Per acabar el 2009

NO FACIS CAP PREGUNTA

Adelerats pel somni d'un dellà
remot, ple d'incertesa, amb por, privats
de tota llum llevat de la del vespre,
que dura poc, què fer?

Guardar-la tota als ulls
i prosseguir en la nit fuliginosa,
plens de claror:
al viure a tot o res,
vinclar-nos dòcilment al que ens agita
i ens posseeix i ens refà a cada instant
fins al darrer.

Veurem llavors carenes
o un estimball?

No facis cap pregunta:
el que era és acabat, el ja-no-ser comença.

Vinyoli.

No se m'acudeix un millor resum del 2009.
Porto dos dies llegint aquest poema de forma recurrent i trobant-lo tan cert i tan meu que fins i tot m'espanta. Sigui com sigui, comença un any nou, sense saber si veuré carenes o un estimball, però tenint molt present que l'abisme ja m'ha caçat la mirada. I no hi ha camí de tornada.

La cançó d'aquest any: Nit freda per ser abril de Manel.
El llibre: Anna Karènina de Tolstoi
El disc: Viva la Vida de Coldplay
La pel·lícula: In the mood for love

Feliç 2010!

Nadal?

Encara cueja allò que anomenen Nadal. Enmig d'una cua llarguíssima a Passeig de Gràcia -per veure l'enèssima pel·lícula d'aquest mes-, torno a sentir clic-clac, el so alliberador del disparador. Un somriure caçat al vol. La Lluna em pica l'ullet potser per últim cop aquest any.
I començo a estimar aquesta ciutat, o si més no, aquells pams que he caminat amb els meus propis peus, les parades de metro que he après, un mapa de colors que m'ha servit de guia quan el meu "poble" es feia petit i boirós.
Potser sí que existim perquè existeixen ells, només prenem consciència dels altres quan fan acte de presència a les nostres vides, sigui en forma de missatge, de trucada o mirada fixa als ulls. Sempre hi ha un "tu".

PD: Val la pena carregar tot el dia la càmera encara que només sigui per fer 5 fotos, de les quals només en salvaria aquesta.

I més Vinyoli

[XV]
Tot és per ser donat i no t'ho vol ningú.
cor meu, potser les pedres mudes
o bé la matinada.
Cor, no et precipitis
a voler més, no et tanquis
per molt que faci mal.
Estima
sense voler ser correspost.
Posa't a prova:
calla i escolta l'indiscriminat
so de la vida.
Sol, cada batec
es correspon potser amb alguna cosa.
Vinyoli.

I ara, cada nit, abans de dormir, els seus versos ressonen a l'habitació buida i es queden rodant pel meu cap fins que aconsegueixo tancar els ulls i començar el demà. El Nadal també té una part positiva.

Vinyoli

CERTESA

Set de vida més alta
que m'omples, ja tristesa
no sento, sols anhel
i profunda esperança.
Fugiu, ombres!, el cor
que en veritat estima
no tem les ombres, emportat
en el corrent inesgotable
del seu lliurar-se a l'estimat.


ONA CLOSA

Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama.
s'omple d'ocells la vagorosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l'arbre.

Però l'anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l'amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja.

PLOR

Força callada, continguda,
que bruscament vol esclatar.
Vacil·les, cor, a punt de rompre't
en l'excés del dolor;
no saps on contenir-lo,
fins que de sobte, suplicant,
la vida esclata en un extrem
extenuar-se en abundors
ardents de llàgrimes
enfora de la seva inmensitat.

L'INACCESSIBLE

No vaig trobar-te, viarany secret
cap als cims insegurs, coberts de boira,
del sentiment, sols entrevistos de lluny.

Atret només per ells, però mancant-me
les fortes ales que demana un vol
inusitat, tan sols per apropar-s'hi,
em vaig quedar fent via per carenes
inacabables de muntanyes tristes,
inhabitable solitud de l'erm.

ELS DIES

Floreixen i moren els dies,
deixant-nos tristesa només.
De nits estrellades omplies
un temps, el teu cor, en excés,
or pàl·lid de vespres collies,
com flors per a íntims vergers.

Bellesa del món posseïda,
segura, feliç veritat.
perduda tot just assolida,
anhel de conèixer una vida
més pura, més alta, callat
misteri del cor, aleshores:
tot minva, tot mor, calcigat
pel ritme feixuc de les hores.

Passem fent adéus cap enrera:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Pensem com l'encesa primera
de l'alba, com fressa de vent.

VEU DEL PROMONTORI

He dit adéu al vespral conjur;
ara, en la nit, ull inquiet de far,
temptejo la foscor, voltat de mur.

Escolto sempre la remor del mar,
el vent que brunz llevant-me tot record;
sóc l'únic arbre en aquest lloc isard.

De les estrelles no voldré conhort;
crido callant amb braços espantats,
segur només del signe de la mort.

Venceu-me ja, segures tempestats.

...
Vinyoli als llavis en un diumenge de mar, vent i fred (13-12-09) que serveix de punt i a part, o més aviat, de punt i principi.

PD: Gràcies

Fragilitat

Després de fer la foto, m'he quedat sense paraules. La fortalesa convertida en fragilitat.

Com...

Com un piano tocat per mans invisibles.
PD: la meva foto favorita de les últimes que he fet!

Blau elèctric

Potser la solució és deixar de pensar. Let it be.
Tots els dies estranys acaben amb Wonderwall sonant, cantat al metro o al vagó del tren, i jo creient en la màgia d'allò inexistent un cop més.
Arriba un moment en què et canses de tremolar i tanques els ulls en una abraçada càlida. I tot sembla com un somni, però és real. No tens por. Tot va, millor o pitjor, whatever works.
Ja no saps ni què escriure, ni si distingeixes el fals del real. Però això és la vida.
(i això no ho hauria de publicar, però hi ha frases que et canvien les formes de veure les coses i les ganes de fer-te real, punyent, vital)
Jo ja m'entenc. O no.

David Jou

"En la fosca, en la mirada, en el silenci, sota el pes de les estrelles, som algú- algú que dubta de ser prou, algú que dubta de poder, algú que sent en el seu cos el fred mortal de la pregunta i de l'espera."

fragment de Cometa i eclipsi, extret de Joc d'ombres.

Poesia?

He començat a llegir poesia, potser és perquè per primer cop he après a buscar-me entre versos de desconeguts, potser perquè fins ara no havia arribat el moment de veure més enllà, d'intentar copsar allò que em creia incapaç de comprendre.
I aleshores em pregunto si els lectors també tenim un dret sobre l'obra, penso en tots aquells poetes anònims que trenquen llibretes plenes de paraules que mai ningú podrà llegir. Perquè potser tots aquests haikús, sonets o rimes oblidades guarden la salvació d'algun de nosaltres, podem ser egoistes amb la genialitat? Hi ha poemes que semblen crits enmig de la nit, potser perquè cerquen uns ulls atents que tinguin una mirada neta, potser perquè de tant purs, semblen anar més enllà del paper on són escrits. Sigui com sigui, hi ha poemes -potser pocs, potser molts- que són vida, experiència, saviesa, poemes que són petites dosis de genialitat i que es perden sense arribar més enllà del seu autor, transformat en l'únic lector possible. I a mi em sap greu, em preocupo per la sola possibilitat que algú es vegi privat de llegir aquell poema que està esperant, uns versos que necessita per trobar-se, per pensar-se. Perquè quan no trobem les pròpies paraules per (d)escriure'ns, necessitem llegir-les a través d'un altre.

Feliu Formosa. Cançoner

No me n'he pogut estar... de fet els copiaria tots. Seguim amb el Cançoner:
12
Tot és fora de mi,
com tu ets fora de tot,
mentre oneja el blat tendre
com si m'ho desmentís.

Enllà, plana un ocell
i no reprèn el vol,
mentre vetllo tot sol
la teva solitud.

13
Com pot ser ambigu un simple gest de mà
quan tot ho hem compartit menys el no-res!
Com pot ser incert el simple fet de viure
amb tantes opcions, que tu no tens!
Com més llargs són els lapses d'inconsciència,
més m'espanta el segon de lucidesa
en què em pregunto on hem anat a raure
per camins separats. Tot es concreta
on s'ha de concretar: en la lucidesa.
Sé que en aquest segon, que val per tota
l'eternitat des que he perdut el rumb,
hi ha la crida que em fas.
Escolta el mar
que, cada nit, vam sentir el darrer estiu
i les ones del qual provaran sempre
de retenir el teu gest per un segon.

15
Quan les hores eren plenes,
teníem la brevetat;
ara que el temps s'ha buidat,
ja no sabem què cal témer.

Miro amb una ala ferida
la llarga estela de llum
d'algun reactor perdut
en un espai que és mentida.

19
Potser em resignaria
a la teva partença,
si no veiés l'oblit
als ulls dels qui m'envolten.
Si goso apropar-m'hi,
veig que tu te n'allunyes,
i jo torno a allunyar-me'n
per seguir-te de nou.

I deixo enrere uns actes
que semblen els de sempre.
(el subratllat és meu)

Si...

8
Si no veus mudar les coses
a través dels meus ulls cecs,
és perquè visc dins el somni
que t'ha dut on ara ets.

Del Cançoner de Feliu Formosa. Molt recomanable!

Afegit a les 23:31 després de buscar més poemes per internet (a casa només tinc el Cançoner):

COM SI RES

I anar-te fent a la idea
Del no-res
Tot des-
Sacralitzant-la

I descobrir que no es tracta
Sinó d'habituar-se
A la pròpia solitud

I així cada vegada
Desvetllar més el gaudi
De l'instant

I sempre retornar
Als records i al combat
Com si res
Com si tot

Feliu Formosa

Eichmann a Jerusalem. Hannah Arendt

Perdre la humanitat, amagar sentits i sentiments sota les runes d'uns clixés que han anat caient juntament amb les bombes, clixés que són repetits fins a l'extenuació, fins a la mort, oblidant el propi present i la condició humana. El deure no és un tancar els ulls davant l'ordre irracional, l'ètica kantiana ja ens mostra que abans de plantejar aquest deure cal tenir molt presents dos conceptes: dignitat i autonomia. Eichmann ha oblidat el significat d'ambdós, ha aconseguit fins i tot oblidar-se a si mateix omplint la ment amb concepcions ja donades, amb allò que ell anomena idealisme però que manca totalment d'ordre i raó. És per això que apareix aquesta ceguesa que el caracteritza, un necessitar que algú altre interpreti el món per tal de, un cop paït i assimilat, seguir un mandat clar i contundent, malgrat que manqui de sensatesa.
El seu problema és l'oblit de la humanitat, el deixar de banda la dignitat a canvi d'un èxit que sempre acaba sent frustrat i que només aconseguirà portar-lo al nus de la mort que el tribunal de Jerusalem acabarà estrenyent al voltant del seu coll. Però fins i tot en aquest moment, en el seu final, ens mostra la seva absurda buidor repetint allò que havia sentit a altres funerals, oblidant, com la mateixa Arendt ens diu, que aquest és el seu funeral.
Allò que angoixa, el que provoca dolor, no són només els nombres de jueus que va portar a la mort, sinó la fredor, la racional irracionalitat que caracteritzava els seus moviments, teixint així un dibuix de petites històries que ens mostren la seva misèria. Perquè el mal encara se'ns pot presentar en noves cares desconegudes i l'horror no eren només les incomptables morts, sinó tots aquells testimonis i figues que s'han convertit en fantasmes de l'horror, totes aquelles víctimes que, expoliades de tota dignitat, encara avui no són recordades amb prou força.

Sol, i de dol

A Carles Riba

- La Nit, diem; i el cor comú batega
Brillen els ulls i l'esperança neix;
El respirar de tots dos és un sol bleix:
Súbdits del Tot, vivim l'alfa i l'omega.

Oh pura nit d'estiu! Tothom ofega
El seu voler, però la Ment s'acreix
I en el repòs d'un acimat relleix
Fem nostre l'U sota el digne de Vega.

I comença el diàleg tu a tu,
Més enllà de la carn i la secta,
Llum i cristall en un paratge nu;

I planegem- filòsof!, arquitecte!-
El futur transparent, en un cel blau,
Del Temple, de la Farga i del Palau.

J. V. FOIX. Sol, i de dol