Por

No vull tenir por pels meus companys, companys a qui estimo i que l'únic que han fet ha estat expressar la seva opinió lliurement. M'agradaria que demà puguem entrar tots a la Facultat mirant ben amunt i sense por de ser reconeguts, sense por de represàlies pel simple fet de dir les coses sense tenir en compte les possibles amenaces posteriors.
El discurs de la violència ha estat el que s'ha acabat imposant a la nostra Facultat, es pot respirar l'angoixa dels estudiants que han decidit parlar i no seguir callant com s'havia fet fins ara. Sé que hi ha maneres molt diverses de dir les coses, fins i tot de veure-les, però el que mai consideraré normal és patir perquè ja no sé qui es fa responsable de la nostra integritat física. És depriment recórrer el despatxos i veure com les responsabilitats es dil·lueixen i al final només queda un estol d'estudiants estesos entre l'angoixa i l'esperança. És trist pensar que tothom espera sense saber a què, que l'únic que podem aferrar és la idea que el sentit comú s'estengui i s'acabi amb una situació que ja ha arribat massa lluny. I creieu-me si us dic que mantenir aquesta esperança és molt difícil veient l'ambient que es respira a la porta de la Facultat.