Passejar per camins desconeguts, deixar que l'atzar ens mostri nous horitzons, descobrir què amaguen els teus ulls, què es troba sota la teva mirada...
Hi ha moments que hem de perdre el camí per trobar-nos amb nosaltres mateixos, hi ha moments que cal fer una aturada i mirar enrera, és així com hom creix i s'enforteix. Canviar és propi dels humans, és immanent a la nostra condició d'éssers lligats al temps, és quelcom que no podem de-fugir.
Quan mirem el passat trobem records que ens acompanyaran per sempre, formen part de nosaltres i mai els podrem esborrar. A vegades em pregunto fins a quin punt estem condicionats... sabem qui som, però no sabem perquè som com som. Potser el pas del temps ens ha canviat, el pes de l'experiència ha fet de nosaltres allò que som ara i, segurament, els anys seguiran canviant-nos, encara que sempre romangui en nosaltres aquell petit infant que admirava cada detall del món.
De tant en tant hauriem de retrobar-nos amb la nostra petitesa, tornar a viure la vida com a una aventura que no podem controlar, perquè, en realitat, és l'atzar qui marca les nostres vides.
Escoltant: Live and let die.
Hi ha moments que hem de perdre el camí per trobar-nos amb nosaltres mateixos, hi ha moments que cal fer una aturada i mirar enrera, és així com hom creix i s'enforteix. Canviar és propi dels humans, és immanent a la nostra condició d'éssers lligats al temps, és quelcom que no podem de-fugir.
Quan mirem el passat trobem records que ens acompanyaran per sempre, formen part de nosaltres i mai els podrem esborrar. A vegades em pregunto fins a quin punt estem condicionats... sabem qui som, però no sabem perquè som com som. Potser el pas del temps ens ha canviat, el pes de l'experiència ha fet de nosaltres allò que som ara i, segurament, els anys seguiran canviant-nos, encara que sempre romangui en nosaltres aquell petit infant que admirava cada detall del món.
De tant en tant hauriem de retrobar-nos amb la nostra petitesa, tornar a viure la vida com a una aventura que no podem controlar, perquè, en realitat, és l'atzar qui marca les nostres vides.
Escoltant: Live and let die.
9 comentaris:
Tens molta raó quan dius que de tant en tant ens hauriem d'aturar i fer reflexions com la que escrius al teu post. Em sembla molt maco el que dius, tot i que jo no estic massa dacord en què l'atzar sigui el que marca la nostra vida. Jo crec que a les nostres mans hi ha el poder de la decisió. L'atzar ens condueix i ens mostra camins, però sóm nosaltres qui els escollim. Si pensem en què l'atzar és l'únic que ens mou, no seriem mai responsables de les conseqüències dels nostres actes. Bé, aquesta és la meva opinió!
una abraçada
Bé, jo no em referia al fet que l'atzar ho marqui tot, nosaltres som totalment responsables tant del que fem com del que no fem (un dia ja parlaré de Sartre). El que volia dir és que és ell qui determina amb qui ens trobem, a qui coneixem, on naixem... hi totes aquestes coses ens condicionen i ens marquen. És per això que, encara que ho vulguem, no som totalment lliures.
Una abraçada, maca ^^
Curiós que algú de lletres parli d'atzar...normalment sempre parleu/parlen de sort.
Salutacions maca!
És l'atzar qui determina qui coneixem i trobem o nosaltres amb les nostres decisions (sent-ne conscients o no)? Ja no discutiré el néixer en un moment i lloc determinats, en tot cas jo parlaria d'un determinisme biològic (lloc, època, entorn i suposo que el que es diu genètica).
D'altra banda, l'atzar no ens afectaria només a nosaltres, hauríem estat nosaltres diferents si algú hagués pres una decisió diferent en un moment determinat?
Personalment, la influència que pugui tenir en nosaltres no em preocupa gaire, ja que considero que no podem conèixer l'atzar, de manera que farà que m'hi trenqui el cap. Com sabem si som nosaltres mateixos qui pren les nostres decisions?
PD: ara estic suposant l'atzar com a destí, no com a aleatorietat (tot i que no canviaria gaire el punt de vista).
Uribetty, mira que tens prejudicis eh xD Parlava d'atzar perquè és més maco que no pas dir que podem tenir bona o mala sort, sinó hi hauria gent a qui sempre tot li aniria bé, no?
Subraya, jo en aquest cas entenia l'atzar com a manca de destí, és a dir, no estem predeterminats a ser d'una manera, però tampoc podem pas saber què serem si no tenim en compte algunes variables que no depenen de nosaltres, jo anomeno atzar a aquell qui regeix aquestes variables.
Gràcies pels comentaris ^^
aps, aleshores diguéssim que ho he comentat una mica "a l'inrevés".
De totes maneres, la idea de considerar coses que no depenen de nosaltres, que no podem canviar i saber que no es poden canviar, no sé, no m'agrada la sensació que em produeix... Encara que resulti simple, jo en aquestes qüestions acabo parlant de càlcul de probabilitats (i sóc molt canviant amb les probabilitats).
Veig que estavem parlant del mateix... doncs sí, estic totalment dacord amb el que dius!!
una abraçada!
Si es que en el fons...quan volem ens posem d'acord! :P Sobre el tema que parles, Subraya, en faré un post quan pugui (que serà el cap de setmana, suposo); per cert, amb això de les probabilitats es nota que ets de ciències, o m'equivoco?
Petons a tots dos ^^
La veritat, no sé si tens raó, no m'ho he parat a pensar. Suposo que sóc de ciències per la manera com sóc. El que sí que és cert és que tinc el problema que tinc moltes idees per expressar però quan escric em deixo moltes coses, em falten paraules (i això ho he anat notant amb els anys), suposo que parlant de probabilitats intento il·lustrar-ho de manera que es pugui entendre.
Publica un comentari a l'entrada