Potser avui no és el millor dia per tornar, però les paraules ja fa massa temps que han quedat guardades als calaixos, és hora de deixar-se anar i tornar a un temps que es va quedar aturat. L'ésser és devenir, som i serem tot allò que siguem en un futur, l'home està lligat al temps inexhorablement i és precisament aquesta unió el que més ens diferència dels animals. Som capaços d'anar més enllà del present, som els únics animals que realiten projectes, que planejen i somien, intentant esdevenir allò que un dia van projectar a la seva ment.
El temps passa i no s'atura, i sabem que tots ens encaminem cap a una mort que ens espera a qualsevol racó, però intentem tancar els ulls i somiar amb un present continu que vagi més enllà de la il·lusió del demà i l'enyorançà de l'ahir. Viure és l'únic que ens resta, però caminem sense ser del tot conscients del que cada pas implica, parlem sense mesurar unes paraules que van més enllà del seu propi so i que mai són transportades pel vent ni esborrades pel temps. Cada segon ens marca, vivim atrafegats intentant descobrir-nos, i no semblem adonar-nos que a cada moment existeix un jo diferent que canvia, la metamorfosi és constant i és precisament aquest devenir el que ens fa ésser el que som.
El temps passa i no s'atura, i sabem que tots ens encaminem cap a una mort que ens espera a qualsevol racó, però intentem tancar els ulls i somiar amb un present continu que vagi més enllà de la il·lusió del demà i l'enyorançà de l'ahir. Viure és l'únic que ens resta, però caminem sense ser del tot conscients del que cada pas implica, parlem sense mesurar unes paraules que van més enllà del seu propi so i que mai són transportades pel vent ni esborrades pel temps. Cada segon ens marca, vivim atrafegats intentant descobrir-nos, i no semblem adonar-nos que a cada moment existeix un jo diferent que canvia, la metamorfosi és constant i és precisament aquest devenir el que ens fa ésser el que som.
8 comentaris:
Potser no és el millor dia per tornar, perquè ja en fa molts que t'esperàvem... però és el millor, perquè tornar avui, és millor que tornar demà, i així ja no t'haurem de trobar a faltar.
Benvinguda de nou Tals, un petonet!
Tot el que dius es inevitable pero tenim que seguir caminant no..
I tant que passo per aquí! Un altre post d'exaltació del present? No, no ho dic perquè et repeteixis, sinó perquè molts hem escrit sobre això, o si més no, sobre la preocupació pel temps i el seu devenir. Com sempre, tu ho fas des de la perspectiva més filosòfica. El cert és que el temps ens canvia, però sobretot ho fan les nostres interaccions amb l'altre gent i les situacions que vivim. És clar, del temps no ens n'escapem, però tenim altre remei?
Bentornada bonica!!!!!
la meva interpretació d'això que dius és que hem de tenir temps per ser.
però només és una interpretació. D'aquí uns segons quan sigui un altre jo en faré una altre.
merci Tals.
El temps(cronos)
Revelació
A cau d’orella el mar...
amb l’alè verge de l’albada,
m’ha dit que era temps de néixer i palpitar
davant del gran estel que emprèn el dia.
Que sóc el brot que acaba d’esclatar
omplint de verd l’espai de branques mortes
I sóc el peix generós que ha de prenyar,
D’aquells braus pescadors, l’àvida xarxa.
A cau d’orella el mar...
amb l’alè càlid del migjorn,
m’ha dit que era temps de caminar
rostre serè, al foc del migdia.
Que sóc el còdol esqueixat del rocallam
rodolant pel torrent i la riera
I que l’aigua ha arrodonint, tot fent camí,
perquè he nascut per no fer mai estada.
A cau d’orella el mar...
amb l’alè fred que em porta l’ona,
m’ha dit que és temps de recordar
mirant de fit a fit l’or del crepuscle.
Que sóc l’arrel arrabassat per la tempesta
que el riu ha dut del cim fins a la platja
I damunt del jaç de sorra he de gaudir
del clam i del silenci de l’escuma.
Una abraçada
J. Mèlich
És fantàstic que hagis tornat! El temps corre i no ens hem de perdre les teves paraules.
Sempre és un bon dia per tornar a escriure i brindar-nos les teves paraules!
Ostres Tals, m'ha agradat molt la reflexió que has fet. Crec que vivim massa preocupats per un futur i ens perdem tot allò que conforma el present i que de retruc ens va modulant a nosaltres. Sóm el que sóm en aquest moment, no sóm el que serem o hem sigut... evidentment que tot forma part de nosaltres perquè, tal i com dius, sóm els únics éssers vius que tenim somnis sobre deigs i il·lusions futures, però sovint ens perdem en la recerca d'un jo que ja existeix i que va canviant dia a dia.
M'alegro moltíssim que tornis a estar per aquí, et trobava a faltar!!!
una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada