S’assegué sobre la sorra, el mar immens al seu davant. Sentia la seva pròpia llibertat, era ella qui havia escollit aquella vida, en cada moment havia estat conscient del pes de les seves decisions, també era lliure fins i tot en el moment que defugia la seva condemna a escollir sempre. Hi havia moments en els quals se sentia perduda, no sabia quin era el camí que havia de seguir, sabia de la incertesa dels seus propis passos però es sentia obligada a continuar endavant, empesa per una força que naixia al fons del seu ésser. Es preguntava el perquè d’aquesta obligació a escollir contínuament sense saber mai quina era l’opció correcta, la por a equivocar-se l’acompanyava sempre, aquella angoixa que oprimia amb força el seu pit... i tot perdia el sentit... i arribava la nàusea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada