Temps

Sent el pas del temps, l’angoixa d’un demà que s’escapa, la por d’un passat que resta oblidat. Veu com el Temps s’esgota i es consumeix, intenta revifar una flama que ja fa anys que s’apagà. No creu en el passat, ha perdut l’esperança en el futur, el present esdevé una llosa que ha de carregar, dia a dia, sense descans. La seva llibertat va fugir quan era només un nen que jugava amb la sorra del mar, van tallar les seves ales i ja no li era permès tancar els ulls per somiar. Tot ha perdut el sentit, fins i tot es pregunta si la seva vida n’havia tingut mai, de sentit. Les hores passen i ell continua allà assegut, amb el cos amarat de pluja i els ulls humitejats de llàgrimes. Poc a poc, s’esborren les seves petjades, aquelles que podien indicar el camí de tornada...ja res importa, tot va acabar ja fa temps. La malenconia oprimia el seu cor, la fortalesa l’havia abandonat, era només un cos sense ànima, un ésser que es dedicava a esperar que el seu Temps acabés.