Gràcies a les paraules puc esdevenir tot allò que sempre he desitjat ser, amb una ploma i un paper puc arribar a indrets desconeguts per a la resta del món.
Vull ser un simple personatge interpretant el paper de la seva vida, una petita nena que segueix jugant a imaginar l'impossible sense cap necessitar d'aconseguir que esdevingui real.
Necessito tornar a plorar i demostrar-me que les llàgrimes són també un camí cap a la llibertat, desitjo deixar anar tots aquests sentiments que prenen noves formes i m'omplen d'admiració.
No vull tenir por d'allò que sóc, ni d'allò que penso, he d'acceptar tot el que forma part de mi i tornar-ho a incorporar a una ment deleitosa de tornar a començar.
A vegades, per poder guanyar a la vida, primer hem d'acceptar ser culpables de la derrota al darrer captítol realitzat.
Vull ser un simple personatge interpretant el paper de la seva vida, una petita nena que segueix jugant a imaginar l'impossible sense cap necessitar d'aconseguir que esdevingui real.
Necessito tornar a plorar i demostrar-me que les llàgrimes són també un camí cap a la llibertat, desitjo deixar anar tots aquests sentiments que prenen noves formes i m'omplen d'admiració.
No vull tenir por d'allò que sóc, ni d'allò que penso, he d'acceptar tot el que forma part de mi i tornar-ho a incorporar a una ment deleitosa de tornar a començar.
A vegades, per poder guanyar a la vida, primer hem d'acceptar ser culpables de la derrota al darrer captítol realitzat.
8 comentaris:
Per guanyar a la vida també s'ha de procurar no oblidar el passat, però tampoc ofuscar-s'hi, admetre que el rpesent no existeix, i pensar en el futur en la mida justa... no va encallar-se en un dels tres temps.
NeoPoeta
Molt interessant.
Sóc jo que estic espès o es nota que la uni ja fa efecte?
Un petó ben dolç :P
Exactament, Neopoeta, cal arribar a un punt just d'unió entre tots aquests temps per tal d'intentar seguir gaudint i mirant endevant. Petons!
Uribetty, gràcies ^^ potser es nota però només una micona ehh ( estic a punt de morir sota un munt de llibres que hauria de llegir xD) petonets, macooo!
El refugi de l'escriptura... i tant! ;-)
Per cert, m'he sentit molt identificada amb el text de la iaia...
Culpables de la derrota? Només podem ser culpables d'alguna cosa que hem volgut.
És el millor refugi per a mi, lingüista, gràcies! m'encanta quan algú es sent identificat amb allò que escric, és recomfortant ^^
Efe, no en som culpables, però ens en sentim i això ja és suficient com per creure que realment en som els culpables. A vegades es tracta d¡haver-se rendit massa aviat, tot i que no haguem estat conscients dels resultats.Un petonàs!
Sempre em passa el mateix... llegeixo les teves paraules i m'envaeix una sensació estranya. Són totes tan encertades, tan a la mesura del que sento, del que em passa... És increible com escriurs, de veritat t'ho dic Tals, és una passada!!
Em quedo uns instants pensativa, intentant assimilar tota la informació que hi ha continguda entre les teves línies. Deixo que penetri el missatge, el rerafons del que ens vols fer arribar.
Llavors obro la finestreta per deixar-te un comentari i em quedo en blanc, perquè tu ja ho has dit tot. No trobo les paraules perquè tu ja les has utilitzat totes...
Després et deixo qualsevol cosa escrita perquè quedi constància que he passat per aquí i que m'ha encantat el que has escrit, tanco la finestreta gens convençuda del que t'he dit, i torno a llegir el teu post. Realment tu sí que ets una persona especial!!!
Iruna, que maca ets, m'has fet somriure de tot cor. Si escric i deixo els escrits aquí és justament per això, per transmetre el que sento i saber que algú, des de l'altra banda, sent les paraules com si fossin seves. M'has animat molt, preciosa, t'ho dic de debò! Un eptonàs molt i molt gros :D i no em facis posar-me vermella amb tantes coses maques que sóc molt tímida!
Publica un comentari a l'entrada