Trasímac i la justícia

Rellegeixo la República per tercer cop i m'adono que cada cop que la llegeixo trobo coses noves i alhora, continuo sentint la mateixa incertesa que vaig sentir el primer cop. Avui, llegint el primer llibre, he trobat quelcom interessant, un pensament que encara té la mateixa validesa que va tenir quan va ser escrit:
" [...] Ignoras que la justícia es un bien para todos, menos para el justo; que es útil al más fuerte, que manda, y dañosa al más débil, que obedece; que la injustícia, por el contrario, ejerce su imperio sobre las personas justas, que por senzillez ceden en todo ante el interés del más fuerte, y sólo se ocupan en cuidar los intereses de éste abandonando los suyos. [...] El hombre justo siempre lleva la peor parte cuando se encuentra con el hombre injusto. [...]Porque si se habla mal de la injustícia, no es porque se tema cometerla, sino porque se teme ser víctima de ella."
Aquestes paraules de Trasímac potser encara reflexen els pensaments de moltes persones, algunes d'elles poderoses, que segueixen pensant que el millor és ser injust en un món de justos, ja que així es poden obtenir grans beneficis. Potser, en el moment en què un pren el poder, oblida la justícia i la bondat, i passa a regir-se pel seu interès, ja que, a partir d'aquell moment, la "justícia" està de la seva part.

Vivint entre silencis plens de paraules, recordant un passat esborrat i aigualit, cercant una llum entre la foscor...

El tacte de les teves mans recorrent el meu cos, càlides, tendres, com la brisa suau als matins de primavera. Els teus ulls foscos em miren fixament, sento com segueixen la claror verdosa que només troben en la meva mirada. El silenci ens envolta, els nostres cossos es troben i es retroben en un continu delit que mai acaba. Acaricio la teva pell amb tendresa, noto com t’estremeixes sota els meus dits, puc sentir el teu cor bategant dins el teu pit. Xiuxiuegem unes poques paraules a cau d’orella, ens besem com el primer cop, amb els sentiments a flor de pell, riem joiosos i esperem que les busques del rellotge marquin l’hora de marxar. Sempre pendents del temps, som esclaus del rellotge, tan de bo poguéssim alienar-nos d’aquesta realitat i fugir per sempre...

One day we’re gonna get so high... (Lighthouse Family-High)

Apunts

El temps i l’home, els nombres i les paraules…hi ha tantes coses sobre les quals encara no he escrit...a vegades les paraules s’amaguen als racons més inaccessibles de la nostra ment i és difícil aconseguir que sorgeixin fluidament, tal com si acabessin de ser xiuxiuejades a la meva orella.

Els nombres només són una interpretació de la realitat, tal com ho poden ser les paraules. 2+2=4, totalment cert, però, és menys cert dir que les flors de les roselles són roges? Els nombres s’han d’entendre com una interpretació del món, l’home intenta mesurar l’immesurable per tal de conèixer l’incognoscible; l’home posa paraules a allò que ni tan sols pot captar, a allò que ni tan sols coneix. Qui és Déu? Qui són els homes? Què és l’ésser? Què és el no-ésser? Perquè 2+2 fan 4? No podria ser que el símbol 2 representés el nostre 3? Seria llavors mentida? Sé que sumant objectes les matemàtiques són totalment certes, però en realitat les hem d’entendre com un simple llenguatge per a interpretar el món i la natura. La ciència ens demostra com l’home lluita pel coneixement, el desig de saber l’arrossega fins al punt de desitjar entendre l’ordre de la natura, trobar el perquè de totes les coses...de veritat són tan diferents la ciència i la filosofia?

Heidegger i les matemàtiques

És estrany però l’home sempre busca reptes que el facin avançar, noves fites que el condueixin per camins encara desconeguts. Quasi tots tenim un somni, una idea de futur que marca la majoria de les nostres accions, ja que tot ho dirigim cap a aquest ideal de vida que segurament és irrealitzable.

En el dia a dia també intentem proposar-nos reptes per tal de sentir-nos actius, poderosos en el moment de superar-los; quan ens trobem davant d’aquestes petites proves ens esforcem pensant possibles solucions, intentem treure’n l’entrellat, ja sigui un problema de matemàtiques o un text filosòfic. Sincerament, jo no sento el mateix davant aquests dos exercicis, la meva ment els concep de dues maneres molt diferents, i tot i que moltes vegades tregui el resultat de tots dos, sempre gaudiré molt més el text filosòfic.

Sempre he odiat les matemàtiques, crec que des del moment que vaig a prendre a sumar i a restar. M’irrita la seva perfecció, l’exactitud que es busca darrera de cada operació, la lògica que s’amaga rere cada enunciat i que a mi tant em costa de trobar. Els problemes apareixen a la meva ment com veritables malsons que he de superar, però per molt que intenti despertar, el cap s’omple de nombres i funcions i no hi ha manera de sortir de l’atzucac. Llavors m’entristeixo, m’adono de les meves mancances, del meu error a l’hora d’acceptar dos anys més de nombres al social i tinc ganes de deixar-ho córrer tot i anar suspenent exàmens; penso que els nombres tampoc em serviran per res.

Un text de filosofia és molt diferent. Les idees que amaga em fan bullir el cap, penso i repenso cada paraula de l’autor, intento trobar tots els secrets que oculta. Cada minut que passa juga en contra meva, he d’aconseguir esbrinar allò que vol dir el text, vull analitzar-lo i arribar a l’essència del pensament d’aquell qui el va escriure. És una sensació única, el desig de comprendre, de lluitar contra unes paraules que algú va escriure ja fa molts anys per tal de re-interpretar-les un cop i un altre. Recordo el repte que va suposar Heidegger, una hora i mitja per a un text d’unes 300 paraules, va ser tota una experiència i espero repetir-la quan els meus coneixements arribin fins a la capacitat d’entendre els escrits d’aquest filòsof únic i estrany.

Dies i dies

Perquè hi ha dies que sembla que és millor desaparèixer, passar les hores immersa en un llibre o mirant el moviment del mar, perquè hi ha moments que és millor oblidar per poder seguir endavant...

La vida sempre té les seva part amarga, és dur sentir que els somnis es trenquen, sobretot quan no ho pots evitar, és dur veure patir a qui més t’estimes i no poder fer-hi res, sents les llàgrimes cremant als ulls i ni tan sols ets capaç de reconèixer la feblesa dels homes, amb la nostra felicitat subjecta a allò que ens depara la vida.

És difícil tancar els ulls i creure que tot anirà bé quan sembla que l’alè de la vida bufa en contra, és complicat redreçar un vaixell sotmès a una dura tempesta i avui el cel és tan fosc... hi ha moments que cap paraula pot omplir el silenci, hi ha dies que és millor callar i deixar que l’aigua mulli els carrers esperant que l’endemà el sol brilli sobre l’horitzó.

Tot anirà bé, no et perdis entre aquesta pluja...

Bellesa

Ja he tornat d’Itàlia i l’única cosa que puc dir és que recomano a tothom que visiti Roma i el Vaticà, perquè no se’n penedirà. Quan veus el Panteó, el Colosseu o la Capella Sixtina en fotografia et semblen coses belles, grans obres d’art; quan les veus en realitat t’adones que cap foto pot copsar la totalitat de la seva bellesa, et limites a admirar-les en silenci i adonar-te de la grandesa i la genialitat d’unes persones que mai seran oblidades.

Em sembla que en aquest viatge he après força coses i no només relacionades amb la història de Roma o Pompeia, sinó amb la vida i els homes. He tornat a sentir la sorpresa dels nens davant les coses noves, he copat la grandesa de l’home, la bellesa d’unes obres que no oblidaré mai. Podria seure davant de l’Escola d’Atenes i estar hores mirant-la, observant cada detall, descobrint tots els enigmes que amaga. Em quedaria tota la vida sota el sostre de la Capella Sixtina, admirant cada pinzellada i entenent tot el que volia expressar Miquel Àngel. Hi havia moments en què no era capaç de copsar tot allò que veia, era massa bellesa per a uns escassos minuts...quantes hores de treball, quin desfici darrera de cada segon dedicat a l’obra, tot això per a aconseguir una obra que sobreviu als autors, que restarà per sempre en la història dels homes com una de les seves millors obres i que serà visitada per milions i milions de persones que ni tan sols seran capaces de comprendre tot el que amaga. L’home pot ser gran, pot apropar-se a la divinitat, pot ser la divinitat, perquè aquells homes han aconseguit l’eternitat, el seu nom està escrit a la història i, encara que les seves obres siguin destruïdes, el seu nom encara ressonarà a les sales més fosques de la història dels homes.

Itàlia

Demà a les 9:40 marxem a Roma! Tornarem dissabte a les 20:30, això si no ens deixen a l'aeroport durant unes quantes hores com van fer l'any passat a Alemanya és clar, però va ser molt divertit .
No tinc gaire temps per a escriure el post, així que em limitaré a dir-vos què visitarem perquè us en pogueu fer uan idea:
Dimecres 17: Arribarem i dinarem per després començar les visites a la tarda: Coliseu, recorregut per la Fontana di Trevi i Piazza Spagna.
Dijous 18: Visitem els museus Vaticans, la Capella Sixtina i, a la tarda, Sant Pere.
Divendres 19: Excursió a Nàpols i després Pompeia, a veure mosaics de l'època antiga, que es van conservar gràcies a l'erupció del Vesubi.
Dissabte 20: Visitem les catacombes i poca cosa més perquè a la tarda hem d'agafar l'avió :( i s'acabarà el viatge.
Us prometo unes quantes bones fotos, dissabte o diumenge tornaré a la Catosfera després d'aquesta petita desconnexió internàutica. Fins aviat!

Bé, avui m’agradaria donar-vos alguns consells a l’hora de fer fotos per tal que quedin més maques i professionals. Us asseguro que si els feu servir obtindreu bons resultats, jo amb pocs dies ja vaig aconseguir començar a fer fotos decents, que els altres consideraven bones. M’agradaria tenir una càmera més bona (diguem d’aquelles que valen 1000 € amb objectiu i tot), però no pot ser.

El que primer heu de fer en el moment de decidir la fotografia és organitzar els elements que la formaran. Per tal de fer això, s’estableixen unes línies on s’ha de col·locat l’element principal, el que voleu que capti l’atenció. Aquestes línies, en el cas de tractar-se d’un element horitzontal, es situarien d’aquesta manera:

Si, en canvi, es tractés d’un element en posició vertical, es col·locarien així:

Després d’això hem d’intentar jugar amb la imatge, és a dir, hem d’intentar trobar colors cridaners, contrastos de llum i foscor o tot tipus de curiositats que puguin fer de la imatge quelcom interessant i atraient a la vista. També podem centrar el conjunt de la foto en un punt focal, és a dir, buscar una perspectiva que cridi l’atenció i sembli una repetició contínua d’una mateixa imatge, com aquesta:

Molts cops també queda bé enfocar un objecte en primer pla (per això heu de fer servir el macro) i deixar darrere un fons més dispers i borrós o bé posar al fons la part més important de la fotografia, que es veurà contrastada amb un element davant:

Les fotografies amb diferents colors, nets i vívids, sempre són alegres i solen tenir molt d’èxit, però , és clar, per fer aquest tipus de fotografies heu d’anar a bons llocs, perquè si no ho feu, és molt difícil poder aconseguir bons resultats. Us en deixo també un exemple, en aquest cas, d’un petit poble de França on vaig estar l’any passat, també hi havia un castell preciós a un poble proper, tot s’ha de dir.

Amb això us deixo, potser aquest post té continuació., però no ho prometré perquè requereix força temps buscar les imatges, penseu que totes són de collita pròpia.

Per cert, ja m’estic preparant per fer un munt de fotos a Itàlia, quan torni ja us aniré explicant i ensenyant tot el que hauré vist! Per cert, el viatge serà de dimecres fins dissabte, i visitarem Roma, Nàpols i Pompeia.

Temps

Necessito temps, temps per pensar, per mi, per preparar el viatge emocionant que ens espera... però no puc aturar-me, només hi ha exàmens, exàmens i més exàmens, tot això regadet amb un bon treball per païr-ho tot millor, és clar.
Vull pensar, tinc al cap un munt de posts interessants i mai puc posar-me a escriure, espero que el cap de setmana pugui aturar una mica el ritme i prendre'm un petit descans, però molt petit, perquè hi ha més exàmens!
Coses que tinc al tinter:
- Bons consells per fer fotografies maques
- L'ésser i el temps
- La idea de Déu
- Concepcions de la història
i alguna cosa més que ja se m'acudirà!
Bé, us deixo per avui i vaig a fer derivades...per cert, us havia dit que odio les matemàtiques?

Comerç just

Fa uns dies vaig rebre una carta d’Intermón Oxfam, volien agrair el meu suport a la campanya Armes sota control, ja que un dia que vaig anar a la botiga de Comerç Just vaig veure els fulls per signar i em vaig decidir a fer-ho.

No si mai heu tingut la oportunitat d’entrar a cap d’aquestes botigues, però jo, gràcies a una assignatura que fèiem a l’escola a 1r de Batxillerat anomenada Acció Social, vaig conèixer la tasca que portaven a terme aquest tipus de botigues, i a més, vaig tenir l’oportunitat de fer unes entrevistes a les ses encarregades d’un d’aquests establiments.

La veritat és que fins llavors desconeixia aquesta activitat que es dóna dins d’Intermón Oxfam. La funció d’aquestes botigues és vendre productes que han estat produïts garantitzant les bones condicions de treball i els salaris justos per als treballadors. D’aquesta manera, podem comprar sabent que aquells qui han produït allò que comprem han treballat d’una manera digna, sense ser explotats per grans companyies internacionals.

El preu dels productes no és car, qualsevol cosa pot costar el mateix que a un supermercat normal, i es poden trobar alguns regals força originals o llibres sobre la globalització o la pobresa. Jo us recomano que visiteu alguna d’aquestes botigues, perquè potser amb una petita col·laboració feu que algú cobri un salari digne.

Regal de reis

Aquest és el regal més maco que m'han deixat els Reis Mags aquest any, un poema que acompanyava un CD amb cançons que han marcat el meu 2006:

Cada moment
té quelcom especial,
un bes,
una mirada,
una carícia.

Cada instant
té una petita cançó,
una cançó per recordar
i totes elles per no oblidar.

Gràcies de tot cor!

Lluna

La lluna ens mira, pàlida, blanca, regna sobre la nit. El mar és el mirall que reflecteix el seu esplendor. Som tan petits, davant aquest món immens... només podem arribar a copsar la seva bellesa, admirar-la i gaudir del silenci de la nit. Les llums d'una ciutat propera marquen la línia de l'horitzó, a la foscor, és difícil saber quin és el límit entre el mar i el cel. Per això veiem brillar la imatge de la lluna sobre l'aigua, acariciada per les ones, i pensem que sense ella, el gran mar només seria un llac sense so ni bell moviment. Veiem l'ombra dels núvols, tintats de blanc, intenten amagar-se entre les ombres d'una nit fosca. Observem el moviment de les ones que ens captiva, sembla que el mar ens cridi. És tard, hem de marxar, però sempre podrem tornar allà on les nostres ombres es confonen i som només dos petits éssers davant la immensitat del món.

Fito y Fitipaldis

Se torció el camino
tú ya sabes que no puedo volver.
Son cosas del destino,
siempre me quiere morder.
El horizonte se confunde
con un negro telón
y puede ser...
como decir que se acabó la función.

Ha sido divertido
me equivocaría otra vez,
quisiera haber querido
lo que no he sabido querer.
Quieres bailar conmigo,
puede que te pise los pies.

Soñaré solo porque me he quedado dormido.
No voy a despertarme porque salga el sol;
ya sé llorar una vez por cada vez que río,
no sé restar...
no se restar tu mitad a mi corazón.

Puede ser que la respuesta
sea no preguntarse por qué,
perderse por los bares
donde se bebe sin sed.
Virgen de la locura
nunca más te voy a rezar
que me he enterado´
de los pecados que me quieres quitar.

Será mas divertido
cuando no me toque perder,
sigo apostando al 5
y cada 2 por 3 sale 6.
Yo bailaría contigo
pero es que estoy sordo de un pie.

Soñaré solo porque me he quedado dormido.
No voy a despertarme porque salga el sol,
ya sé llorar una vez por cada vez que río,
no sé restar...
no se restar tu mitad a mi corazón.

Ha sido divertido
me equivocaría otra vez,
quisiera haber querido
lo que no he sabido querer.
Quieres bailar conmigo
puede que te pise los pies.

Soñaré solo porque me he quedado dormido.
No voy a despertarme porque salga el sol,
ya sé llorar una vez por cada vez que río,
no sé restar...
no sé restar tu mitad a mi corazón...
no sé restar...
tu mitad a mi corazón,
no se restar tu mitad a mi corazón.

Últimament escolto força aquesta cançó, m'agrada molt el grup, és diferent a la resta de música actual en castellà, acostumen a dir coses molt interessants. D'aquesta cançó em quedo amb la frase de: Puede ser que la respuesta sea no preguntarse porqué. Perquè tenen tota la raó, sempre intentem trobar el perquè de les coses, i a vegades aquest perquè no existeix. L'home sempre intenta trobar una raó que ho justifiqui tot, potser és per això que es van crear les religions...

Fracàs escolar

Cada cop hi ha un nombre més gran de suspensos, quina és la causa? Penso que no hi ha una de sola, sinó que un conjunt de factors ha fet que el fracàs escolar sigui ja una norma a la majoria d’escoles del país. Jo us parlaré del factor que conec més de prop, l’actitud dels alumnes.

Actualment estudio segon de Batxillerat, concretament el Batxillerat Social (amb matemàtiques i economia) a una classe d’uns 30 alumnes. La veritat és que cada cop és més fàcil veure com els alumnes no es senten motivats per l’estudi. La major part d’ells estudien per obligació, o bé perquè els seus pares volen que aprovin el Batxillerat o perquè creuen que sense aquest títol no podrà fer res. També hi ha una part d’ells que estudia el Batxillerat per poder entrar a la universitat, però aquests tampoc mostren gaire interès, ni tan sols en una única assignatura. Potser això és degut a que el que realment volen estudiar no té gaire a veure amb el que fem a les classes, però en molts casos no és així. No se llavors si aquesta manca de motivació es deu al temari o al fet que interessar-se per una assignatura està mal vist.

No se quin és el factor causant de l’actitud d’aquests alumnes, però el que veig cada dia m’entristeix: els alumnes queixant-se de quant han d’estudiar, de tota la feina que tenen, quan en realitat la gran majoria ha estat perdent les hores de qualsevol manera el dia anterior. No dic pas que en tots els casos sigui així, però hi ha molts alumnes que es recolzen en l’excusa que tenen uns quants (classes extraescolars, treball..) per tal de desempallegar-se d’algun examen o treball. Em sembla que el seu lema és: com més tard millor, per això intenten canviar tots els treballs o exàmens que poden, no perquè realment no tinguin temps per estudiar, sinó perquè prefereixen trobar-s’ho més tard.

Segurament, aquest post tindrà continuació...

2006

Recupero un post de l'any passat, de l'anterior bloc, perquè segueix tenint vigència:

Imagine

Imagine there's no Heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today

Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace

You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world

You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one

Aquesta cançó parla, clarament, de la utopia, d'un món ideal segons la visió de Lenon, en el qual no hi ha religions, ni tampoc cap motiu de disputa entre els homes, que ho comparteixen tot, eliminant d’aquesta manera la gana i la pobresa. Aquest és un món desitjable, ple de pau i harmonia, on els homes viuen en llibertat.

Què és el que fa impossible aquest món ideal?

En primer lloc, l’egoisme dels ésser humans, que ens porta a competir, a l’individualisme, a la lluita per un tros de terra o bé per uns ideals. És el sentiment que ens empeny a la guerra, als enfrontaments; ens allunya cada cop més de la pau esperada, considerada inabastable.

En segon lloc, les religions, o, més aviat, el fanatisme amb el qual són seguides. Cadascú pot creure en allò que desitgi, sempre que continuï respectant els altres i a si mateix. Tot i que les religions han provocat molts conflictes, també tenen un paper positiu en al societat, ja que a través d’elles es troben uns valors que ens guien i ens orienten. No obstant això, penso que també es poden trobar els valors en l’ateisme, ja que han de convertir-se en quelcom universal per a la humanitat, sense fer distincions, doncs, entre races o religions.

En tercer lloc, ser un somiador està “mal vist”, es considera que és un somiatruites i que no arribarà enlloc (curiosament, Utopia vol dir això: enlloc). Un somiador, no es té en compte, no té cap importància, tothom sap que mai farà del seu somni impossible una realitat. Però, no era també impossible el vot femení al segle XVIII-XIX? Amb fets com aquest, es demostra que els somnis utòpics no es creen només com una crítica a la realitat, sinó que també poden canviar el present i transformar-lo en un futur d’avenços i millors condicions per a tothom. La utopia, és, per tant, una eina de millora i evolució, encara que en un principi es basi en quelcom impossible o difícil de realitzar.

You may say I’m a dreamer, but I’m not the only one...

Avui

Bé, com el dia ha estat força bo, no el vull omplir de paraules buides de significat. Us deixo aquesta fotografia que em va agradar molt quan la vaig fer i que avui quan l'he vist he pensat en posar-la aquí.
I al 2007 tocarà:
- El First al març: em fa moltíssima por
- La Selectivitat al juny: aquesta no fa tanta por
- Començar la carrera al setembre/octubre: fa moltíssima por, també!
Així que estic agafant forces per enfrontar tants canvis i passar aquest any el millor que pugui!

Dos

Mirà al cel i sentí com si pogués acaronar-lo amb el tou dels seus dits. El color groguenc de les fulles dels arbres contrastava amb el blau pur que les emmarcava. Sentia l’aire jugar entre les branques dels arbres, les fulles queien, com cada any, amb un xiuxiueig que recordava el so de les ones acariciant la sorra.

Aquell tronc, marcat pel pas del temps, feia anys que reposava al mateix indret. Segurament milers de persones l’havien mirat tal i com ells feien en aquell moment, però no n’eren conscients. Ells seien a aquell banc, es deien paraules dolces a cau d’orella i es miraven amb tendresa, com si el món acabés rere els murs del parc. El temps semblava aturar-se amb cada carícia, els llavis s’unien en un mar de sentiments que els atrapava. Eren lliures, havien oblidat tot allò que els envoltava, només restaven ells i allò que els unia; continuaven una història que feia temps havia començat i que no volien pas que acabés.

PD: Per cert, aquesta fotografia sí que l'he fet jo, jeje, res de Google avui