Això no és una tornada

Les conseqüències que et regalin una Moleskine preciosa:

1-11-10

Sigui com sigui, ara sé què és allò que espero, quins dies del calendari són aquells que vull allargar i quins escurçaria fins que esdevinguéssin anècdota. I així, jugant amb el temps, passo els dies entre un munt de tasques pendents i ajornades, pensant que en algun moment tindré un segon per a aturar-me i agafar aire. Mentre aquest moment no arriba, somio viatges, m'aturo mirant els avions, omplo llibretes per a estrenar amb sentiments també nous de trinca. I m'adono que el moment ha arribat, que per fi he canviat, justament quan més necessitava fer-ho, després de l'hivern més llarg de la meva vida.

Ara, a la tardor, ja no espero veure arbres amb fulles de colors, sinó que només penso a conservar una mica de calor, la suficient com per a que el cos no s'endureixi per l'efecte del vent gelat. Així, vaig teixint metàfores mentre fico les mans a les butxaques en caminar pel carrer. De tant en tant, em fixo en la sortida del sol. Altres cops busco la lluna, esperant que torni a emparar-me com va fer l'any passat.

Després de tot, penso, mai hagués imaginat que ara em trobaria aquí, pensant en països llunyans, somiant en tornar a marxar o en, si més no, tenir aquí tot allò que més es troba a faltar. I encara que no sàpiga com ha d'acabar aquest relat, tinc ganes de viure'l. Ara. Ja.

Adéu

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest blog s'ha acabat.
Marxo per no tornar, sense cap motiu, sense cap resposta. Tschüss!

Abisme II

Un cop ets a l'abisme, només saps que no veus res clar ni distint. Només ombres, fantasmes que s'esvaeixen quan la mà ja és a punt d'atrapar-los. I el buit infinit i immens que tot ho envolta. Res més.

Abisme

L'abisme no es verbalitza. Evitem posar paraules perquè tot allò que no és dit és més íntim, propi; narrar-ho, fer-ne una història, implica compartir, deixar pas als altres. Encara no és el moment. Abans de saltar a l'abisme, cal fer un pas enrera i respirar fons. Llavors els pulmons s'inflen i el cos sembla estar ple de força. Tot i no saber si hi ha la força suficient per a un buit sense final.
L'important, però, és deixar la por enrera. Tancar els ulls, tornar-los a obrir i sentir el pes del no-res que tot ho envolta com a amenaça. Avançar amb seguretat, repassant amb el peu la figura d'un sòl que s'obre sota els peus, amb paciència, tot paladejant l'espera de l'instant adequat. I preguntar-se, sempre, si aquest instant no ha passat ja, si no és massa tard. Si encara hi ha una oportunitat.

Ponç i Hölderlin

"No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema." Ponç Pons
"Sin embargo, poéticamente habita el hombre." Hölderlin

Fent dialogar poetes propers i alhora llunyans per trobar respostes.