Pandara és la nena innocent que collia maduixes al poema de Carner, Pandara som tots. No per la innocència, no per la infantesa ja gairebé oblidada, sinó pel jardí. Tots creiem que el cel s'acaba darrera del jardí, creem un món propi en el qual inserim tot allò que ens envolta, ens emmirallem en la vida dels altres i ens busquem en els seus ulls. Potser és perquè necessitem límits, perquè volem diferenciar entre el que coneixem i el que no coneixem, perquè no som capaços d'acceptar que ni tan sols coneixem fins a on pot arribar la tanca del nostre jardí. I el final del jardí és el nostre horitzó, l'horitzó carregat de somnis creat en un somieig ben viu i real. El necessitem com a projecte, com a possibilitat, encara que aquesta possibilitat estigui carregada d'impossibles i realitats desfetes. L'esperança ens emmarca, fa que ens retrobem quan més fora ens trobem de nosaltres mateixos.
L'esperança és el somni dels homes desperts. Aristòtil (via M.)
L'esperança és el somni dels homes desperts. Aristòtil (via M.)
6 comentaris:
Aquest petit tros de sabiesa podria ser perfectament la descripció del teu blog eh?!
M'ha agradat molt, no puc dir res més...
una abraçada!
Ara no sé si ho acabo d'entendre, o si ho començo a entendre, perquè tinc la impressió que enllaces temes i a mi se m'escapa el fil conductor. Suposo que cal sortir del nostre jardí, i anar a visitar el dels nostre veí, com a mínim.
Venir a el teu bloc es marxar amb una nova i bonica a mes de interesant lliça apresa. Gracies.
"ignora la gropada i el xiscle de les bruixes."
Aquesta frase sempre m'ha captivat. Que fàcil ignorar i que dolorós conèixer.
Fins demà a l'hora de dinar!!!
Un petó!!
I.
la globalització diuen que ens ha posat a tots en el mateix jardí. I ara alguns hi beuen les males herbes, i en canvi d'altres hi veuen més fruits!
(perdona que mercantilitzi aquest teu preciós escrit!)
el beuen primer és un error, o no!
Publica un comentari a l'entrada