100 i relat

Aquest és el meu post número 100, no pensava que arribaria fins aquí! Per celebrar-ho, us deixo amb el principi d'un conte que segurament tindrà continuació (si no us agrada, no), va, ja no xerro més i us el deixo aquí a veure què tal:


Passejava, un cop més, pels passadissos d'aquella enorme biblioteca: estrets, llargs, plens de llibres que esperaven lectors afamats de coneixement i assedegats de lectura. Resseguia el que semblava el passadís principali posava especial atenció en els títols que indicaven quins eren els temes dels volums que es trobaven a passadissos secundaris. Aquell dia estava determinada a no deixar-se fascinar per les primeres indicacions i seguir fins al final per veure la totalitat d'obres que es trobaven en aquell edifici. Tot i això, era difícil ressitir la tempació d'endinsar-se a qualsevol d'aquells camins i consultar el major nombre d'obres possibles. La temàtica era molt variada: ciències experimentals, literatura clàssica, poesia contemporània...els rètols se succeïen, tots interessants per ella i alhora l'acompanyava la sensació que encara no havia arribat a l'indret que cercava.
Guiant-se pel seu inconscient, les seves passes la van portar fins a una petita secció que semblava oblidada. Va mirar els prestatges i, passant la mà pels lloms dels llibres, va aturar-se a sobre d'aquell exemplar del qual mai havia sentit a parlar: Paraules d'un somni. Semblava una edició no gaire antiga, potser va ser per això que li va cridar l'atenció entre tants llibres plens de pols i maltractats pel pas del temps. Va agafar el volum i va passar la mà per la coberta, no hi havia cap il·lustració, només el títol escrit en lletra senzilla, tinta platejada sobre pell fosca, va ser la seva elegància el que més li va agradar. Decidint-se per obrir el llibre es va trobar mirant al seu voltant vigilant que ningú més s'hagués adonat se la seva troballa. Sense més dilació, va començar a fullejar-lo i en aquell mateix instant un calfred va recórrer tot el seu cos: el llibre restava inacabat. Tot i tenir una gran part de pàgines omplertes amb tinta negra i una cal·ligrafia cuidada i bella hi havia un moment en què la història narrada semblava acabar. Aquell llibre a cada segon que passava l'encuriosia més, així que decidí emportar-se'l per poder llegir tranquil·lament a casa tot allò que amagava.

Pensaments

"On the surface, we seem different. We envolve, we develop new rules, new standards of livin, Each generation asserts modern values and dismisses the old, priding itself on its sophistication, its wisdom. We appear to have little in common with those that have gone before us. [...] But within these tunics of flesh, the humas heart beats the same as it ever did. Greed, desire for power, fear of death, these emotions do not change.[...] The things that are fine in life, too, do not change. Love, vourage, willingness to lay down one's life for what one believes in, kidness."
Labyrinth. Kate Mosse

Pensaments

Les paraules a vegades són cegues, l'error s'entortolliga entre elles i el silenci és l'única fugida possible. Una mirada ens pot confondre, una carícia fa que oblidem allò que és clava més fons en la nostra pell, un petó alleugereix el pes de la nostra càrrega, però només una abraçada és capaç d'unir-nos a l'altre durant un instant que pot durar una eternitat. Perquè estimar és incorporar, acceptar i confiar.

Farta

Estic farta de la gent que es creu millor que els altres, més llesta per conèixer uns llocs o uns altres, per poder-se permetre uns luxes als quals la majoria de persones no hi poden tenir accés. A mi em sembla genial que s'ho puguin permetre, no em fan cap enveja, el que em fa ràbia és que es creguin més llestos o més feliços que jo només pel fet d'haver nascut a una família concreta, d'un país concret, cosa que ells no han escollit pas i que tampoc depèn del seu esforç (d'aquell amb el qual s'omplen tant la boca).
Això no és cap atac personal ni res d'això, simplement és un sentiment de mal humor que m'embriaga, segurament demà desaparaixà el link i les paraules quedaran aquí per qui les vulgui llegir. Res més.

Aforisme

El que no se cree a si mismo miente siempre. Nietzsche, Así habló Zaratustra

Català/castellà

Sóc castellanoparlant, tot i això tinc el costum de parlar a les persones desconegudes en català la majoria de vegades, sobretot si em dirigeixo a algú que té un càrrec públic com pot ser en l'administració . Últimament utilitzo més el català i potser és precisament per això que m'he adonat que moltíssima gent decideix respondre't en castellà, tot i que pel lloc que ocupa hauria de ser perfectament capaç de contestar en la llengua en la qual tu li has parlat. A l'hospital l'altre dia em va passar amb l'home d'informació i amb la noia de recepció, em va fer molta ràbia, i no pel fet que no em contestessin en la llengua amb la qual jo em dirigia a ells sinó perquè a vegades m'haig d'esforçar per utilitzar el català i la meva recompensa és veure com els altres no l'utilitzen amb mi. Jo seguiré utilitzant el català, tot i que si em contesten en castellà canvio automàticament perquè em costa molt menys esforç i cometo menys errors. I que consti que és molt trist que tu facis un esforç per adaptar-te a una llengua i que la majoria de cops et responguin amb aquell idioma que tu estàs defugint. No m'estranya doncs que hi hagi gent eu no pot millorar el seu català, no eprquè no vulgui, sinò perquè cada cop que senten el seu accent castellà li contesten en aquesta llengua; i que consti que no és el meu cas, que jo em sento orgullosa de dir que moltes vegades s'han sorprès de que la meva parla natural sigui el castellà.

L'art de crear

Una vegada més les paraules ressonen al meu interior i sóc incapaç de deixar d'escoltar-les, mil històries es creen a la meva ment, nous personatges prenen forma per esdevenir totalment lliures dels desitjos del narrador. No hi ha res més bell que crear, inventar mil relats cada nit, saborejar els versos d'un nou poema o il·lustrar amb un traç invisible els millors dibuixos que mai has realitzat. Amb la imaginació tot és possible, el món esdevé un indret ple d'oportunitats, on tot pot tranformar-se i canviar en un simple segon. La nostra obligació és, doncs, lliurar-nos a aquest dolç captiveri i inventar, una nit més, històries que algú ens xiuxiueja a cau d'orella.

Reptes

Hem recorregut un camí feixuc i llarg fins arrivar al cim de la muntanya i veure, en la distància, el perfil d'aquell petit poble d'on feia hores havíem sortit plens de força i alegria. Arribem a la Font dels Buixets on la frescor de l'aigua ens anima i dibuixa un sincer somriure a les nostres cares, estem orgullosos d'haver-ho aconseguit, en alguns moments havíem arribat a pensar que era un repte inassolible, però tot i això havíem seguit caminant sota el sol del migdia fins a arribar al lloc més bell de la comarca. Sota els nostres peus tot el camí que hem recorregut, la vista arriba més enllà d'on podrien haver arribat les nostres cames. No hi ha dolor, tan sols la satisfacció del repte assolit.
PD: Aquesta seria la metàfora que acompanyaria cada repte assolit de la nostra vida. Bella metàfora.

Aforisme

Estic feta pols i el meu cap no processa gaire informació més. L'aforisme d'avui es una frase massa dite ja per tothom, però crec que resumeix molt be el dia d'ahir: El cansament s'esvaeix quan arribes al cim i veus que tot l'esforç ha servit per portar-te allà on no et creies capaç d'arribar.

Preguntes i més preguntes

Me'n vaig! Diumenge a la tarda tornaré. Aquest serà un cap de setmana de desconnexió, lluny de tot i de gairebé tothom. Vull pensar, divertir-me, retrobar-me, perdre'm, conèixer, fotografiar, visitar, descansar, moure'm. Hi ha massa coses que ballen pel meu cap últimament i vull saber quines són les que realment valen la pena, descobrir què és el que realment forma part de mi. Avui he llegit a Zaratustra que busquem en els altres un mirall de nosaltres mateixos, m'agradaria saber si és veritat, sempre he pensat que buscàvem caràcters compatibles però complementaris i ara ja no sé que pensar.

Us deixo amb un tros d'una cançó de Coldplay (gran grup): The Scientist
I was just guessing at numbers and figures
Pulling the puzzles apart
Questions of science, science and progress
Do not speak as loud as my heart
And tell me you love me, come back and haunt me
Oh and I rush to the start
Running in circles, chasing tails
Coming back as we are

Nobody said it was easy
Oh it's such a shame for us to part
Nobody said it was easy
No one ever said it would be so hard
I'm going back to the start

Així parlà Zaratustra

Fa dos o tres anys vaig començar a llegir Així parlà Zaratustra just després d'haver acabat amb l'Anticrist, ambdós llibres de Nietzsche. En aquells moments no sabia ni què era la filosofia, ni tan sols l'amic que me l'havia recomanat m'havia dit que Nietzsche era un filòsof. Avui l'he tornat a començar, he devorat els primers capítols i he entès que ara és molt millor. L'Anticrist l'havia entès, m'havia agradat, inclòs havia vist que moltes de les meves idees algú ja les havia tingut abans; Zaratustra se m'havia fet llarg, ple de metàfores que no acabava d'entendre i a més, l'havia començat just abans de començar el curs i no vaig tenir temps d¡acabar-lo, era un llibre massa feixuc. Avui he tornat a gaudir amb Nietzsche de la mateixa manera que ho vaig fer amb la Genealogia de la moral, no sé què té aquest filòsof que m'enganxa, em fa veure coses noves a cada frase, relaciono els textos amb altres autors, amb els apunts de classe inclòs amb parts de l'Evangeli (d'alguna cosa bona ha de servir que m'hagin oblidat a llegir-lo ¬¬). No sé què té Nietzsche, però la seva manera de jugar amb el llenguatge, de crear noves paraules, d'utilitzar metàfores, el llenguatge satíric... el fan un dels filòsofs més fàcils de llegir i més entretinguts. M'encanta.

The rose and the rain

Entre les mans protegia de la pluja aquella rosa vermella, com cada dia 16 tornava al lloc on el seu cos descansava per portar-li la seva flor, jauria sobre el fred marbre durant un mes fins que ell tornés a veure-la. S'agenollava, com sempre, davant la seva tomba i pensava en ella un cop més, intentant recordar el seu somriure, la seva mirada. A estones encara tenia aquella sensació que tornaria en qualsevol moment, que sentiria la seva dolça veu un cop més cridant el seu nom; sabia, però, que allò era impossible i aquell indret l'hi recordava. Les llàgrimes tornaven a caure, mullant les mateixes mans que abans havien sostingut el seu petit regal de comiat, l'angoixa li oprimia el pit i un tel negre semblava cobrir la realitat des que ella havia marxat. Tot havia perdut el seu sentit, ell ja no tenia cap motiu per somriure, ni tan sols per aixecar-se del llit cada matí; la seva existència estava condemnada al buit, al buit inexorable que ella havia deixat. La tristor l'embolcallava, els braços de l'oblit l'abraçaven mentre intentava consolar-se pensant que havia de pensar en ella, actuar tal com a ella li hauria agradat veure'l: fort, segur, ferm. Però era complicat refer la seva vida just ara que tot s'havia desfet sense poder-hi fer res, no sabia com havia d'actuar, era incapaç d'imaginar-se una vida sense ella i, tot d'una, l'havien privat d'allò que més necessitava, de la persona que més estimava.

Indrets

Avui post fotogràfic amb la última sortida per la ciutat comprovant com respon la càmera nova. Ha tocat anar al Port de Badalona en un dia de tempesta, com podeu comprovar, i els resultats crec que han estat força positius, tot i haver hagurt de fugir en últim moment de la pluja que queia cada cop més fort mentre de fons ressonaven els trons. M'ha agradat veure el mar d'un to grisós, les barques surant al fons mentre els pescadors entre les roques intentaven emportar-se algun bon exemplar a casa. Sempre és bo aturar-se un moment i veure com les barques oscil·len sobre l'aigua tacada d'oli, sentir el vent com bufa i l'olor de la sal que em recorda tants i tants dies a la platja. Bé, us deixo amb les imatges que a vegades, només a vegades, expressen més que les paraules ^^