Abisme II

Un cop ets a l'abisme, només saps que no veus res clar ni distint. Només ombres, fantasmes que s'esvaeixen quan la mà ja és a punt d'atrapar-los. I el buit infinit i immens que tot ho envolta. Res més.

Abisme

L'abisme no es verbalitza. Evitem posar paraules perquè tot allò que no és dit és més íntim, propi; narrar-ho, fer-ne una història, implica compartir, deixar pas als altres. Encara no és el moment. Abans de saltar a l'abisme, cal fer un pas enrera i respirar fons. Llavors els pulmons s'inflen i el cos sembla estar ple de força. Tot i no saber si hi ha la força suficient per a un buit sense final.
L'important, però, és deixar la por enrera. Tancar els ulls, tornar-los a obrir i sentir el pes del no-res que tot ho envolta com a amenaça. Avançar amb seguretat, repassant amb el peu la figura d'un sòl que s'obre sota els peus, amb paciència, tot paladejant l'espera de l'instant adequat. I preguntar-se, sempre, si aquest instant no ha passat ja, si no és massa tard. Si encara hi ha una oportunitat.

Ponç i Hölderlin

"No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema." Ponç Pons
"Sin embargo, poéticamente habita el hombre." Hölderlin

Fent dialogar poetes propers i alhora llunyans per trobar respostes.

Bach

BRUTAL
Vaig veure El silenci abans de Bach i només en començar a sonar les primeres notes dels cellos ja tenia la pell de gallina. És la meva preferida, al metro de Barcelona, la línia que agafo cada matí.

La Tía Tula

"¿Amor? No amor, sino mejor cariño. Eso de amor -decíase Ramiro ahora- sabe a libro; sólo en el teatro y en las novelas se oye el yo te amo; en la vida de carne y sangre y hueso el enrañable ¡te quiero! y el más entrañable aún callarselo. ¿Amor? No, ni cariño siquiera, sino algo sin nombre y que no se dice por confundirse ello con la vida misma."
Unamuno, La Tía Tula

M'explico la història d'una derrota, la de la moral, la de l'ideal del qual em vaig enamorar. M'adono que com més passa el temps, més clar veig el procés, com si hagués anat teixint el fil històric arendtià que només parteix des dels finals absolutament tancats. Perquè un cop vaig saber que el final s'apropava, la història va començar a prendre sentit, va ser com si totes aquelles justificacions davant les quals volia tancar els ulls comencéssin a repetir-se i dibuixar-se, aportant un perquè a tot allò que fins llavors no havia tingut explicació.
És potser la història d'una vida, d'un passat que ja queda tan enrera que el veig entelat -malgrat la claredat que aporta el temps silenciat a través de la distància. Un temps que cap cronista ideal podria comprendre, però que per a mi cada cop es fa més evident, per molt que no sàpiga escriure'n lleis científiques al mode de Hempel ni pugui establir les seves relacions causals.
I com deia Arendt, no tot comprendre és perdonar, malgrat que intentem netejar les intencions i bastir somirures sincers mentre ens preguntem per la felicitat de l'altre. Perquè si estimo la memòria, els rellotges vells i trencats, accepto que ells són la meva seguretat, la brúixola que m'ha de guiar quan em perdi als seus boscos. L'hàbit, els espais coneguts, la llar dels somriures diaris, de les abraçades sinceres i les mirades amagades, tot això serveix de base des de la qual mirar enrera, aquest cop veient la complexitat de tot el que ja és passat, acceptant la seva totalitat.

Preguntar

"El preguntar es la devoción del pensar". Martin Heidegger

Interrogants, preguntes que sorgeixen soles sense cap resposta. Per molt que siguin pronunciats en veu alta, malgrat ser compartits i dialogats, segueixen sent un enigma. Per això m'agraden.
Val la pena estudiar metafísica només per llegir una frase com aquesta!

Rilke

"Du musst dein Leben ändern."

"Has de fer una altra vida". Així és com ho tradueix Vinyoli. I jo no sé si és ben bé el mateix dir que has de canviar la teva vida o que has de fer una altra vida. Jo no sé de poesia. Però em sembla que no es tracta de fugir d'una vida per prendre'n una altra, no es tracta d'esdevenir algú que fins ara no has sabut ser. Consisteix a canviar des d'un mateix, partir d'un principi conegut, proper, aquell que ens acompanya durant tota la vida. Hem de canviar la nostra vida, apropiant-nos d'ella en la seva totalitat, però alhora deixant-li la llibertat suficient com per a que mogui els resorts del que anomenem casualitat.
I així anem vivint, o sobrevivint.

PD: i que Vinyoli em perdoni!

Afegit després de parlar amb la M.: Vinyoli ja avisa a les Versions de Rilke que precisament la seva no és una traducció, sinó una interpretació, de manera que la seva prioritat no deu ser precisament una traducció exacta i fidel. Ara ens preguntem si dir una cosa i l'altra, malgrat que formulades de diferent manera, no són el mateix.

La tía Tula

"Gertrudis se sintió siempre sola. Es decir, sola para que la ayudaran, porque para ayudar ella a los otros no, no estaba sola. Era como una huérfana cargada de hijos. Ella sería el báculo de todos los que la rodearan; pero si sus pierna flaquearan, si su cabeza no le mantuviese firme en su sendero, si su corazón empezaba a bambolear y enflaquecer, ¿quién la sostendría a ella?, ¿quién sería su báculo? Porque ella, tan henchida del sentimiento, de la pasión mejor, de la maternidad, no sentía la filialidad. -¿No es esto orgullo?, se preguntaba."

Unamuno. La tía Tula

Barcelona

Camino per Barcelona. M'he adonat que passejar m'ajuda a pensar, a trobar la meva veu enmig de la multitud de desconeguts que m'envolta, m'encalça i sembla perseguir-me allà on vaig.
Els llums de la ciutat segueixen encesos, encara no sabem si després de Villaroel ve Viladomat, o si hem errat el camí i trobem tots els bars tancats. Sigui com sigui, la ciutat es fa trepitjant-la amb els peus, unint parades de metro que abans només eren punts de color en un mapa gris, brut, i que ara esdevenen escenaris amb una realitat pròpia, situant-se a un encreuament de carrers on ja reconeixem figures i fantasmes.
Poc a poc, vaig fent meva la ciutat, aquella que em semblava tan aliena, tan buida i anònima. Però ara busco entre els rostres, reconec espais, somric pels carrers que ja són ben plens de records, passats i presents. Llavors és quan sento que quelcom ha canviat; que la Central segueix olorant de la mateixa manera, però els prestatges han canviat, que ja no guardo el mateix a cada calaix. I penso que fa molt que no escric sobre filosofia. Que sempre m'escapo d'ella quan s'apropen els exàmens, en fujo amb por de perdre'm si la deixo anar ocupant espais de la meva vida sense salvar-ne d'altres. Però em salvo. I sobrevivim. Tot continua mentre plovisqueji als carrers i jo segueixo negant-me a obrir el paraigües.

Em sap greu, no voldria convertir el blog en un diari personal, no era la meva idea inicial. Espero tornar aviat a la "normalitat".

Jou pel 2010

AMOR

1

Temptar a les palpentes novetats,
Gosar fer mil assaigs i balbuceigs,
Collir triomfs o caure en els combats,

Trencar antics costums i mercadeigs,
Asclar seguretats,
Comptar per focs i no per miralleigs,

Anar obrint sentits a nous esclats,
Tallar lligams, trencar restriccions,
Crema cada cop més en claredats,

Crear realitat, formar nous móns,
Amar el desconegut,
Guanyar en fràgils cervells espais pregons,

Avencs vertiginosos d'absolut,
Amor per plenitud:
Tal és el pla secret d'aquest joc mut.

Tastar el destí al fons de tant d'atzar,
-Guspira, foc, incendi: certitud
Crescuda des de gota fins a mar-.

Cantar l'atzar que ens ha fet ser destí,
Cercar més lluny encar
-Claror, saber, felicitat, camí-;

Cremar d'amor i fondre instants i etern,
Tractar alhora de ser i d'esdevenir;
Gaudir i dubtar, conèixer cel i infern;

Guanyar la fonda pau de fer el que cal;
Gestar nous móns en el meu món intern;
Gosar saber-me efímer i mortal.

David Jou

No se m'acudia millor manera de començar el 2010 blocaire.