Eichmann a Jerusalem. Hannah Arendt

Perdre la humanitat, amagar sentits i sentiments sota les runes d'uns clixés que han anat caient juntament amb les bombes, clixés que són repetits fins a l'extenuació, fins a la mort, oblidant el propi present i la condició humana. El deure no és un tancar els ulls davant l'ordre irracional, l'ètica kantiana ja ens mostra que abans de plantejar aquest deure cal tenir molt presents dos conceptes: dignitat i autonomia. Eichmann ha oblidat el significat d'ambdós, ha aconseguit fins i tot oblidar-se a si mateix omplint la ment amb concepcions ja donades, amb allò que ell anomena idealisme però que manca totalment d'ordre i raó. És per això que apareix aquesta ceguesa que el caracteritza, un necessitar que algú altre interpreti el món per tal de, un cop paït i assimilat, seguir un mandat clar i contundent, malgrat que manqui de sensatesa.
El seu problema és l'oblit de la humanitat, el deixar de banda la dignitat a canvi d'un èxit que sempre acaba sent frustrat i que només aconseguirà portar-lo al nus de la mort que el tribunal de Jerusalem acabarà estrenyent al voltant del seu coll. Però fins i tot en aquest moment, en el seu final, ens mostra la seva absurda buidor repetint allò que havia sentit a altres funerals, oblidant, com la mateixa Arendt ens diu, que aquest és el seu funeral.
Allò que angoixa, el que provoca dolor, no són només els nombres de jueus que va portar a la mort, sinó la fredor, la racional irracionalitat que caracteritzava els seus moviments, teixint així un dibuix de petites històries que ens mostren la seva misèria. Perquè el mal encara se'ns pot presentar en noves cares desconegudes i l'horror no eren només les incomptables morts, sinó tots aquells testimonis i figues que s'han convertit en fantasmes de l'horror, totes aquelles víctimes que, expoliades de tota dignitat, encara avui no són recordades amb prou força.