Miau

desordre

Dins la ciència també s'hi amaga cert desordre, ja ens ho fa pensar el segon principi de la termodinàmica, tot tendeix a l'entropia, la matèria es mou i per això canvia d'estructura, i aquesta estructura és cada cop més desordenada (o desendreçada). No sé gaire de física, el meu nivell científic és bastant baix, però hi ha alguna cosa en aquesta teoria que m'atreu, que em fa pensar i interessar-me per coses que, de lluny, hauria pensat que eren ben avorrides.
I potser és perquè és molt humana, per les contradiccions que tots som, per la tendència que tenim a moure'ns, a canviar, a no mantenir res com era abans. La matèria tampoc és perfecta, tampoc és estable, potser és humana, massa humana. O potser els límits de la nostra ment són els que ens ho fan concebre així. De fet, són coses que encara no he pogut comprendre, tinc 20 dies per fer-ho, espero poder donar-vos les raons aviat.

amic

"Saps que tens un amic quan el silenci no pesa"
Mazoni. Tres moments

OH

"Ich sehe, dass du denkst
ich denke, dass du fühlst,
ich fühle dass du willst
aber ich höre es nicht"

Nur ein Wort. Wir sind Helden

Estiu. El curs intensiu d'alemany a punt d'acabar, hem après molt, hem rigut més, ens hem vist les cares plenes de son cada matí i hem descobert nous grups de música alemanya. I jo em quedo amb les ganes de marxar a Berlin, München, Salzburg.... ooh Deutschland!
Aquest mes no està sent gaire productiu, les meves estones lliures són per sortir, estudiar alemany i llegir Unamuno, i les meves neurones ja han oblidat què era allò de pensar!

La penyora

"Vull que li posin el teu nom, Maria, i vull, també, que el meu cos retorni a la mar, que no l'enterrin. Et prego que en aquell redós on l'aigua espià el nostre amor, llencin les meves despulles al fondal d'immensitat il·limitada. T'enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora."

RIERA, Carme; "Te deix, amor, la mar com a penyora."

I aprens que hi ha mil formes d'enyorar, que el mar segueix sent tan blau com sempre, que pots notar el buit d'allò que mai has tingut, que et pot mancar, fins i tot, la imatge d'un ideal...
però sempre queda quelcom on agafar-se, ben fort. Gràcies.

Silbermond. Das Beste

Ich habe einen Schatz gefunden,
und er trägt Deinen Namen
So wunderschön und wertvoll,
und mit keinem Geld der Welt zu bezahlen
Du schläfst neben mir ein,
ich' könnt Dich die ganze Nacht betrachten
Seh'n wenn Du schläfst,
hör'n wie Du atmest,
bis wir am Morgen erwachen

Du hast es wieder mal geschafft,
mir den Atem zu rauben
Wenn Du neben mir liegst,
dann kann ich es kaum glauben
Dass jemand wie ich
so was schönes wie Dich verdient hat

[Refrain:]
Du bist das Beste, was mir je passiert ist,
es tut so gut, wie Du mich liebst
Vergess' den Rest der Welt,
wenn Du bei mir bist
Du bist das Beste, was mir je passiert ist,
es tut so gut, wie Du mich liebst
Ich sag's Dir viel zu selten:
es ist schön, dass es Dich gibt!
hey...

Silbermond. Das Beste

Amb aquesta cançó he après que l'alemany també pot resultar molt dolç i romàntic:

He trobat un tresor
i porta el teu nom
Tan meravellós i valiós
que no es pot pagar ni amb tots els diners del món (+ o -)
Dorms al meu costat,
puc abraçar-te durant tota la nit
veure com dorms
sentir com respires
fins que ens despertem al matí...

un sogno

"é un echo, un sogno, anzi d'un sogno un ombra
ch'ad ogni vento si dilegua et sgomba"
Tasso, Torquato

"es un eco, un sueño, más bien la sombra de un sueño que,
al menor viento, se disipa y desvanece"

citat per Montaigne a No compartir la propia gloria

Cita

"Y a todos nos falta algo; sólo que unos lo sienten y otros no. O hacen como que no lo sienten, y entonces son unos hipócritas"
Del sentimiento trágico de la vida. Unamuno

Etapas. Hesse

Como toda floración marchita, y toda juventud
con la edad decae, así florece cada etapa de la vida,
florece cada sabiduría y cada virtud
a su tiempo, y no debe durar eternamente.
El corazón, a cada llamada de la vida,
debe estar presto a la despedida y recomienzo,
para entregarse con valor, sin luto,
a otras nuevas ligazones.
Cada comenzar está lleno de un encanto
que nos protege y nos ayuda a vivir.
Hemos de atravesar alegres espacio tras espacio,
no depender de hogar alguno,
el espíritu del mundo no quiere atarnos ni angostarnos,
quiere levantarnos peldaño tras peldaño, ampliarnos.
Apenas nos aclimatamos a un círculo de vida,
y nos acostumbramos confiadamente, cuando ya amenaza el adormecimiento,
solamente el que está preparado al rompimiento y al viaje puede escapar del paralizador acostumbrarse.
Quizá todavía la hora de la muerte
nos envíe espacios nuevos,
nunca tendrá fin en nosotros la llamada de la vida…
¡Bien, pues, corazón, despiértate y sana!

PD: A vegades les casualitats poden marcar la vida sencera.

Wie jede Blüte welkt
und jede Jugend dem Alter weicht,
blüht jede Lebensstufe,
blüht jede Weisheit auch und jede Tugend
zu ihrer Zeit und darf nicht ewig dauern.
Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe
bereit zum Abschied sein und Neubeginne,
um sich in Tapferkeit und ohne Trauern
in and're, neue Bindungen zu geben.
Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne,
der uns beschützt und der uns hilft zu leben.
Wir sollen heiter Raum um Raum durchschreiten,
an keinem wie an einer Heimat hängen,
der Weltgeist will nicht fesseln uns und engen,
er will uns Stuf' um Stufe heben, weiten!
Kaum sind wir heimisch einem Lebenskreise
und traulich eingewohnt,
so droht Erschlaffen!
Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise,
mag lähmender Gewohnheit sich entraffen.
Es wird vielleicht auch noch die Todesstunde
uns neuen Räumen jung entgegen senden:
des Lebens Ruf an uns wird niemals enden.
Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

(Hermann Hesse)

El árbol de la ciencia

Como si de un retrato en color sepia se tratase, con las palabras de Baroja vas entrando poco a poco y casi sin darte cuenta en un mundo que te parece algo extraño y ajeno; es España.
Al principio no entiendo la historia hecha fragmentos, me cuesta unir retales para encontrar un hilo común que, de pronto, aparece casi sin verlo, dejando así atrás las pinceladas sobre cada personaje, caricaturas de los madrileños del XIX.
Hurtado vive en su hastío, en una especie de angustia que le lleva a la absurdidad, jugando con los conceptos estoicos, las dudas sobre la moral, pero siempre utilizando estos conceptos como una excusa para fotografiar con palabras el entorno que lo rodea. La España seca, áspera, manchega, se presenta como un terreno yermo y duro que acaba siendo hostil para Hurtado, Madrid es sórdida pero guarda el pasado, reencontrarse allí con los personajes abandonados en la segunda parte de la novela es un modo de ver tanto el desarrollo del personaje, como la manera en que aquello que llaman lógica interna lleva a cada uno a ser lo que es.
Y a partir de aquí puedo ver de puntillas la felicidad de Hurtado, destinada a convertirse en desgracia, pero que a pesar de ello es vivida con plenitud por el personaje. Al final, sólo queda el abandonarse, enfrentar la idea de que lo único que podía sacarlo de su propia amargura ha desaparecido. Un personaje redondo, que se transforma a través de sus vivencias, los diálogos con Iturriaz; un hombre que, en el fondo, sólo pretende vivir en armonía, aunque eso conlleve aislarse de todo lo que le rodea. Hurtado es fiel a la imagen que crea en nosotros.

Porcel

Anava tranquila al metro cap a les classes d'alemany quan de sobte se m'ha acudit mirar el diari d'un home que seia al meu costat. Baltasar Porcel ha mort. He llegit el titular i m'he espantat, ha estat com si em despertés de sobte i em donés un cop de cap contra la realitat. M'ha sabut molt de greu, he pensat en Cavalls cap a la fosca, que vaig llegir l'any passat, he pensat en la Vanguardia i la columna que sempre llegia, a vegades amb més delit, altres fins i tot amb ganes d'arribar a l'última paraula. I ja no més. El càncer ha acabat amb ell, i malgrat que ho sabia, m'ha sobtat i he sentit com un cop sord a l'estómac. Punt final.