Michel de Montaigne

Montaigne no és només un autor en recerca del seu jo, no és un erudit buscant refugi en els grans clàssics ni tampoc un home perdut en el seu temps amagat a la seva torre. És cert que és un personatge confós, un intel·lectual que no sap quin és el lloc que ha d'ocupar a la societat i que més d'un cop erra a l'hora de respondre per allò que se li demana. Però Montaigne és molt més que tot això: és aquell noble que no té sang de noble però en té l'educació, és aquell nen enviat a una casa de camperols per aprendre a viure en la frugalitat i alhora és l'home que es tanca a la seva biblioteca intentant trobar una pinzellada amb la qual pintar-se.
Buscar el propi jo és també cercar el comú en tots els homes, aviat Montaigne veu que el comú és el vaivé, per això parla del pintar-se: el jo és un quadre que sempre es pot retocar, és un oli sobre el qual podem continuar fent modificacions fins a la mort. I l'important no és allò que està al fons del llenç, el dibuix original, sinó les noves traces que van configurant-lo i li donen un nou sentit. Montaigne és un buscar-se en tot allò on hi ha quelcom humà, és viatjar com un emmirallar-se de manera que la diferència amb l'altre et faci veure allò que et configura, és el pas cap al més enllà per adonar-te d'on es troba la frontera.
El senyor del castell de Montaigne és l'home nu i sincer que s'envolta de pensaments i textos per sentir-se aixoplugat però que alhora batalla amb el món, el recorre i s'hi implica amb consciència de quin és el paper que ha de jugar -fins que arriba la pesta i decideix fugir de Bordeus-. Els seus Assaigs sempre tenen alguna cosa a dir, són pàgines que no queden tancades al seu temps sinó que segueixen obertes, no només a noves interpretacions, sinó a la creació d'un diàleg amb l'autor que porta a la consciència de la contradicció inherent a l'home. Us el recomano.

"No pinto el ser, pinto el tránsito" Michel Eyquem de Montaigne