26 de març del 2008

Sobre l'utilitarisme

El màxim exponent de l'utilitarisme des del plànol filosòfic és John Stuart Mill, parteix d'algunes teories hedonistes com podria ser la d'Epicur per proposar la recerca del plaer i la fugida del dolor. Mill proposa una ètica basada en la finalitat d'aconseguir "la major felicitat per al major nombre de persones", ja que enten que la felicitat és el fi últim dels homes i és un bé per si mateixa.
L'aspecte que avui m'agradaria comentar de Mill és si és possible fonamentar una moral en aquest propòsit, cal tenir en compte que ell critica en tot moment l'imperatiu kantià perquè considera que aquest fomenta una moral buida, que no diu res; ara veurem si la seva filosofia pot ser una solució al problema de l'ètica.
Segons Mill, existeixen plaers superiors i plaers inferiors, a més a més, cada home pot cercar la felicitat en coses diferents, ja que el que em fa feliç a mi no ha de fer feliços a tots els altres éssers humans. Aquesta idea ens porta a una relativització de la felicitat, no en el seu valor com a fi (que es indubtable), sinó en les seves possibles aparicions davant de cada ésser: si per cadascú és una cosa diferent vol dir que serà més difícil aconseguir una felicitat per al major nombre. A més, si coses contràries en porten a la felicitat a dues persones diferents, quina serà la correcta? quina aportarà major felicitat al major nombre? Segons aquesta proposició també podríem acusar a Mill de crear una ètica buida de contingut, ja que accepta una relativització d'allò que és bo (que ens fa feliços) depenent de qui sigui el subjecte que tria.
Per contradir aquesta idea es podria aprofitar la distinció entre plaers inferiors i plaers superiors, proposant que la felicitat més vàlida és aquella que consta de plaers superiors. Però si fos així, Mill cauria en el reduccionisme, en la imposició d'una felicitat per a tothom que ens podria portar perfectament a una consideració del que és bo com allò que és preferit per mi perquè ho considero un plaer superior. Així, podria caure en un parany que ell mateix va ser el primer en identificar: la tirania de la majora, el moment en el qual la massa decideix per majoria i la minoria és marginada a causa, precisament, del seu menor nombre de components.
Podem veure, doncs, com l'ètica de Mill pot patir les mateixes acusacions que ell mateix va fer a Kant i que, per alliberar-se'n hauria de caure en una imposició d'allò que és bo, quelcom molt allunyat dels seus ideals liberals.

25 de març del 2008

Juno

Us recomano la banda sonora de Juno, és el millor de la pel·lícula. És dolça, divertida i té trossos de lletra molt macos ^^
PD: Prometo un post sobre l'utilitarisme aviat!

22 de març del 2008

19


Avui per mi ^^ Em faig gran

19 de març del 2008

Sorra

Sentir que formes part d'aquell indret que tant estimes, omplir-te les mans de sorra i deixar-la escapar com si fos temps indòmit.
M'agradaria esdevenir un d'aquests grans de sorra i deixar-me endur per l'aigua fins arribar a un lloc nou i desconegut.

15 de març del 2008

Res



A vegades és millor callar i no dir res. No crec que sigui cert allò que una imatge digui més que mil paraules, per això, per no dir res, només us deixo aquestes dues fotografies meves.

13 de març del 2008

El llibertí

"Jo vag voler ser filòsof per poder fer-me preguntes, però ara els altres em demanen respostes" És una de els frases de Diderot a l'obra (no crec que sigui una cita literal, no tinc tan bona memòria).
Diderot ens planteja els grans dubtes de la filosofia: llibertat o determinisme, l'home com a ésser natural o social, individu o societat, raó o passió... Si voleu passar una bona estona, riure i que us facin pensar una micona, us la recomano.


11 de març del 2008

Temps

No hi ha res que esdevingui impertorbable davant el pas del temps. Algunes coses, a mesura que passen els anys, s'enforteixen, es renoven i segueixen vives. Altres, però, es deixen erosionar pels dies que passen feixucs i queden oblidades a algun racó fosc de l'ànima.
El més difícil és, doncs, ressistir el rellotge que mai s'atura, les busques que segueixen marcant cada segon, anar més enllà de tot això i seguir somrient com el primer dia.
Gràcies.
(La fotografia és de tanca de la via del tren de Badalona)

7 de març del 2008

Benjamin i la democràcia

Aquest post intentarà ser el més fidel possible a la classe de filosofia de la cultura d'avui:
" Benjamin fa que aprenguem a veure amb una altra mirada, i al pròleg d'aquest text ens ho mostra amb la idea de feixisme. Per a tots, el feixisme és aquell sistema en el qual hi ha un dictador que té un gran carisma i fa grans discursos, on només hi ha un partit i no hi ha llibertat d'opinió. Si apliquem aquesta idea a les democràcies d'avui en dia, sabem que som lluny d'aquest sistema: no hi ha dictadors, podem afirmar que Bush o Zapatero no són gaire carismàtics, hi ha bastants partits i tenim llibertat per expressar la nostra opinió. Però Benjamin ho veu d'una altra manera, creu que el feixisme és una aplicació de l'estètica a la política, es creen uns models estètics a seguir que formen una nova manera de fer política, ja que aquesta passa a ser un espectacle: hi ha grans discursos o debats, una massa que segueix a un líder o a un altre, una manera de fer política concreta. I ara pensem en la nostra democràcia: seguim tenint aquesta estètica? seguim tenint grans discursos on una massa segueix al lider enarbolant una mateixa bandera? Em sembla que tot això, si més no, ha de fer que pensem ara que tenim tan a prop unes eleccions "
El text es de Benjamin i el seu títol és L'obra d'art a l'època de la seva reproductivitat tècnica.

4 de març del 2008

Facultat

Fa dos dies que no ens hi deixen entrar, diuen que hi ha vaga, vaga i xerrades sobre Bolonya, com si no en tinguéssim prou ja, que ens la trobem fins i tot a la sopa. Entenc que els estudiants tenim dret a fer vaga, però crec que si es fa no només ha de ser per un bon motiu, sinó que també ha de tenir una finalitat. Quina finalitat té aquesta vaga? Diuen que fer pressió, però la única pressió la rebem nosaltres, els estudiants que no podem anar a les classes, que rebem crits d'"esquirol" simplement perquè no entenem cap a on ens porta tot això. De què serveix una vaga quan els únics que sabem que existeix són els qui la fem? Perquè no s'ha vist la notícia a la televisió, ni al diari, ni s'ha fet un comunicat? Misteri.
Entenc que som els únics que podem lluitar contra Bolonya, però d'aquesta manera estem lluitant o estem convertint-ho en una festa? Jo començo a dubtar-ho. Si hi ha una manifestació dijous ja ens podrem expressar allà, allò sí que pot tenir ressò, però el que fem a la Facultat de Filosofia i a la de Geografia i Història què és?