Pensaments

En la llunyania veig la muntanya, d'un color blavós, envoltada per la boira i uns núvols baixos que la fan semblar irreal, com si s'erigís en la soledat d'un paisatge emmarcat pel blanc intangible dels cúmuls. Brillant en un cel net que comença a canviar de color es troba la lluna creixent, estreta, fina, una petita esgarrapada a la cúpula fosca que l'ampara. La segueixo amb la mirada, contemplo amb un somrís als llavis com sembla que sigui ella la que segueixi el pas del cotxe, recordo quan era petita i, fent el mateix camí en la fosca, preguntava perquè la lluna ens acompanyava des del cel. Innocència, candidesa. No s'han perdut entre tots els sentiments, segueixen allà, tot i que només com a record del que vaig ésser abans.
És estrany deixar el temps passar i veure com tot canvia, adonar-te que tot allò que veies tan lluny és ara a l'abast de la teva mà. I encara queden tantes coses, i encara em sento tan petita en aquest món tan gran... totes les respostes es troben davant d'un mar ben blau, d'un cel que es tenyeix de roig i deixa pas a la brillantor dels estels. A vegades no cal buscar gaire lluny per trobar allò que cerquem, només cal veure amb nous ulls allò que ens envolta. Això és part de la filosofia, admirar-se per un món tan bell i alhora tan cruel, sorprendre's cada dia com si hom fos un nen que veu per primer cop aquell paisatge, aquella persona, aquella imatge.