Tancar els ulls,
oblidar el passat,
esborrar el present,
anorrear el futur.
Abandonar la vida,
reposar d'una lluita
ja perduda,
que no té sentit continuar.
Deixar que ella s'emporti
tot el que tu has deixat;
reposar als seus braços,
presonera del somni etern.
PD: Que consti que el poema no té res a veure amb el meu estat anímic...que estic d'exàmens però tampoc és per tant!
5 comentaris:
Sort de l'aclariment de la postdata... que estava jo ja per mobilitzar tota la blogosfera per aixecar-te els ànims!!!
Fora conyes... molt bonic el poema, de veritat.
I encara estàs d'examens tu?!?!?
(quin pal noia...)
Tinc competència!
Bromes apart, molt bonic el poema, felicitats i això que la poesia no era el teu fort:p
Salutacions maca, una abraçada!
Iruna, per això precisament l'he posat, que tampoc volia espantar els/les lectors/es. Si que estic d'exàmens, però vaig començar divendres i acaben dijous que ve, que com jo encara no sóc universitaria, doncs vaig amb calendaris diferents, snif snif :'(
Gràcies per dir que el poema és amco, mira que jo no m'atreveixo gaire amb això de la poesia...un petó maca!
Uribetty, que maco ets ^^tot i que jo no puc fer-te competència eh, ja saps que la meva especialitat no és la poesia. Una abraçada, poeta :P
Gràcies per l'aclariment final. Altrament, m'hi hauria preocupat perquè el poema és ben tèrbol i, per tant, trobo que està prou aconseguit si el que volia era transmetre aquesta sensació tan fosca en poques paraules.
Endavant amb la poesia companya maduixaire!
Merci, Tarannà, no cal que us preocupeu que tt va força bé, sort que vaig deixar la nota! Petooonss maduixaires :P
Publica un comentari a l'entrada