La llibertat de la fotografia anterior no era la de la gavina, era la d'aquell qui la mira. És la llibertat de caminar fins que no sents els peus, de seguir sota el sol fins que la pell et crema, de mirar cara a cara el cel i sentir que segueixes sent tan petita com sempre. I sobretot, acceptar aquesta petitesa i seguir somrient al cel, a aquella lluna gairebé invisible que veus encara que brilli el sol. Sentir la pols als peus, pols de les runes d'Empúries, i estar tranquila perquè el mar és allà, miratge de la nostra història. I que la història continuarà després de tu, després de tots, mentre la lluna segueix dirigint eternament les ones del mar.
PD: Prometo tornar a un blog seriós (espero)
PD: Prometo tornar a un blog seriós (espero)
3 comentaris:
Es una llibertat que alimenta l'anima.
caminar descalç sobre una platja, de sorra gruixuda fins i tot. És llibertat. El passat no és lliure però el present i el futur si!
Una gran definició personal del concepte llibertat... m'ha agradat molt Tals!
No sé perquè dius això del blog seriós eh?! si està la mar de bé el que escrius!!!
una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada