The rose and the rain

Entre les mans protegia de la pluja aquella rosa vermella, com cada dia 16 tornava al lloc on el seu cos descansava per portar-li la seva flor, jauria sobre el fred marbre durant un mes fins que ell tornés a veure-la. S'agenollava, com sempre, davant la seva tomba i pensava en ella un cop més, intentant recordar el seu somriure, la seva mirada. A estones encara tenia aquella sensació que tornaria en qualsevol moment, que sentiria la seva dolça veu un cop més cridant el seu nom; sabia, però, que allò era impossible i aquell indret l'hi recordava. Les llàgrimes tornaven a caure, mullant les mateixes mans que abans havien sostingut el seu petit regal de comiat, l'angoixa li oprimia el pit i un tel negre semblava cobrir la realitat des que ella havia marxat. Tot havia perdut el seu sentit, ell ja no tenia cap motiu per somriure, ni tan sols per aixecar-se del llit cada matí; la seva existència estava condemnada al buit, al buit inexorable que ella havia deixat. La tristor l'embolcallava, els braços de l'oblit l'abraçaven mentre intentava consolar-se pensant que havia de pensar en ella, actuar tal com a ella li hauria agradat veure'l: fort, segur, ferm. Però era complicat refer la seva vida just ara que tot s'havia desfet sense poder-hi fer res, no sabia com havia d'actuar, era incapaç d'imaginar-se una vida sense ella i, tot d'una, l'havien privat d'allò que més necessitava, de la persona que més estimava.