Rellegeixo els posts de fa dos anys i recordo els meus dubtes amb la carrera de Filosofia. Jo vaig començar el Batxillerat estant segura que faria Ciències Polítiques i resulta que les primeres classes de filosofia van començar a capgirar tot el que m'havia plantejat.
Ja han passat més de dos anys, acabo de començar el segon any a la universitat i estic gairebé segura que vaig encertar, aquella atracció que sentia llavors per l'assignatura no s'ha esvaït, al contrari, cada vegada és més gran. Va passant el temps i veus que la universitat no és perfecta, que hi ha professors molt bons i altres que tan de bo no t'haguéssis trobat mai, però les estones de biblioteca sempre estan allà, la primera trobada directa amb un autor, el primer cop que obres una obra seva. I segueixes sentint el mateix. I ja sé que la filosofia no és sentiment sinó raó, però hi ha alguna cosa que t'atrapa, que et fa sentir com tot va encaixant i per fi veus una mica més clar que abans. Tot i això, sempre tornes al dubte, a les preguntes, però crec que aquestes mai acabaran de tenir resposta, potser per això cal el sentiment: perquè si no ho estimes, si no ho sents, és molt dur veure com mai avances realment. Però d'alguna manera tot això t'omple, i potser sona molt romàntic, però a vegades sents aquella emoció, com poc a poc vas prenent el coneixement d'algun tema o autor i t'omple d'una forma completa.
Tot això em recorda a Plató. Potser llegir la República em va marcar massa quant a la noció de coneixement, però certament sento que hi ha una mena d'elevació, de comprensió d'allò que està per sobre. I no sé si això és el que hem de sentir, però és el que jo sento. I poc a poc anirem creixent i llegint, pensant, raonant i potser hi haurà un dia que ja no ens sentirem tan vulnerables, tan petits davant els més grans. Però ells sempre seran els més grans i la nostra mirada no canviarà.
Ja han passat més de dos anys, acabo de començar el segon any a la universitat i estic gairebé segura que vaig encertar, aquella atracció que sentia llavors per l'assignatura no s'ha esvaït, al contrari, cada vegada és més gran. Va passant el temps i veus que la universitat no és perfecta, que hi ha professors molt bons i altres que tan de bo no t'haguéssis trobat mai, però les estones de biblioteca sempre estan allà, la primera trobada directa amb un autor, el primer cop que obres una obra seva. I segueixes sentint el mateix. I ja sé que la filosofia no és sentiment sinó raó, però hi ha alguna cosa que t'atrapa, que et fa sentir com tot va encaixant i per fi veus una mica més clar que abans. Tot i això, sempre tornes al dubte, a les preguntes, però crec que aquestes mai acabaran de tenir resposta, potser per això cal el sentiment: perquè si no ho estimes, si no ho sents, és molt dur veure com mai avances realment. Però d'alguna manera tot això t'omple, i potser sona molt romàntic, però a vegades sents aquella emoció, com poc a poc vas prenent el coneixement d'algun tema o autor i t'omple d'una forma completa.
Tot això em recorda a Plató. Potser llegir la República em va marcar massa quant a la noció de coneixement, però certament sento que hi ha una mena d'elevació, de comprensió d'allò que està per sobre. I no sé si això és el que hem de sentir, però és el que jo sento. I poc a poc anirem creixent i llegint, pensant, raonant i potser hi haurà un dia que ja no ens sentirem tan vulnerables, tan petits davant els més grans. Però ells sempre seran els més grans i la nostra mirada no canviarà.
6 comentaris:
Ei, que jo tinc el meu fill gran a Bellaterra fent Sociologia!!! Va començar Ciències Polítiques i al segon cicle ha decidit sociologia... i li agrada moltíssim la filosofia, coincidències de la vida...
Crtec que vas fer una bona eleccio i si la estas gaudint molt millor.
Doncs pel que et conec crec que et veig molt més a Filosofia que a Ciències Polítiques Tals!
M'agrada molt la descripció que fas d'aquest sentiment de passió i enamorament pel que estàs estudiant. Jo no comparteixo aquest gaudi amb la filosofia, malgrat que també m'agrada tot i no haver-ne llegit ni una milèssima part del que has ingerit tu, però puc entendre el que sents per ella... perquè aquest sentiment es pot extrapolar a altres professions o estudis i crec que sentir-se identificat amb el que dius és una gran sort perquè significa que has trobat quelcom que t'ompla realment.
Una reflexió molt interessant guapa!
quan et llegeixo em venen ganes d'estudiar també filosofia.
Potser sí que la filosofia és raó, però des de quan es fa qualsevol cosa que ens agrada sense sentiment? Potser aquest és l'exemple definitiu d'això. Es nota tant que has encertat la vocació justament pel sentiment que demostres en parlar-ne, converteixes una de les carreres més teòriques en una cosa que es viu intensament, i ens ho encomanes. I jo que sóc científic, i només aficionat a la filo, m'agrada llegir com d'emocionada estàs. Estic segur que no t'has equivocat.
Uo, he llegit el nom del teu bloc als favorits de l'iruna i hi he entrat per llaminer, m'agrada el nom. I.. no m'ha defraudat! Jo vaig estudiar el científic, i també Plató em va canviar em sembla. Així que ni biologia, ni farmàcia, ni biotecnologia.. RES: Filosofia. També vaig dubtar amb ciències polítiques, ara veig que vaig fer bé, la política desencanta molt més que la filosofia amb el temps (em sembla), trenca molts somnis a cop de desil·lusió, a cop de copçar la realitat tant crua com és, la perversió de la política com l'església ho és del missatge de crist. un dels meus compis de pis estudia polítiques i tenim converses interminables, acalorades i passionals. Són dues carreres molt complementaries. Però cada cop veig més clar que he triat la millor.
També començo 2n de filosofia aquest any. Bé, de fet encara no he anat a classe... Però començaré a anar-hi suposo d'aquí poc. Si vas a la UB potser ens coneixem del curs passat i tot hehe!! :D!
T'afageixo als favorits per anar-te llegint.
Salutacions!!!
Publica un comentari a l'entrada