Intent d'aproximació al Tractatus

Wittgenstein ens parla del seu Tractatus com una escala que hem de llençar un cop haguem arribat a dalt, potser diu això perquè amb el seu text intenta dir allò que només pot ser mostrat i ell mateix va adonar-se que això faria que el Tractatus s'omplís de proposicions sense sentit, que segons les paraules del propi Wittgenstein, havien de quedar fora de tota filosofia.
Tot llenguatge és lògic perquè el pensament sempre es dóna dins dels límits de la lògica, no podem sortir de les seves regles i anar més enllà, és per això que Wittgenstein afirma que tot el que es pot dir pot ésser dit clarament. Amb el llenguatge creem figures del món, aquesta capacitat de figurar és el que possibilita que puguem parlar dels estats de coses* que es troben al món. El llenguatge només pot ser lògic perquè només podem parlar de figures possibles, figures que puguem imaginar, no podem figurar figures impossibles perquè no podem pensar l'impensable, tota figura és sempre figura lògica. Això no vol dir que tot allò que puguem figurar sigui real, que es doni al món; tot allò que podem figurar és possible, es troba dins de l'espai lògic, que és un espai de possibilitats, d'estats de coses que poden donar-se o no. Si l'estat de coses del qual parlem a la proposició es dóna, la proposició serà vertadera, mentre que si no es dóna, serà falsa.
La manera de funcionar de les proposicions depèn d'una forma completa de la divisió wittgenteiniana del món entre objectes, estats de coses, espai lògic... per això cal comprendre bé les proposicions que van des de la 1 fins a la 3 abans d'endinsar-se en la definició de nom, proposició o funció de veritat.

* els estats de coses són les combinacions d'objectes que es donen al món

Pride '09 BCN

Fent un intent de reporterisme.
Concloc que això d'haver anant controlant la velocitat d'obturació m'està començat a tornar una mica boja.
Més a: www.flickr.com/espaitemps

Colors

Pintar

I ara

Canviem i anem deixant darrere nostre el rastre de tot allò que un dia vam ser. Vindran altres que ocupin un lloc semblant al nostre, seguirem caminant i ens trobarem aquells en qui ens emmirallem, ens buscarem a les seves mirades i llavors sabrem que tot va bé. Que aquest canvi és natural, que el que ells han estat és el que ens toca ara esdevenir a nosaltres. I no, no tindrem por de dir "hola" i començar de nou, aquest cop des d'una nova perspectiva, amb més maduresa i amb la seguretat d'una felicitat que ens espera. Anem-hi, caminem entre taules i desconeguts fins arribar al futur, que ja és part del nostre present en tant que imatge, esperança i il·lusió.

(avui estic publicant esborranys perduts i oblidats)

PD: del 27/5/09

Cementiri de Poblenou

I això que no ens deixaven fer fotos, calia demanar un permís a Cementiris de Barcelona. Però no m'he pogut ressistir, era obvi jeje

Wittgenstein

6.44 Nicht wie die Welt ist, ist das Mystische, sondern dass sie ist
o
6.44 No com el món és és el místic, sinó que és

Wittgenstein. Tractatus Logico-philosophicus

Aquest home no només és un gran filòsof, sinó que també escriu realment bé (malgrat que les proposicions i tesis del Tractatus només semblin pinzellades d'una gran obra amagada entre els Quaderns de molts anys d'estudi)
Crec que començo a albirar algun significat en tot plegat.

Annie Leibovitz

Ella és capaç de treure la persona del personatge, aproximar l'espectador per fer-lo sentir part de l'atmosfera, fins que les impressions de la fotografia arriben a tocar la seva pell. I és aquesta llum que envolta cada imatge el que la fa especial, el control i domini sobre l'escena, la manera de captar allò que molts no sabríem descriure però que sabem que sentim. No es tracta només de tenir davant el personatge més famós, la dona més bella, l'home més interessant, sinó saber extreure tot el suc d'unes poques hores de trobada, veure què hi ha en ell que pugui traspassar el paper i la capçalera de l'article que acompanya el reportatge fotogràfic per fer-lo entrar per la porta més íntima de casa de l'espectador.
Això és el que Annie Leibovitz fa a cada treball, per això és una de les més valorades i re-conegudes. Ara ens mostra la seva cara més íntima a Madrid, a "Vida de una fotógrafa", on es mostren autoretrats i fotografies personals amb aquells qui l'envoltaven al seu dia a dia. Una llàstima no poder-la veure en directe.

Natàlia

HI ETS O NO HI ETS, NATALIA?

L’hi havia vista i no hi era; l’hi veig encara però el cor em diu que no hi és. El paravent, amb garrotes i estrelles de mar pintades, és davant meu, allargat a l’infinit, amb centenars de bastidors on ella es muda i s’amaga o s’exilia –cep de tardor, cel vermell, vetes i estrats de negres torbadors, canya d’estiu dreta, i sibil·lina en el cant, arbre de pluja amb perles als turmells, falguera amb polsim d’alba i boira a les mans. Hi ets o no hi ets? ¿És que envernisses els armaris on amagues perruques de mig temps?¿Poleixes arrels amb tristeses de duna?¿Adobes porcellanes amb arbres desviats del camí? A cada bastidor del paravent, el teu nom juga amb els teus llavis recents, i els focs follets dels aiguamolls els il·luminen. Digues, Natàlia ¿qui és ara el qui, cada nit, cala focs a les platges tancades i en nodreix el flam amb tu?

Fotos

Sentir que el cos es tensa i es fixa en un únic objectiu. Calcular distància i intensitat de la llum. Clic-clac.
Ho trobo a faltar... quan acabin els exàmens agafaré la reflex i em perdré per Barcelona

Exàmens

Ja sé que és molt obvi, però per si de cas, aviso: d'exàmens. Queda un treball i un examen de moderna i un examen de llenguatge (Wittgenstein).
I aquest juliol: intensiu d'alemany.
Buscant feina

Autor o intèrpret

Acabo Niebla per segon cop i torna a sorprendre'm el joc amb el tema de l'existència i la ficció, l'autoria dels textos i la configuració dels personatges. Penso en Gadamer i l'hermenèutica, en com aquest ens diu que els textos mai pertanyen totalment a l'autor, que també el lector els configura, de manera que queda sempre obert a noves interpretacions.

Cal tenir clar, però, que tot text té una estructura interna, l'autor intenta comunicar una idea concreta i no podem jugar completament ni amb la seva formulació ni el rerefons que amaga, no podem fer dir al text allò que el seu autor mai va imaginar, no podem buscar-hi allò que ningú hi ha volgut posar. Darrera de les grans obres sempre s'hi veu un immens imaginari elaborat i repensat per tal de fer arribar el que podriem anomenar l'essència de l'obra al seu lector - o intèrpret-, és per això que cal respectar-les i parlar-ne des del coneixement del context de generació i configuració del text, a més de tenir en compte les dades biogràfiques de l'autor.

Això no vol dir que calgui oblidar Gadamer i l'apertura dels textos, és clar que les noves mirades i perspectives ajuden a acabar de conformar el text i les seves idees bàsiques, però cal recordar sempre que això no ens autoritza a transformar-lo i oblidar el context en el qual ha sorgit. Prendre una certa perspectiva és molt útil per donar nova vida a allò que ja creiem antiquat, ja veiem com això passa al teatre amb les interpretacions lliures dels clàssics, però cal sempre que el tema de fons segueixi éssent el mateix com una forma de respecte a l'autor i d'afirmació que és seva la última paraula sobre la pròpia creació.