Romandre

"Ser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d'oli inesgotable. Enamorar-se és passar; estimar és romandre."RM Rilke. Quaderns de Malte

PD: Ella ja ho havia dit, però em calia llegir-ho amb els meus propis ulls per a fer-me'n ressò amb sinceritat.

Preguntes

Què m'és permès esperar?
Aquesta pregunta fa mesos que roda pel meu cap i, òbviament, no he trobat cap resposta. Potser es tracta de rellegir Kant i intentar comprendre algunes coses o simplement de viure i esperar a que els desitjos i les esperances es trenquin per sempre o es compleixin d'un sol cop.

Em sap molt de greu, però el ritme del blog anirà baixant a marxes forçades perquè 8 assignatures al semestre no són poques i em passaré el dia a la Facultat. A més, tampoc em sento capaç d'escriure res massa interessant, així que fins que no sorgeixin els temes, només pujaré fotografies.

Manel versionant els Pets

No estic gens perdut. No hi ets, tururut. No em sento confús, no he estat cap il·lús.


PD: Un vot a favor per l'home de la dreta -de fet anava a treure el vídeo perquè se'm menja part de la barra lateral, però mira, fa molt de bonic xD

Madrit II

A Madrid hi falta l'encant de les runes, del casc antic, dels carrers estrets, la possibilitat de ravalejar com fem a Barcelona. Hi sobra un sentit de l'humor que no entenc, una bandera immensa que no comprenc, l'orgull i la supèrbia amb que et miren aquells amb qui et creues pel carrer.

Sigui com sigui, és una ciutat agradable, bonica, fins i tot comfortable i atractiva.

Durant tot el viatge ha sonat la música de Manel, que no em podia treure del cap, he vist tot el que és possible veure a la ciutat en només tres dies i he fet unes 800 fotos, de les quals en poden quedar unes 100 com a recopilatori. El resultat: tinc cruiximents ("agujetas") al braç amb el qual aguanto la càmera i constantment tinc la sensació que faig enquadraments mentals i allargo el zoom per aproximar la realitat que m'envolta. No deu ser bo fer tantes fotos en tant poc temps, però això és una addicció de la qual no sé si em podré curar.





PD: Ja veureu més fotos amb aquest nou gadget que m'he instal·lat a la dreta!

Madrit

El meu 11 de setembre
Madrid m'ha sorprès agradablement, una ciutat molt neta, ampla, bonica, agradable per passejar-hi (malgrat els semàfors que no duren ni un minut en verd), ben comunicada i molt viva. No m'importaria tornar-hi ^^

PD: Foto feta l'11 mentre feiem un volt per les rodalies de la Plaza de Colón, on es troba l'immensa bandera espanyola tan coneguda per tots...

Feliç Diada

Sí, ho dic avui perquè l'11 no estaré per aquí i no podré actualitzar el blog.
Vaig a Madrid i se'm farà molt estrany no comptar les senyeres penjades als balcons del barri del costat -al meu no cal comptar-les perquè no n'hi ha mai cap-, trobaré a faltar veure els castellers a La Plana de Badalona, sentir les gralles i viure un dia que per a mi té quelcom d'especial.
L'11 de setembre sempre jugo a imaginar-me que som un país normal, però aquest cop no ho podré fer perquè tot el que m'envolti em recordarà que sóc a la capital del Estado i lluny del que jo considero que és el meu país. Serà una altra forma de mirar les coses, veure-les de lluny, sense castellers, sense els Segadors, sense senyeres i potser fins i tot sintonitzant Telemadrid per tenir una mirada encara més surrealista.
Marxo amb ganes d'estar uns quants dies lluny de tot, malgrat saber que dilluns torno a la rutina de la Facultat de Filosofia i a la vida d'estudiant. Sigui com sigui, aquest estiu estrany ha decidit acabar amb un viatge inesperat que marcarà alhora el principi d'un nou curs ple d'esperances i de pors.
Me'n vaig esperant tornar més valenta i deixant tots els fantasmes a "las calles más oscuras y gastadas de Madrid" (Mikel Erentxun. Mañana)

Llença't

caus a terra, molt avall, creus que no te'n sortiràs, però amb els mesos te n'adones que tornes a començar. I a força de molt de caure i de tornar-te a aixecar veus que les coses no canvien, però ja no ets qui eres abans. No vull pensar en el que arribarà demà ^^

Kundera. La insostenible lleugeresa del ser

"Només la casualitat pot ser interpretada com un missatge. Allò que s'esdevé necessàriament, allò que és esperat i es repeteix quotidianament, és mut. Només la casualitat ens parla."

"Perquè les qüestions veritablement serioses són només aquelles que fins i tot un nen pot plantejar. Tan sols les qüestions més ingènues són realment importants. Són preguntes sense resposta. Una pregunta sense resposta és una barrera impossible de travessar. Dit en altres paraules: precisament les preguntes que no tenen resposta són les que delimiten les possibilitats de l'ésser humà, són les que tracen les fronteres de la nostra existència."

"Ja he dit que les metàfores són perilloses. L'amor comença per una metàfora. Dit d'una altra manera: l'amor comença en el moment en que una dosa s¡inscriu amb una de les seves paraules en la nostra memòria poètica"

"Pot ser que totes aquestes qüestions que interroguen l'amor, que el mesuren, l'analitzen, l'examinen, l'interroguen, també el destrueixen abans no pugui germinar. Pot ser que no siguem capaços d'estimar precisament perquè desitgem ser estimats, perquè volem alguna cosa de l'altre (l'amor), en comptes d'acostar-nos-hi sense exigències i no voler res més que la seva simple presència."

"El temps humà no gira en cercle, sinó que avança en línia recta. Aquest és el motiu pel qual l'home no pot ser feliç, perquè la felicitat és el desig de repetir."

"Ara experimentava la mateixa mena de felicitat i la mateixa mena de tristesa que aleshores. La tristesa significava: hem arribat a la última parada. La felicitat significava: estem junts. La tristesa era la forma i la felicitat el contingut. La felicitat omplia l'espai de la tristesa."

KUNDERA, Milan. La insostenible lleugeresa del ser.
Molt recomanable, un dels millors llibres que he llegit -encara no l'he acabat.