixes

A veure qui és capaç de trobar totes les maduixes! Un regalet del Bosco, que segurament demà cau a l'exament d'història de l'art. Aquest va dedicat, Tarannà!

Com les maduixes

Encara sento l'olor a maduixa a les meves mans. Eren vermelles, grosses, sucoses, sobre d'elles queia la nata blanca que les endolcia. M'encanten, quan era petita només esperava que comencés la primavera per poder gaudir-ne, ara no cal esperar tant, però tot i això, segueixen sent una de les meves degustacions preferides.
Ara em recorden a un poema de Josep Carner, Com les maduixes, parlava de la innocència d'una nena que recollia maduixes sense adonar-se que el món anava més enllà de la tanca del seu jardí. A mi també em recorden la meva infantesa, la petita il·lusió d'arribar a casa i trobar-les a la cuina, mirar-les amb ulls desitjosos, sabent que m'esperaràn fins al moment de les postres. Jo també pensava que el món acabava rere el patí de l'escola, rere els murs de casa, creia que el món era tan petit com jo. No obstant, tots creixem i deixem la infantesa en el passat, així, aquells dies de petita somiadora han deixat pas a anys d'aprenentatge i de madurar per tal de decidir exactament, quin serà el camí que escolliré per tal d'acomplir els meus somnis.

Com les maduixes

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan; per més frescor, les vol collides d'un infant. Per'xò la néta més petita, que és Pandara, sabeu, la que s'encanta davant d'una claror i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes, 5 cluca d'ulls, aixeca al cel la cara, ella, que encar no diu paraules ben ardides i que en barreja en una música els sentits, cull ara les maduixes arrupides, tintat de rosa el capciró dels dits. 10 Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent, al jaç de maduixeres. I mira com belluga l'airet ombres lleugeres, i el cossiró decanta abans que el pensament. li plau la corretjola i aquell herbei tan fi, 15 i creu que el cel s'acaba darrera del jardí. En va la maduixera 'son bé de Déu cobria; en treure les maduixes del receret ombriu, Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia: si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu. 20 Pandara sempre ha vist el cel asserenat; ignora la gropada i el xiscle de les bruixes. És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat. El món, en meravelles i jocs atrafegat, és petit i vermell i fresc com les maduixes. 25 .

R

Ell ha estat una de les persones que no oblidaré en la meva vida, m'ha ensenyat que sempre s'ha de lluitar, intentar superar els obstacles que ens trobem a la vida per tal de ser feliços.
S'ha passat tota la seva vida lluitant, per no ser diferent, perquè els altres el veiessin tal com és, un noi igual qe els altres, encara que hagi d'utilitzar una cadira i li costi caminar només amb la força de les seves cames. Va ser dur escoltar la seva història, mentre ho feia, sentia les llàgrimes cremar a la meva gola i saabia que no podia plorar, ell no es mereixia que jo sentís compassió o pena. La veritat és que no era això precisament el que sentia, era només rabia per veure com de dura havia estat la seva vida, les paraules d'alguns que es feien dir amics seus, el dolor que havia marcat la seva vida... per sort, la seva fortalesa és immensa, ha aconseguit superar tot allò, viure com si res no hagués passat, però sense oblidar quina és la seva història i les seves circumstàncies, que sempre l'acompanyaràn. Em va mostrar que tot es pot aconseguir a base d'esforç i optimisme, ell ara té parella, un pis, un projecte de futur, envoltat de la gent que se l'estima. Jo només el puc mirar de lluny, una petita distància de 10 anys ens separa, el nostre contacte es limita a mails diaris, però tot i això el sento a prop, és una d'aquelles persones que no hi és, però que sempre està. Últimament l'he trobat a faltar, la seva capacitat per escoltar-me, per entendre'm, per donar-me la seva opinió posant-se alhora al lloc d'aquells que m'envolten. Se que és una persona que sempre recordaré, per tots els dies junts a classe, les nostres discussions als speakings veient com la professora es tornava boja amb nosaltres, pels gelats de l'estiu a la Soler, per tots els dies que ha contestat i contesta els meus mails encara que tingui un munt de feina. Per tot això, és una persona de la qual he après molt i encara em queda per aprendre, és un dels meus Mestres...

Yo

Yo no soy yo.
Soy éste
que va a mi lado sin yo verlo;
que, a veces, voy a ver,
y que, a veces, olvido.
El que calla, sereno, cuando hablo,
el que perdona, dulce, cuando odio,
el que pasea por donde no estoy,
el que quedará en pie cuando yo muera.
Juan Ramón Jiménez. Eternidades