Grans finestres que et deixen veure el cel blau de bon matí, un passadís buit que aviat s'omplirà de veus i de vida, aules encara tancades esperant els alumnes i l'inci de la jornada. El matí està ple de promeses, d'il·lusions, això encara no ha esdevingut una rutina i és el que em fa valorar-ho d'una manera diferent.
Cares conegudes, somriures de complicitat, recerca d'aquella mirada neta i plena d'esperança en els ulls de l'altre. Aquesta és la meva vida i vull viure-la. Per tot el que ha costat arribar fins aquí, pels sacrificis, per la lluita, per l'esforç que hi vaig posar. Ara toca seguir lluitant, i sé que aquesta lluita mai acaba perquè és vida, ara toca seguir estudiant, i sé que l'estudi no acaba mai perquè és la meva vida.
-Tu no deixaràs d'aprendre mai.
Tens tota la raó, vull que el món m'ensenyi a viure, a respirar, a veure-ho tot des d'una nova perspectiva plena d'il·lusió i confiança en l'esdevenidor. Potser això és aquell somni fet realitat, potser només és un pas més com tots els altres, però és meu i el vull gaudir en la meva propia pell. He crescut però segueixo sent una nena i tu ho saps, cada dia compta, cada moment és especial, perquè aquestes són els meus sentiments, la meva sensibilitat. Necessitava tot això, necessitava veure més enllà de la meva visió de petita perduda en un mar irat, vull veure el món i no només a través dels meus ulls sinò també reflectit en totes aquestes mirades. Perquè aquesta és la grandesa de l'ésser humà.
PD: Fotografia d'un petit castell al poble de Vilarodona, feta fa uns dies.
Cares conegudes, somriures de complicitat, recerca d'aquella mirada neta i plena d'esperança en els ulls de l'altre. Aquesta és la meva vida i vull viure-la. Per tot el que ha costat arribar fins aquí, pels sacrificis, per la lluita, per l'esforç que hi vaig posar. Ara toca seguir lluitant, i sé que aquesta lluita mai acaba perquè és vida, ara toca seguir estudiant, i sé que l'estudi no acaba mai perquè és la meva vida.
-Tu no deixaràs d'aprendre mai.
Tens tota la raó, vull que el món m'ensenyi a viure, a respirar, a veure-ho tot des d'una nova perspectiva plena d'il·lusió i confiança en l'esdevenidor. Potser això és aquell somni fet realitat, potser només és un pas més com tots els altres, però és meu i el vull gaudir en la meva propia pell. He crescut però segueixo sent una nena i tu ho saps, cada dia compta, cada moment és especial, perquè aquestes són els meus sentiments, la meva sensibilitat. Necessitava tot això, necessitava veure més enllà de la meva visió de petita perduda en un mar irat, vull veure el món i no només a través dels meus ulls sinò també reflectit en totes aquestes mirades. Perquè aquesta és la grandesa de l'ésser humà.
PD: Fotografia d'un petit castell al poble de Vilarodona, feta fa uns dies.
5 comentaris:
Ànims Tals, seguiex amb aquesta vida tant meravellosa que ens expliques i a seguir lluitant dia rere dia! :-)
Doncs venen ganes d'estar a classe i això que són les 23.00 xD
Una abraçada;)
Està clar que sí Tals, tu mai deixaràs d'aprendre, de tenir ganes de saber, de conèixer... perquè ets una lluitadora, perquè saps gaudir de cada instant, perquè ets capaç de veure tot allò meravellós que et pot oferir la vida!! Molts ànims reina, segueix així... segueix sent tu mateixa, que vals molt!!
una abraçada!
M'encanten aquests posts que fas tan plens d'optimisme i vitalitat! I aquest castell de la foto... deu ser una passada llevar-se i ser allà dins i veure el món per aquella finestra!! ;-)
Millu, ara us penseu tots que sóc super happy i de els ties aquelles que foten rabia eh que no, no, que jo m'estresso molt i tinc grans problemes (de tot tipus, tu) però mira, s¡ha de ser feliç i despreocupat de tant en tant (mentidera que sóc xD) un petonet, maco!
Uribetty, sempre hi ha un endemà, l'esperança del futur, no? ^^ petonets!!
Irunaaa, no em diguis coses tan maques que me les crec jeje :P ai que ets maca eh ^^ gràcies per les teves paraules, de debò, preciosa!
Lingüista, m'alegro que us agradin aquests posts, m'ha costat molts anys aprendre a escriure coses agradables, mira, coses de la vida, que jo sempre escrivia històries tristes. Un petonàs!!
Publica un comentari a l'entrada