I hope there's someone who take care of my... when I die will I go...
Les llàgrimes s'escapen, descontrolades, es fa un nus a la gole i sento aquella pressió al pit. Un altre cop Isabel Coixet, un altre cop els seus guions magnífics, imatges tendres, belles, lentitud, pensaments, diàlegs sense acabar, paraules que no diuen tot allò que el personatge guarda al seu interior.
És increïble com tots aquesta senzillesa, aquesta potència emocional es pot transmetre d'aquesta manera, com flueix i entra dins la teva ment. I t'adones que tot allò parla de la vida, d'una vida que tu no has hagut de patir. Penses que aquells personatges són més reals que ficticis, que cadascú enmarca un comportament que molts de nosaltres tenim davant la nostra pròpia vida. I hi ha vegades que no pots escapar, que la realitat cau sobre tu i et fa molt de mal. Però sempre queda aquella esperança, l'esperança del futur en els altres, d'una felicitat gairebé somniada, d'unes nenes que guarden en el seu somriure tota la bellesa del món, d'una dona a qui li han trencat totes les seves il·lusions, d'un noi que va haver de ser home massa aviat, i d'un home que aconsegueix encaminar-se cap al teu cor amb cançons belles i dolces carícies. I ella, forta i decidida, assumint el seu dolor, condemnada a una vida cap a la mort, massa propera.
Les dues millors pel·lícules que he vist mai: La vida secreta de las palabras i Mi vida sin mí, d'Isabel Coixet, recomanació de la casa.
PD: Per cert, avui aquest petit blog fa un any i un dia ^^
Les llàgrimes s'escapen, descontrolades, es fa un nus a la gole i sento aquella pressió al pit. Un altre cop Isabel Coixet, un altre cop els seus guions magnífics, imatges tendres, belles, lentitud, pensaments, diàlegs sense acabar, paraules que no diuen tot allò que el personatge guarda al seu interior.
És increïble com tots aquesta senzillesa, aquesta potència emocional es pot transmetre d'aquesta manera, com flueix i entra dins la teva ment. I t'adones que tot allò parla de la vida, d'una vida que tu no has hagut de patir. Penses que aquells personatges són més reals que ficticis, que cadascú enmarca un comportament que molts de nosaltres tenim davant la nostra pròpia vida. I hi ha vegades que no pots escapar, que la realitat cau sobre tu i et fa molt de mal. Però sempre queda aquella esperança, l'esperança del futur en els altres, d'una felicitat gairebé somniada, d'unes nenes que guarden en el seu somriure tota la bellesa del món, d'una dona a qui li han trencat totes les seves il·lusions, d'un noi que va haver de ser home massa aviat, i d'un home que aconsegueix encaminar-se cap al teu cor amb cançons belles i dolces carícies. I ella, forta i decidida, assumint el seu dolor, condemnada a una vida cap a la mort, massa propera.
Les dues millors pel·lícules que he vist mai: La vida secreta de las palabras i Mi vida sin mí, d'Isabel Coixet, recomanació de la casa.
PD: Per cert, avui aquest petit blog fa un any i un dia ^^