Partíem de la discussió amb Jacobi i ens preguntàvem, a través de Fichte, per la relació entre filosofia i vida. Jacobi creu que són excloents, per això ell escull la vida: la filosofia ens portarà al racionalisme, d'aquest al spinozisme i així arribarem al nihilisme, quedant-nos sense llibertat ni valors. Cal doncs, fer apologia de la vida, però hem d'abandonar el pensament? Fichte trobarà la conciliació entre un i altre a Kant, que ens mostra a través de la filosofia quin és l'àmbit legítim de la raó, però alhora ens obre el camí a l'afirmació de la vida (llibertat, món, Déu). A través d'aquesta idea inicial seguirà el programa de Reinhold per trobar el fonament d'aquesta unió entre teoria i praxi a Kant a través de la consciència.
Molts cops seguim immersos en aquesta relació que molts han entès per disjuntiva, hi ha una imatge del filòsof que el separa de la vida -que podem anomenar pràctica-, malgrat que molts autors hagin forjat el seu pensament fora de despatxos i biblioteques. Tenim l'exemple del Zaratustra caminant de Nietzsche, les passejades de Kant per Königsberg, la vida política activa de Plató, i segurament moltes més que desconec. Filosofia i vida no s'exclouen malgrat que a vegades ens sembli que una ens allunya de l'altra, no és només que per a filosofar calgui tenir present la vida, sinó que és vivint que fem filosofia. Al caminar, al passar, al sentir i observar, així es va començar a fer filosofia, pensem en l'anècdota de Tales de Milet a qui una dona avisava que si seguia mirant el cel no veuria el pou que hi havia davant els seus peus.
Seguim fent filosofia, llegint i pensant però alhora vivim i prenem cafès i així anem creant potser una línia de pensament o potser només un bagatge que ens servirà per al nostre futur. Sigui com sigui, no defugim ni una cosa ni l'altre, perquè fer-ho seria un error, no només a la Facultat, sinó també fora d'ella.