Cau la pluja, sorda, forta, contra l'asfalt. Sota aquesta pluja tot és gris, no hi ha ningú al carrer, només unes poques ombres que corren a refugiar-se de l'aigua.
Quan pujo a l'autobús tot es transforma en un món difús de llums indistingibles i formes abstractes. A través de la finestra només puc interpretar el poc que traspassa d'una realitat molla i humida; les gotes cauen pels vidres, el cel és una taca fosca que tot just a començat a descarregar. Dolçor, fortalesa, imminència. No vull que s'aturi, vull sortir sota aquest mar cagiut del cel i tornar-lo a sentir sobre la meva pell per adonar-me que visc.
Sento la fredor de les gotes que cauen amb força, el vent bufa sense aturador i intento refugiar-me entre els edificis trepitjant bassals i tolls d'aigua que sorgeixen del no res. M'aturo un moment per mirar enrera: el parc solitari, els gronxadors, la sorra humida; ningú és al carrer, estic completament sola, tothom ha fugit sota la pluja. Somric. No hi ha res millor que això. És la natura, la seva força ferèstega que ens recorda amb els seus llamps i trons la seva immensa bellesa.
Quan pujo a l'autobús tot es transforma en un món difús de llums indistingibles i formes abstractes. A través de la finestra només puc interpretar el poc que traspassa d'una realitat molla i humida; les gotes cauen pels vidres, el cel és una taca fosca que tot just a començat a descarregar. Dolçor, fortalesa, imminència. No vull que s'aturi, vull sortir sota aquest mar cagiut del cel i tornar-lo a sentir sobre la meva pell per adonar-me que visc.
Sento la fredor de les gotes que cauen amb força, el vent bufa sense aturador i intento refugiar-me entre els edificis trepitjant bassals i tolls d'aigua que sorgeixen del no res. M'aturo un moment per mirar enrera: el parc solitari, els gronxadors, la sorra humida; ningú és al carrer, estic completament sola, tothom ha fugit sota la pluja. Somric. No hi ha res millor que això. És la natura, la seva força ferèstega que ens recorda amb els seus llamps i trons la seva immensa bellesa.
6 comentaris:
Aix... com anyoro la pluja. Jo sense pluja no sóc feliç. Aquí a Siena portem molts dies de calor i sol. I començo a notar a faltar la humitat de les gotes en la meva cara, el cel nubolat, el soroll de la pluja contra els vidres...
M'ha agradat molt aquest post, és tot un elogi a la pluja i t'ha quedat motl maco.
Un bacio!
D'això... quin despiste, he posat la direcció del meu bloc on s'havia de posar el nom en el comentari anterior... si es que després d'un dia de feina acabo molt despistat! :-P
Tens raó, bàsicament tens raó. Però la pluja a la ciutat té alguna cosa que l'allunya d'un fenomen estrictament natural. Bé, coses meues.
Un post molt xulo i molt líric. Sí senyora.
Un bes
No hi res millor que mullar-se sota la pluja per sentir que ets viu!! aquestes experiències són genials... veure com tothom corre a resguardar-se mentre tu et quedes allà quieta, observant l'estupidesa de tanta corredissa i sentint l'aire fresc, la força de la pluja i admirant la bellesa de tant gran explosió d'energia renovadora!!!
Ara, estic dacord amb l'efe... la pluja a la ciutat és horrible!!
Un vespre de pluja, sense coses pendents per fer, ni preocupacions... això seria una delícia! ;-)
Millu, et veig una mica despistadot eh :P No et preocupis, que ja arribarà la pluja, segur! i sinò, t'enviarem per correu que aquí sembla que han de venir molts xàfecs! Un petonet, o bacio, o com es digui jaja :D
Efe, bé, és que aquí no és la ciutat, és mmmh no sé, diferent, tens les muntanyes i el mar que es veu molt lluny...és més maco que no al mig de Barcelona, és clar jeje :P gràcies pels afalacs (es diu així?) un petonàs!
Iruna, és genial, et sents única sota la pluja mentre tothom fuig jeje és molt maca la pluja, però la pobra està infravalorada eh XD un petonet maca!
Lingüista, que consti que jo d'això en tenia eh però vaja, tot consisteix en tenir una ment oblidadissa i que blidi allò que cal oblidar jeje un petó, maca!
Publica un comentari a l'entrada