El so del piano, records d’un passat no gaire llunyà, encara podia sentir la seva presència allà, dins d’aquella melodia. El ritme suau i lent, talment com les seves carícies, els dits sobre les tecles creant quelcom que van compartir durant molt de temps, allò que encara els unia. Mentre tocava mirava el cel a través dels finestrals, blau, amb unes petites taques blanques que el decoraven, el sol brillava com ho havia fet durant tantes tardes. Podia sentir-lo ben a prop, assegut a la seva vora, acompanyant-la, seguint el mateix pentagrama, entonant les mateixes notes. Poc a poc la melodia anava in crescendo, ella tocava forta i vigorosa immersa en la blancor de la sala, tancant els ulls i recordant aquella olor inconfusible que tant estimava. Blanc i negre, aguts i greus, la seva sempre havia estat una vida plena de contrastos fins que ell va arribar i ho va transformar tot en una bella melodia, una cançó que mai podria oblidar, unes notes que l’acompanyarien per sempre i li retornarien la bellesa d’aquells dies eterns i infinits al seu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada