Les conseqüències que et regalin una Moleskine preciosa:
1-11-10
Sigui com sigui, ara sé què és allò que espero, quins dies del calendari són aquells que vull allargar i quins escurçaria fins que esdevinguéssin anècdota. I així, jugant amb el temps, passo els dies entre un munt de tasques pendents i ajornades, pensant que en algun moment tindré un segon per a aturar-me i agafar aire. Mentre aquest moment no arriba, somio viatges, m'aturo mirant els avions, omplo llibretes per a estrenar amb sentiments també nous de trinca. I m'adono que el moment ha arribat, que per fi he canviat, justament quan més necessitava fer-ho, després de l'hivern més llarg de la meva vida.
Ara, a la tardor, ja no espero veure arbres amb fulles de colors, sinó que només penso a conservar una mica de calor, la suficient com per a que el cos no s'endureixi per l'efecte del vent gelat. Així, vaig teixint metàfores mentre fico les mans a les butxaques en caminar pel carrer. De tant en tant, em fixo en la sortida del sol. Altres cops busco la lluna, esperant que torni a emparar-me com va fer l'any passat.
Després de tot, penso, mai hagués imaginat que ara em trobaria aquí, pensant en països llunyans, somiant en tornar a marxar o en, si més no, tenir aquí tot allò que més es troba a faltar. I encara que no sàpiga com ha d'acabar aquest relat, tinc ganes de viure'l. Ara. Ja.
1-11-10
Sigui com sigui, ara sé què és allò que espero, quins dies del calendari són aquells que vull allargar i quins escurçaria fins que esdevinguéssin anècdota. I així, jugant amb el temps, passo els dies entre un munt de tasques pendents i ajornades, pensant que en algun moment tindré un segon per a aturar-me i agafar aire. Mentre aquest moment no arriba, somio viatges, m'aturo mirant els avions, omplo llibretes per a estrenar amb sentiments també nous de trinca. I m'adono que el moment ha arribat, que per fi he canviat, justament quan més necessitava fer-ho, després de l'hivern més llarg de la meva vida.
Ara, a la tardor, ja no espero veure arbres amb fulles de colors, sinó que només penso a conservar una mica de calor, la suficient com per a que el cos no s'endureixi per l'efecte del vent gelat. Així, vaig teixint metàfores mentre fico les mans a les butxaques en caminar pel carrer. De tant en tant, em fixo en la sortida del sol. Altres cops busco la lluna, esperant que torni a emparar-me com va fer l'any passat.
Després de tot, penso, mai hagués imaginat que ara em trobaria aquí, pensant en països llunyans, somiant en tornar a marxar o en, si més no, tenir aquí tot allò que més es troba a faltar. I encara que no sàpiga com ha d'acabar aquest relat, tinc ganes de viure'l. Ara. Ja.
