Por

No vull tenir por pels meus companys, companys a qui estimo i que l'únic que han fet ha estat expressar la seva opinió lliurement. M'agradaria que demà puguem entrar tots a la Facultat mirant ben amunt i sense por de ser reconeguts, sense por de represàlies pel simple fet de dir les coses sense tenir en compte les possibles amenaces posteriors.
El discurs de la violència ha estat el que s'ha acabat imposant a la nostra Facultat, es pot respirar l'angoixa dels estudiants que han decidit parlar i no seguir callant com s'havia fet fins ara. Sé que hi ha maneres molt diverses de dir les coses, fins i tot de veure-les, però el que mai consideraré normal és patir perquè ja no sé qui es fa responsable de la nostra integritat física. És depriment recórrer el despatxos i veure com les responsabilitats es dil·lueixen i al final només queda un estol d'estudiants estesos entre l'angoixa i l'esperança. És trist pensar que tothom espera sense saber a què, que l'únic que podem aferrar és la idea que el sentit comú s'estengui i s'acabi amb una situació que ja ha arribat massa lluny. I creieu-me si us dic que mantenir aquesta esperança és molt difícil veient l'ambient que es respira a la porta de la Facultat.

Cansada del caos a la facultat II

- Vull una Facultat de Filosofia lliure, sense violència, sense pors ni angoixes.
- Apel·lo al sentit comú, als drets dels estudiants, a que cadascú respongui per les seves responsabilitats.
- Demano que s'informi de manera completa sobre què ha passat aquests dies a la Facultat.
- M'agradaria que aquesta situació tingués una solució que no porti a més confrontacions, que calmi els ànims
- Confio que si les coses segueixen així a la UB, m'acceptin a una altra universitat, perquè jo vull fer una carrera seriosa, vull aprendre i estudiar amb llibertat.

Acabem amb aquest caos que no porta enlloc.

20 primaveres

4x

Caos a la Facultat II (i va per llarg)

Fa una estona començaven a arribar a la Facultat els companys que han anat a la manifestació convocada a les 12 a Plaça Universitat: nerviosos, cansats de corredisses i espantats. Pel que expliquen i el que he pogut llegir als diaris digitals, els Mossos han actuat amb contundència. No només han intentat fer fugir als estudiants sinó que també s'han donat casos de gent que tornava cap a la Facultat després de la manifestació que ha estat seguida i ha hagut de fugir corrent al veure que als Mossos encara els quedaven ganes de fer servir les porres.
Sempre he estat molt crítica amb els alumnes que es tancaven a la Facultat, he anat a assemblees i m'ha semblat que tot feia pudor de dogmatisme i d'una lluita contra el capitalisme amb la qual no em sento identificada, però avui ja ha estat massa. Potser no calia, potser no era necessari acabar les coses així. Més que res perquè avui la gent sí que està realment emprenyada i indignada i em sembla una irresponsabilitat la decisió del rector. Fer-ho precisament avui era buscar brega, que des de novembre no hagi hagut cap desallotjament a l'edifici històric de la UB i just avui- en plena setmana de la lliuta (com diuen els de l'Assamblea) i el dia abans d'una manifestació- hagi estat el dia escollit, fa tuf. Tuf de rector ignorant o de rector que vol tenir una lluita cos a cos amb els estudiants. Em sembla, simplement, un irresponsable que no té consciència de què pot provocar amb la seva actuació. Si volia violència i desallotjament, els podria haver plantejat des del primer dia; a la nostra Facultat ens han prohibit l'entrada els piquets una setmana cada semestre (des de l'any passat) i no ha ocorregut res. I ara, avui, s'ha aixecat i ha decidit aturar-ho així. Molt bé, senyor rector, el pròxim dia que decideixi alguna cosa així pensi que per culpa seva no hi haurà només ferits i contusions (que sempre n'hi ha a enfrontaments d'aquest tipus), sinó que centenars d'estudiants es quedaran sense poder fer classes, sense saber si acudir al propi campus per por i en un estat constant d'incertesa i angoixa que els farà haver d'abandonar el repòs dels llibres per buscar l'última notícia sobre els esvalotaments del carrer del costat. Si això és el que volia, felicitats!
PD: I jo que no volia escriure més sobre això, espero que ho entengueu. Estem tots molt cansats de tot això, només cal venir i veure l'ambient que es respira. Ara l'únic que han aconseguit és escalfar més els ànims.

Cansada del caos a la facultat

Cansada d'una facultat on es diu que tens dret a parlar fins que s'adonen que no penses el que, en paraules literals, "hauries de pensar". Cansada de no poder fer una carrera amb normalitat, farta de judicis morals sobre com ens hem de comportar, sobre què s'ha de fer i què no. Agobiada d'anar amunt i avall sense saber si hi ha classe o no, si hi ha assamblea o no, si val la pena parar-se a escoltar per veure com la gent que fa valoracions intel·ligents és apartada del diàleg per acabar com sempre: intentant aturar el capitalisme dolent i aplastador des d'una facultat amagada al Raval. No m'agrada posicionar-me, no m'agrada tenir por de què dic en veu massa alta per si algú m'escolta i no pensa com jo, no suporto haver d'estar discutint per no anar enlloc. Per tot això he acabat pensant el mateix que ja vaig concloure l'any passat: que facin el que vulguin, però que em deixin estudiar filosofia!
PD: Us prometo no fer més posts sobre això, estic massa cremada.

Viatjar

Si hoy el turismo representa el fenómeno cumbre- y a escala mundial, junto al negocio omniposibilitante del petróleo, que es la rama económica con mayores transacciones- del way of life capitalista, es porque la mayor parte de todos los movimientos viajeros pueden tener lugar en el espacio tranquilizado. Para salir de viaje ya no hace falta salir fuera.
Sloterdijk, P. En el mundo interior del capital

Introducció a la KrV

"De esta misma forma abandonó Platón el mundo de los sentidos, por imponer límites tan estrechos al entendimiento. Platón se atrevió a ir más allá de ellos, volando en el espacio vacío de la razón pura por medio de las alas de las ideas. No se dio cuenta de que, con todos sus esfuerzos, no avanzaba nada, ya que no tenía punto de apoyo, no tenía base donde sostenerse y donde aplicar sus fuerzas para hacer mover el entendimiento. Pero suele ocurrirle a la razón humana que termina cuanto antes su edificio en la especulación y no examina hasta después si los cimientos tienen el asentamiento adecuado."
KANT. Crítica de la razón pura, Introducción

Esperit de superació

És curiós com dues paraules tan hegelianes com esperit (Geist) i superació (Aufhebung) han quedat lligades a la nostra llengua.

Petit, petit

A vegades necessito un trosset del meu món petit, petit, per veure que encara hi ha terra sota els meus peus i que no cauré al buit el pròxim cop que pregunti perquè. A vegades cal deixar-se de llibres i d'idees i marxar ben lluny perquè seguir qüestionant implica seguir qüestionant-me i perdre el camí. Tothom necessita alguna cosa on aferrar-se ben fort fins que els nusos de les mans queden blancs de tant esforç, ens cal una llar on respirar tranquils i pensar que ningú ens jutjarà, que no cal complir amb cap expectativa. El meu món és molt petit, potser massa i tot, sempre haig de mirar als altres alçant el cap perquè les seves paraules volen per l'aire sense que pugui caçar-les ni fer-les meves. El meu món és petit i necessito els límits, perquè el dia que me'ls fan trontollar perdo la meva base i tot em cau a sobre. Necessito el meu món petit perquè sense les seves fronteres tot em ve ample, perquè quan no veig on acaba sento que m'esvaeixo en un mar de coses sense sentit.

La nena perduda de la filosofia

La metafísica a vegades es presenta amb la forma d'una nena perduda al bosc que tot filòsof intenta agafar de la mà per a conduir-la a la sortida. Malauradament, sembla que tots perden el camí, d'això ja se'n va adonar Heidegger, i la metafísica queda abandonada, a vegades fins i tot tancada a una cabanya (recordem la fi de Heidegger), sense que ningú la recordi durant anys. Sembla no obstant, que la preocupació per aquesta nena jau en el fons de la major part de la nostra filosofia i tots ens sentim una mica responsables del seu caminar erràtic, potser és per això que tothom s'atreveix a abraçar-la i indicar-li una nova via encara més complicada.