Un profund i immens silenci, les seves passes havien deixat de ressonar en la llunyania, allà només hi quedava la remor del vent i el so clar de la pluja que queia intermitentment. La llum del sol gairebé no arribava a filtrar-se entre les branques dels arbres, el camí era ple de fulles molles i fang, les seves petjades encara eren fresques sobre aquell mantell bru. Desenes de petits peus havien trepitjat el bosc hores abans, l’havien omplert de jocs, cants i rialles, no era per ells una visita freqüent i precisament per això la gaudien intensament. Els nens havien buscat fulles dels pocs arbres que coneixien, havien après com era la vida salvatge d’alguns animals autòctons per més tard fugir d’una pluja que queia intensament i els deixava ben xops.
6 comentaris:
Les sortides de ben petits, un temps per a recordar, no oblidar, admirar, retornar.
Salutacions i una abraçada!
I tant, qui pogués tornar a remullar els peus a les basses i esquitxar els companys sense cap preocupació al cap! Un petó i bon viatge!
Bueno me inaguro en tu blog!
Que sepas que me veras por aqui tan amenudo como pueda, comentando.
Quiero decirte que ya hace tiempo que te sigo y te animo a continuar porque lo haces de maravilla.
Sigue asi, llegarás lejos!
Gracias Vik, ya sabes que tienes una lectora asegurada para siempre jaja! Nos leemos ^^
Supose que abans dels nens o no hi havia silenci o el silenci no era ben bé el mateix.
Els nens van mostrar-li què era realment el silenci. Un petó, efe!
Publica un comentari a l'entrada