Ernst Bloch i l'esperança

Bloch ens parla de l'esperança i la delimita per tal que no pugui ser justificació de totalitarismes o altres bogeries tenyides de desitjos de canviar i dominar el món. L'esperança és horitzó i possibilitat, una possibilitat que des d'un bon principi hem de considerar des de l'atzar, sense buscar una necessitat que lligui esdeveniments en el desencadenament d'allò que somiem en el futur. Els somnis han de ser concebuts només com a obertures que encaminen a un demà encara no esdevingut i que ens pot sorprendre, l'actitut és sempre important perquè no és només postura sinó essencial davant aquest sentiment expectatiu. L'esperança blochiana és aquella que fuig de cosificacions, de raons astutes que encaminen la història i converteixen els somnis en imperatiu i exigència davant una realitat que sembla controlada. El que cal destacar en el somni és precisament l'ésser només possibilitat, aquest 'només' és el que determina l'esperança perquè en ella no hi té cabuda el que es pren com a ja esdevingut, sinó que l'important és la incògnita, la pregunta davant l'esdevenidor. Esperança és ver al futur, un futur indeterminat i lliure, tal com l'ésser humà.