29 de desembre del 2007

Mi vida sin mí


I hope there's someone who take care of my... when I die will I go...
Les llàgrimes s'escapen, descontrolades, es fa un nus a la gole i sento aquella pressió al pit. Un altre cop Isabel Coixet, un altre cop els seus guions magnífics, imatges tendres, belles, lentitud, pensaments, diàlegs sense acabar, paraules que no diuen tot allò que el personatge guarda al seu interior.
És increïble com tots aquesta senzillesa, aquesta potència emocional es pot transmetre d'aquesta manera, com flueix i entra dins la teva ment. I t'adones que tot allò parla de la vida, d'una vida que tu no has hagut de patir. Penses que aquells personatges són més reals que ficticis, que cadascú enmarca un comportament que molts de nosaltres tenim davant la nostra pròpia vida. I hi ha vegades que no pots escapar, que la realitat cau sobre tu i et fa molt de mal. Però sempre queda aquella esperança, l'esperança del futur en els altres, d'una felicitat gairebé somniada, d'unes nenes que guarden en el seu somriure tota la bellesa del món, d'una dona a qui li han trencat totes les seves il·lusions, d'un noi que va haver de ser home massa aviat, i d'un home que aconsegueix encaminar-se cap al teu cor amb cançons belles i dolces carícies. I ella, forta i decidida, assumint el seu dolor, condemnada a una vida cap a la mort, massa propera.
Les dues millors pel·lícules que he vist mai: La vida secreta de las palabras i Mi vida sin mí, d'Isabel Coixet, recomanació de la casa.

PD: Per cert, avui aquest petit blog fa un any i un dia ^^

27 de desembre del 2007

El color de la mar


Records en blanc i negre; nens jugant sobre l'arena, mullant-se els peus amb les ones. Els avis passejen, agafats de la mà, mentre els més petits s'ho miren tot des de la seva tovallola.
És estiu. El sol escalfa amb força, no hi ha ni un núvol que taqui la blavor inmensa del cel d'avui. L'agost llisca pels seus llavis deixant un regust dolç i fresc, entre els seus dits esllangueixen els dies, tremolosos, plens. I mira de fit a fit el sol, s'encega amb la seva llum i busca aquell reflexe ple de matissos en l'aigua clara de mig matí.
Ella es fica lentament al mar, pas a pas es va enfonsant, comença pels turmells, després els genolls fins arribar a la cintura. Un calfred recorre tot el seu cos. Segueix endavant fins que l'aigua cobreix tot el seu cos, exceptuant els seus ulls, aquella mirada del mateix color que el paisatge que l'envoltava. Es submergeix completament, deixant enrera tots els dubtes, totes les preocupacions. Ara només són el mar i ella, aquell profund lligam que havia crescut en el seu pit des d'aquell moment en què l'havia vist per primer cop. Encara ho recordava, encara podia sentir la mà del seu pare agafant-la ben fort mentre deia:
- La meva petita, aquest és el regal més maco que puc fer-te pel teu aniversari. Avui, que és 18 d'agost i fas 6 anys vull que coneguis el lloc més maco del món, aquest és l'indret on vaig enamorar-me dels ulls de la teva mare, que eren tan bells com ho són els teus. Aquí vaig venir el dia després del teu naixement per agraïr a la mar que t'hagués donat la seva brillantor, la formositat de l'aigua sota el sol de l'agost. Aquest és el millor record que podem tenir de la mare, preciosa, aquest és el nostre gran tresor.

23 de desembre del 2007

Barcelona sota la pluja


Camino sota una fina pluja de desembre, les llums de Nadal es reflecteixen sobre l'asfalt mullat i es multipliquen a través dels vidres de les meves ulleres, plens de petites gotes. Tothom sembla tenir pressa i camina amb fortes passes cap a un destí desconegut. Segueixo tota aquella gent, miro distreta els cotxes que passen per la carretera, estic a la gran ciutat. No he acabat d'acostumar-me a aquest paisatge, em sembla massa fred i llunyà, tot i que en ell hi bastiré una petita part de la meva vida.
Els edificis semblen perdre el seu color sota la pluja, tot es descoloreix, és tan gris com totes les altres ciutats. Però jo ja conec aquests carrers, intento fer-los meus cada dia, cada cop que hi passejo. Tot és massa impersonal, sempre estic envoltada de gent que corre i no va cap a enlloc, gent que té pressa per no fer res. I no ho entenc, no entenc perquè no gaudeixen de la ciutat, perquè no troben petits moments per mirar-se-la amb uns nous ulls, perquè corren pel seus carrers sense adonar-se del lloc per on estan caminant.
M'agrada caminar sota aquesta pluja, sense paraigua, sense presses, amb una direcció.

22 de desembre del 2007

Buidor



Passadissos deserts, buits de paraules. Pura absència. On s'amaguen els futurs filòsofs?

20 de desembre del 2007

El seu somriure


Aquella nena em mira. Té els seus ulls fixos en mi, són foscos, del mateix color que els seus cabells arrissats. Somric amb sinceritat, la trobo preciosa, em mira amb curiositat, intentant escrutar tot allò que amaga la meva mirada. Ella també somriu. Per un moment em recorda aquella petita nena que jugava a mirar fixament als ulls als desconeguts, intentant endevinar tot allò que volien guardar-se per a ells mateixos. És una nena curiosa, intrèpida, té una guspira als seus ulls que els fa brillar d'una manera especial sobre la pell fosca. I el seu somriure pur, immaculat, innocent. Ella em recorda un passat que ja ha quedat enrera però que perdura dins meu, ella em retorna aquella imatge de mi que mai he volgut oblidar.
Les paraules, però, no sorgeixen. Només vull parlar-li amb somriures, mirades còmplices de dos desconegudes que semblen haver-se trobat en un espai estrany. Torno a sentir aquella llum en mi, encara brilla amb la mateixa intensitat. És la il·lusió, allò que poso en tot el que faig, aquella força que trobes quan creus en les coses que fas. Ella també la té, li desitjo amb tot el seu cor que mai la perdi, que segueixi oferint el seu somriure amb la mateixa senzillesa, omplint-ho tot amb el seu caliu.

16 de desembre del 2007

Els llençols blancs


Tot ha quedat entre aquells llençols blancs, les paraules encara descansen sota la llum del sol que entra per la finestra mentre el vent mou les cortines. Tot és buit, absent de la nostra presència, però encara resten aquells petits detalls que feien que l'indret fos nostre: la roba desendreçada a terra, el perfum obert sobre la taula i la rosa ja assecada en aquell gerro del segle XVI.
Les nostres mirades van quedar fixades en aquell mirall, les carícies encara semblen trobar-se en el vent que recorre la sala lliurement. Però per a nosaltres tot això ni tan sols exsteix, ha desaparegut i només perdura dins del nostre record, com si es trobés dins un somni càlid i lleuger, propi d'una nit d'estiu. I no desitgem anar més enllà, sinó tan sols restar en aquest estat que ara ens sembla desconegut, sense saber on han quedat tots aquells sentiments, sense estar segurs de si cal guardar-los per sempre dins del nostre cor o si els hem de fer reviure encara amb més força. Tota aquesta incertesa s'acumula, pesa sobre els nostres cors i ens oprimeix el pit. El dubte tot ho corromp, s'emporta lluny tot allò que un dia va ser tan a prop i fa que tornem a cercar allò que un dia vam perdre, fa que intentem trobar allò que un dia vam tenir a les nostres mans.

14 de desembre del 2007

Meme

Bé, vull agrair a la Iruna i a l'Uribetty que hagin decidit otorgar-me el Premi Blog solidari, i seguint amb la cadena, m'agradaria també dir quins són els meus blogs de culte, així que aquí els teniu:
Iruna perquè em puc trobar en les seves paraules
Efe perquè cada dia em sorprèn i m'ensenya
Uribetty per la seva poesia planera i bella
Ferrancab per fer-me pensar cada dia
Enric per seguir-me ensenyant desde la distància
Manel Juvé per la seva sensibilitat i sencillesa
Lingüista per el teu amor i cura a la nostra llengua
i em permeto afegir algú més a la llista, perquè sinó no seria completa: Millu
Gràcies a tots 8! No us condemno pas a seguir amb el meme, només si ho desitgeu!

11 de desembre del 2007

Fotografiar



I intentes copsar tota aquella bellesa que sembla irreal, però saps què és impossible perquè tot allò no pot quedar reflexat en una simple instantània. No saps perquè, però tens aquesta necessitat de trobar nous recons per fotografiar, omplir la teva vida de petits retalls, imatges que segurament no poden copsar tota l'amplitud de la realitat. Et sents feliç amb aquest petit objecte entre les mans, potser perquè et permet captar una nova visió del món, et permet extreure d'amples visions petits objectes amagats que et fan somriure per la seva senzillesa. Saps que no ho podries abandonar, perque el desig de formular totes aquelles figures des d'una nova perspectiva és massa temptador per a tu, i vols aprendre d'aquell qui t'ha començat a ensenyar. Vols arribar, algun dia, a fer unes fotografies tan maques com les seves, interpretar el món a través d'aquell objectiu que per a tu mai té la suficient capacitat, perseguir allò real amb algunes limitacions que fan que el joc sigui encara més divertit per les seves dificultats. I algun dia saps que tindràs la càmera amb la qual somies, i penses viure-ho llavors amb tot el cor i tota l'ànima, gaudint de cada enquadrament, de cada perspectiva, perquè saps que en aquest món també hi has trobat aquella guspira que fa que tot es transformi en felicitat.

7 de desembre del 2007

Aforisme?

Groc sobre negre, imatge de tardor.
La vida és efímera com aquestes fulles que cauen, però crea un paisatge bell i harmoniós, ple de tendresa.

PD: Fotografia feta per mi al parc de l'Edifici Històric de la UB, abans d'entrar a l'edific Josep Carner, és un indret preciós.

2 de desembre del 2007

Somiar, futur, somriure

Quan manquen les paraules i el món desapareix sota els teus peus. Quan sents que amb la punta dels dits pots tocar el cel i que la teva vida ha esdevingut un somni sense ni tan sols haver-ho demanat. És llavors quan et preguntes si et mereixes tot això, si t'ho has guanyat a pols, si ha estat cosa de l'atzar, simples contingències.
No vull cap resposta, no desitjo cap nou pensament. Només esdevenir un cos, carn, pur desig de viure, de créixer, d'esdevenir allò en què has de convertir-te. Perquè no vull tenir por d'un futur que no és a les meves mans, la llibertat no em dóna dret a controlar-ho tot, no tinc cap poder sobre allò contingent.
Obrir els ulls, somriure, perdre's en una mirada, trobar sense buscar, cercar sense pretendre saber allò que mai sabràs. A vegades, per trobar un perquè no cal formular cap pregunta, a vegades, perquè es compleixi un desig no és necessari murmurar cap paraula, ni tan sols tenir un pensament.
El futur és allà, ens espera, i correm cap a ell sense pensar en la importància dels nostres passos, amb lleugeresa, sensibilitat, com si les ales de la imaginació encara ens portéssin cap a l'indret on vam somiar.