El millor post del 2006...
Mar
M’agrada perdre’m en el moviment de les ones, deixar endur la meva ment més enllà de l’horitzó, sentir que no hi ha límits per al meu pensament. Que sóc jo, que estic allà, sentir la sorra entre els meus dits i intentar atrapar-la vanament, notar com el vent m’acaricia, suaument, recorre la meva cara, les mans, el cos, el sento com una part de mi i sembla emportar-se amb ell una mica de la meva ànima, del meu ésser, per portar-lo ben lluny. Sento el so de les ones que, precipitadament, s’estavellen contra la sorra per tornar després al mar immens i infinit. El color blau m’envolta, el sol s’alça ben alt al cel, un cel decorat per uns núvols blancs que semblen pintats pel millor de tots els pinzells. L’aigua, cristal·lina, em transmet la seva força, la seva impunitat. Sento aquella plenitud que només trobo quan sóc allà, aquella sensació que sembla que tot sigui llunyà, llunyà i desconegut, però que dóna la força suficient com per arrencar a córrer darrera del misteri, darrera dels teus somnis. Aquell sentiment és únic, personal, íntim, l’arrelament al món, a la terra, a l’aigua, a la natura. Només el puc compartir amb aquells qui més estimo, perquè només som capaços de mostrar-nos vulnerables davant d’aquells qui creiem que mai no ens faran mal.