Feliu Formosa. Cançoner

No me n'he pogut estar... de fet els copiaria tots. Seguim amb el Cançoner:
12
Tot és fora de mi,
com tu ets fora de tot,
mentre oneja el blat tendre
com si m'ho desmentís.

Enllà, plana un ocell
i no reprèn el vol,
mentre vetllo tot sol
la teva solitud.

13
Com pot ser ambigu un simple gest de mà
quan tot ho hem compartit menys el no-res!
Com pot ser incert el simple fet de viure
amb tantes opcions, que tu no tens!
Com més llargs són els lapses d'inconsciència,
més m'espanta el segon de lucidesa
en què em pregunto on hem anat a raure
per camins separats. Tot es concreta
on s'ha de concretar: en la lucidesa.
Sé que en aquest segon, que val per tota
l'eternitat des que he perdut el rumb,
hi ha la crida que em fas.
Escolta el mar
que, cada nit, vam sentir el darrer estiu
i les ones del qual provaran sempre
de retenir el teu gest per un segon.

15
Quan les hores eren plenes,
teníem la brevetat;
ara que el temps s'ha buidat,
ja no sabem què cal témer.

Miro amb una ala ferida
la llarga estela de llum
d'algun reactor perdut
en un espai que és mentida.

19
Potser em resignaria
a la teva partença,
si no veiés l'oblit
als ulls dels qui m'envolten.
Si goso apropar-m'hi,
veig que tu te n'allunyes,
i jo torno a allunyar-me'n
per seguir-te de nou.

I deixo enrere uns actes
que semblen els de sempre.
(el subratllat és meu)