Vinyoli

CERTESA

Set de vida més alta
que m'omples, ja tristesa
no sento, sols anhel
i profunda esperança.
Fugiu, ombres!, el cor
que en veritat estima
no tem les ombres, emportat
en el corrent inesgotable
del seu lliurar-se a l'estimat.


ONA CLOSA

Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama.
s'omple d'ocells la vagorosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l'arbre.

Però l'anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l'amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja.

PLOR

Força callada, continguda,
que bruscament vol esclatar.
Vacil·les, cor, a punt de rompre't
en l'excés del dolor;
no saps on contenir-lo,
fins que de sobte, suplicant,
la vida esclata en un extrem
extenuar-se en abundors
ardents de llàgrimes
enfora de la seva inmensitat.

L'INACCESSIBLE

No vaig trobar-te, viarany secret
cap als cims insegurs, coberts de boira,
del sentiment, sols entrevistos de lluny.

Atret només per ells, però mancant-me
les fortes ales que demana un vol
inusitat, tan sols per apropar-s'hi,
em vaig quedar fent via per carenes
inacabables de muntanyes tristes,
inhabitable solitud de l'erm.

ELS DIES

Floreixen i moren els dies,
deixant-nos tristesa només.
De nits estrellades omplies
un temps, el teu cor, en excés,
or pàl·lid de vespres collies,
com flors per a íntims vergers.

Bellesa del món posseïda,
segura, feliç veritat.
perduda tot just assolida,
anhel de conèixer una vida
més pura, més alta, callat
misteri del cor, aleshores:
tot minva, tot mor, calcigat
pel ritme feixuc de les hores.

Passem fent adéus cap enrera:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Pensem com l'encesa primera
de l'alba, com fressa de vent.

VEU DEL PROMONTORI

He dit adéu al vespral conjur;
ara, en la nit, ull inquiet de far,
temptejo la foscor, voltat de mur.

Escolto sempre la remor del mar,
el vent que brunz llevant-me tot record;
sóc l'únic arbre en aquest lloc isard.

De les estrelles no voldré conhort;
crido callant amb braços espantats,
segur només del signe de la mort.

Venceu-me ja, segures tempestats.

...
Vinyoli als llavis en un diumenge de mar, vent i fred (13-12-09) que serveix de punt i a part, o més aviat, de punt i principi.

PD: Gràcies