L'albada

I el mar era el gran espill del cel, els colors vermellosos de l’alba refulgien sobre les aigües tranquil·les en un dia serè. El vent bufava, fresc, portant tot l’aroma del mar, aquella olor de sal que mai podia oblidar. Els peus nus sentien la fredor de la sorra banyada contínuament per l’aigua, la seva mirada restava perduda en l’infinit, deixava voleiar els grans de sorra que sostenia a la mà, talment com si fugissin per perdre’s entre la infinitud d’arena. El vestit blanc es movia, suau, a un ritme lent i pausat que acompanyava el so de les ones. La brisa marina semblava emportar-se tots els pensaments ben lluny, havia deixat de pensar en el futur, havia oblidat tot el passat, volia concentrar-se únicament en el seu present. Sentia una força que anava omplint el seu interior, la llum del sol feia tornar l’aigua de mil colors i la seva ment seguia perduda en aquell esclat de bellesa. Va alçar el cap i va fitar directament el sol, sentia la seva força punyent, una brillantor que feria els seus ulls, un caliu que l’enamorava. No hi havia res allà, només el cel, el mar, el sol i ella davant tota aquella visió que li mostrava la seva finitud davant quelcom que ni tan sols podia abastar amb la mirada. Es fixava en aquella dèbil línia que separava el mar del cel i es preguntava si aquella imatge no era un somni com tants que havia tingut abans. L’horitzó, llunyà, era només una feble visió que la intrigava, el seu desig era arribar a aquell límit, situar-se en aquell punt on cel i mar es tocaven per un instant. Eren els seus somnis i sabia que formaven part de la seva realitat.