Dos

Mirà al cel i sentí com si pogués acaronar-lo amb el tou dels seus dits. El color groguenc de les fulles dels arbres contrastava amb el blau pur que les emmarcava. Sentia l’aire jugar entre les branques dels arbres, les fulles queien, com cada any, amb un xiuxiueig que recordava el so de les ones acariciant la sorra.

Aquell tronc, marcat pel pas del temps, feia anys que reposava al mateix indret. Segurament milers de persones l’havien mirat tal i com ells feien en aquell moment, però no n’eren conscients. Ells seien a aquell banc, es deien paraules dolces a cau d’orella i es miraven amb tendresa, com si el món acabés rere els murs del parc. El temps semblava aturar-se amb cada carícia, els llavis s’unien en un mar de sentiments que els atrapava. Eren lliures, havien oblidat tot allò que els envoltava, només restaven ells i allò que els unia; continuaven una història que feia temps havia començat i que no volien pas que acabés.

PD: Per cert, aquesta fotografia sí que l'he fet jo, jeje, res de Google avui