22 de novembre del 2008

La memoria en las manos

Hoy son las manos la memoria.
El alma no se acuerda, está dolida
de tanto recordar. Pero en las manos
queda el recuerdo de lo que han tenido.

Recuerdo de una piedra
que hubo junto a un arroyo
y que cogimos distraídamente
sin darnos cuenta de nuestra ventura.
Pero su peso áspero,
sentir nos hace que por fin cogimos
el fruto más hermoso de los tiempos.
A tiempo sabe
el peso de una piedra entre las manos.
En una piedra está
la paciencia del mundo, madurada despacio.
Incalculable suma
de días y de noches, sol y agua
la que costó esta forma torpe y dura
que acariciar no sabe y acompaña
tan sólo con su peso, oscuramente.
Se estuvo siempre quieta,
sin buscar, encerrada,
en una voluntad densa y constante
de no volar como la mariposa,
de no ser bella, como el lirio,
para salvar de envidias su pureza.
¡Cuántos esbeltos lirios, cuántas gráciles
libélulas se han muerto, allí, a su lado
por correr tanto hacia la primavera!
Ella supo esperar sin pedir nada
más que la eternidad de su ser puro.
Por renunciar al pétalo, y al vuelo,
está viva y me enseña
que un amor debe estarse quizá quieto, muy quieto,
soltar las falsas alas de la prisa,
y derrotar así su propia muerte.

También recuerdan ellas, mis manos,
haber tenido una cabeza amada entre sus palmas.
Nada más misterioso en este mundo.
Los dedos reconocen los cabellos
lentamente, uno a uno, como hojas
de calendario: son recuerdos
de otros tantos, también innumerables
días felices
dóciles al amor que los revive.
Pero al palpar la forma inexorable
que detrás de la carne nos resiste
las palmas ya se quedan ciegas.
No son caricias, no, lo que repiten
pasando y repasando sobre el hueso:
son preguntas sin fin, son infinitas
angustias hechas tactos ardorosos.
Y nada les contesta: una sospecha
de que todo se escapa y se nos huye
cuando entre nuestras manos lo oprimimos
nos sube del calor de aquella frente.
La cabeza se entrega. ¿Es la entrega absoluta?
El peso en nuestras manos lo insinúa,
los dedos se lo creen,
y quieren convencerse: palpan, palpan.
Pero una voz oscura tras la frente,
-¿nuestra frente o la suya?-
nos dice que el misterio más lejano,
porque está allí tan cerca, no se toca
con la carne mortal con que buscamos
allí, en la punta de los dedos,
la presencia invisible.
Teniendo una cabeza así cogida
nada se sabe, nada,
sino que está el futuro decidiendo
o nuestra vida o nuestra muerte
tras esas pobres manos engañadas
por la hermosura de lo que sostienen.
Entre unas manos ciegas
que no pueden saber. Cuya fe única
está en ser buenas, en hacer caricias
sin cansarse, por ver si así se ganan
cuando ya la cabeza amada vuelva
a vivir otra vez sobre sus hombros,
y parezca que nada les queda entre las palmas,
el triunfo de no estar nunca vacías.

Pedro Salinas
Dalt la Vila. 29-06-08
Només l'he contrastat una miqueta.

16 de novembre del 2008

Montaigne

"En la escuela de las relaciones humanas, he observado con frecuencia el vicio de que, en lugar de dedicarnos a conocer a los demás, sólo nos esforzamos en darnos a conocer, y nos preocupamos más por despachar nuestra mercancía que por adquirir una nueva. El silencio y la modestia son cualidades muy convenientes en el trato con los demás."
Montaigne. Ensayos. La formación de los hijos.

14 de novembre del 2008

Home 2.0

Els temps canvien i sembla que, poc a poc, ens encaminem cap a un nou tipus d'home, l'home 2.0. El fenòmen de la informació lliure i gratuïta tot just va néixer amb internet, poc a poc va anar creixent, fins arribar a un moment en el qual es mostrava que qualsevol podia tenir la llibertat, no ja de consultar, sinó de crear els seus propis continguts. I així van néixer els blogs. I van arribar a Catalunya: catapings, blocat i finalment la gran migració a blogspot o wordpress. Després del gran moment dels blogs, de dies en els quals se'n creaven centenars i els nombres només augmentaven de forma contínua, sembla que el fenomen s'ha aturat, els registres a les webs han descendit i molts blogs s'han anat abandonant. Però això no ha simbolitzat pas la fugida dels usuaris del món internàutic, sinó que els ha portat a noves eines més socialitzadores com el Fotolog o el Facebook.
Tot això ens encamina cap a una contínua publicitació de l'individu, l'home es mostra al món a través de la seva vida virtual, que és tan real com la no virtual. Fotolog i Facebook (i també els blogs personals) esdevenen noves eines de socialització on l'individu sembla sortir de si mateix per presentar-se als altres, és un món on es viu en una contínua set de publicació i actualització. Amb això no vull dir que només tinguin aspectes negatius, però és cert que cada cop hi ha una major pèrdua de la privacitat; és més, el Facebook em sembla un pati de veïnes tafaneres que viuen controlant qui entra i qui surt per cada porta del bloc de pisos. Aquesta unió de mails, blog i fotolog fa que a través d'una sola eina es puguin tenir tots els recursos que ofereixen aquestes plataformes però alhora es perd la funció original de cadascun d'ells. Crec que quan vam començar a llegir i escriure blogs no imaginàvem això, però alhora, també penso que molts decidim quedar-nos a meitat del viatge, no ens acabem de convertir en homes 2.0 perquè d'alguna forma es perd l'aspecte original dels blogs: la llibertat i l'anonimat queden cada cop més suprimits en el moment en què cadascú s'esclavitza a una nova eina que obliga a ampliar més i més els continguts i la informació sobre el propi individu. Es passa d'un blog ,que és una extensió del propi pensament o una ampliació dels nostres interessos, al Facebook, que ens obliga a endinsar-nos en la nostra personalitat per extreure-la i mostrar-la a tots.

Llibertat

La llibertat de la fotografia anterior no era la de la gavina, era la d'aquell qui la mira. És la llibertat de caminar fins que no sents els peus, de seguir sota el sol fins que la pell et crema, de mirar cara a cara el cel i sentir que segueixes sent tan petita com sempre. I sobretot, acceptar aquesta petitesa i seguir somrient al cel, a aquella lluna gairebé invisible que veus encara que brilli el sol. Sentir la pols als peus, pols de les runes d'Empúries, i estar tranquila perquè el mar és allà, miratge de la nostra història. I que la història continuarà després de tu, després de tots, mentre la lluna segueix dirigint eternament les ones del mar.

PD: Prometo tornar a un blog seriós (espero)

12 de novembre del 2008

Vola...

Hi ha fotos que cal buscar, fotos que trigues 3 dies en fer després de molts intents, encara que estiguis envoltat de gavines. Són les fotos-triomf i m'agrada que de tant en tant surti alguna.

LLIBERTAT

9 de novembre del 2008

Ítaca


Kavafis sota la pluja. Girona 2008

2 de novembre del 2008

Badalona

Fa uns dies vam saber que Badalona seria la Capital de la Cultura Catalana al 2010. És el primer cop que una ciutat del cinturó metropolità és escollida i això vol dir que es pren una gran responsabilitat per haver de mostrar la cultura catalana que encara queda a grans ciutats com Badalona, immerses en el món de la immigració i on poc a poc va desplaçant les activitats culturals a un reduït nucli de públic estàtic. Aquesta serà la oportunitat de Badalona per mostrar les seves tradicions, la seva vida, perquè tothom sàpiga què és un badiu o un micaco, perquè es coneguin el Dimoni i les festes de Sant Anastasi; en fi, perquè Catalunya miri aquest poble com alguna cosa més que un veí de la gran Barcelona, com allò que hi ha al costat de les "tres torres" de Sant Adrià, o tantes altres coses. És la nostra oportunitat d'obrir-nos i mostrar-nos tal com som, i a més a més, de gaudir d'una gran oferta cultural que durarà tot un any. En definitiva, Badalona està creixent, ara tenim ja el Magic Badalona, el nou centre comercial de la Penya, aviat el Corteinglés i també es farà arribar el metro fins al centre, creant a Can Fradera un nou nucli de comunicació on es trobaran autobusos, metro i tren ben a prop, creant una plaça cèntrica al voltant de la qual es pot desenvolupar la vida badalonina.
Estem creixent i ja era hora!