2009

Que tingueu una bona entrada al 2009! Aquest blog crec que ja deu fer dos anys ^^ i encara he resistit les múltiples intencions de matar-lo! Fins aviat

Niebla

Bueno, cállate, basta- y cerraba él los ojos-; no digas nada, déjame hablar solo, conmigo mismo. Así he vivido desde que murió mi madre, conmigo mismo, nada más que conmigo, es decir, dormido. Y no he sabido lo que es dormir juntamente, dormir dos un mismo sueño. ¡Dormir juntos! No estar juntos durmiendo cada cual su sueño, ¡no!, sino dormir juntos, ¡dormir juntos el mismo sueño! ¿Y si durmiéramos tú y yo, Rosario, el mismo sueño?

Miguel de Unamuno. Niebla Us el recomano

llar

No hi ha res pitjor que casa teva no sigui la teva llar.

Entre la por i l'esperança

Els conservadors són els porucs, els progressistes els esperançats. No tot és tan fàcil de reduir, però sí que veiem en el fugir d'alguns i en la recerca dels altres alguna cosa més que pura ideologia racional. I els altres, els qui no sabem on anem ni què cerquem, vivim entre una cosa i l'altra, entre el conservar el present i la creença en una millora possible que justifiqui els sacrificis diaris. I és llavors quan m'agradaria afirmar que ni blanc ni negre, no podem reduir-nos a un únic adjectiu, a un sol sentiment, la complexitat és inherent a l'ésser humà, però la necessitat de reduir-ho tot ens porta a crear figures simplificades que ens ajudin a entendre-ho tot millor. Però resulta que podem ser dues coses alhora, i que la persona va més enllà de la figura política que ha creat, i hi ha dubte, qüestions i preguntes que mai s'acaben de resoldre, potser per això som gregaris, perquè cal que tot el grup es cohesioni. Quan tots diem blanc, sembla més cert, més fàcil de justificar i la por o l'esperança queden expressades com a construccions sòlides i fermes compartides amb molts altres; el nosaltres s'imposa al jo, que queda exiliat.

Passat

El ser humano se apoya en la carga, cada vez más pesada, del pasado. Nietzsche

El passat és una càrrega necessària, és el lloc on ens busquem i ens justifiquem, intentem tenir-ne una imatge clara per tal de comprendre millor el present, si és que el present és possible. L'ésser humà viu a cavall entre el passat i el futur, i l'instant és tan efímer que no dóna temps de captar-lo. Per això existeixen les projeccions, els desitjos, l'horitzó. L'elecció, doncs, és entre passat i futur, entre record o horitzó. I la por és el que ens fa tendir cap al passat, de la mateixa forma que l'esperança ens encamina al futur. La corda es tensa i cada cop els extrems tiben amb més força. L'ésser viu en aquesta tensió, en un devenir obligat i exigit que no permet aturar-se i concebre l'ara o l'avui. I el passat ja no hi és, el present m'és impensable i el futur encara no ha arribat.

Pandara i el jardí

Pandara és la nena innocent que collia maduixes al poema de Carner, Pandara som tots. No per la innocència, no per la infantesa ja gairebé oblidada, sinó pel jardí. Tots creiem que el cel s'acaba darrera del jardí, creem un món propi en el qual inserim tot allò que ens envolta, ens emmirallem en la vida dels altres i ens busquem en els seus ulls. Potser és perquè necessitem límits, perquè volem diferenciar entre el que coneixem i el que no coneixem, perquè no som capaços d'acceptar que ni tan sols coneixem fins a on pot arribar la tanca del nostre jardí. I el final del jardí és el nostre horitzó, l'horitzó carregat de somnis creat en un somieig ben viu i real. El necessitem com a projecte, com a possibilitat, encara que aquesta possibilitat estigui carregada d'impossibles i realitats desfetes. L'esperança ens emmarca, fa que ens retrobem quan més fora ens trobem de nosaltres mateixos.
L'esperança és el somni dels homes desperts. Aristòtil (via M.)