L'esperança de la utopia

Lectures 2010

2011-01-03T01:07:00.003+01:00

UNAMUNO. La tía Tula
SHAKESPEARE. Hamlet
PONS. Nura
SANCHEZ PIÑOL. La pell freda
VARGAS LLOSA. Los cachorros
SANCHEZ PIÑOL. Pandora al Congo
TXÉKHOV. Contes
LESSING. Emilia Galotti (auf Deutsch)
ROTH, P. Elegía
ARENDT. Sobre la violencia
TODOROV. Los abusos de la memoria
ONFRAY. El sueño de Eichmann
ROTH, J. Fuga sin fin
RICHTER. Damals war es Friedrich
MACHADO, A. Juan de Mairena
TRAVERSO, E. Els usos del passat
LEVI, P. Els enfonsats i els salvats
PAVESE. Entre dones soles
DOVLATOV. La zona
MACCARTHY. La carretera
SAFRANSKY. El romanticismo
BÜCHNER. Woyzeck
DOSTOIEVSKI. L'adolescent
BÜCHNER. Lenz
AUSTEN, J. Mansfield Park
SCHNITZLER. Història somniada
SERRANO, S. La semiòtica
PLA, J. El quadern gris
RILKE i SALOMÉ. Correspondencia
HORNBY. About a boy
ZWEIG, S. El món d'ahir
GARCÍA MÁRQUEZ. Crónica de una muerte anunciada
BALZAC. La dona de trenta anys
ORWELL. 1984
KAFKA, F. Cartas a Milena
FOUCAULT. ¿Qué es un autor?
ZWEIG. Momentos estelares de la humanidad
HORNBY. Slam
GOLDING. The lord of the flies
PAVESE. La platja
HESSE i ZWEIG. Correspondencia
GOETHE. Werther

Això no és una tornada

2010-11-07T12:33:00.004+01:00

Les conseqüències que et regalin una Moleskine preciosa:

1-11-10

Sigui com sigui, ara sé què és allò que espero, quins dies del calendari són aquells que vull allargar i quins escurçaria fins que esdevinguéssin anècdota. I així, jugant amb el temps, passo els dies entre un munt de tasques pendents i ajornades, pensant que en algun moment tindré un segon per a aturar-me i agafar aire. Mentre aquest moment no arriba, somio viatges, m'aturo mirant els avions, omplo llibretes per a estrenar amb sentiments també nous de trinca. I m'adono que el moment ha arribat, que per fi he canviat, justament quan més necessitava fer-ho, després de l'hivern més llarg de la meva vida.

Ara, a la tardor, ja no espero veure arbres amb fulles de colors, sinó que només penso a conservar una mica de calor, la suficient com per a que el cos no s'endureixi per l'efecte del vent gelat. Així, vaig teixint metàfores mentre fico les mans a les butxaques en caminar pel carrer. De tant en tant, em fixo en la sortida del sol. Altres cops busco la lluna, esperant que torni a emparar-me com va fer l'any passat.

Després de tot, penso, mai hagués imaginat que ara em trobaria aquí, pensant en països llunyans, somiant en tornar a marxar o en, si més no, tenir aquí tot allò que més es troba a faltar. I encara que no sàpiga com ha d'acabar aquest relat, tinc ganes de viure'l. Ara. Ja.

Adéu

2010-02-06T23:50:00.002+01:00

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest blog s'ha acabat.
Marxo per no tornar, sense cap motiu, sense cap resposta. Tschüss!

Abisme II

2010-01-26T21:23:00.003+01:00

Un cop ets a l'abisme, només saps que no veus res clar ni distint. Només ombres, fantasmes que s'esvaeixen quan la mà ja és a punt d'atrapar-los. I el buit infinit i immens que tot ho envolta. Res més.

Abisme

2010-01-20T22:21:00.004+01:00

L'abisme no es verbalitza. Evitem posar paraules perquè tot allò que no és dit és més íntim, propi; narrar-ho, fer-ne una història, implica compartir, deixar pas als altres. Encara no és el moment. Abans de saltar a l'abisme, cal fer un pas enrera i respirar fons. Llavors els pulmons s'inflen i el cos sembla estar ple de força. Tot i no saber si hi ha la força suficient per a un buit sense final.
L'important, però, és deixar la por enrera. Tancar els ulls, tornar-los a obrir i sentir el pes del no-res que tot ho envolta com a amenaça. Avançar amb seguretat, repassant amb el peu la figura d'un sòl que s'obre sota els peus, amb paciència, tot paladejant l'espera de l'instant adequat. I preguntar-se, sempre, si aquest instant no ha passat ja, si no és massa tard. Si encara hi ha una oportunitat.

Ponç i Hölderlin

2010-01-17T12:03:00.002+01:00

"No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema." Ponç Pons
"Sin embargo, poéticamente habita el hombre." Hölderlin

Fent dialogar poetes propers i alhora llunyans per trobar respostes.

Bach

2010-01-15T23:57:00.002+01:00

BRUTAL
Vaig veure El silenci abans de Bach i només en començar a sonar les primeres notes dels cellos ja tenia la pell de gallina. És la meva preferida, al metro de Barcelona, la línia que agafo cada matí.

La Tía Tula

2010-01-14T23:35:00.005+01:00

"¿Amor? No amor, sino mejor cariño. Eso de amor -decíase Ramiro ahora- sabe a libro; sólo en el teatro y en las novelas se oye el yo te amo; en la vida de carne y sangre y hueso el enrañable ¡te quiero! y el más entrañable aún callarselo. ¿Amor? No, ni cariño siquiera, sino algo sin nombre y que no se dice por confundirse ello con la vida misma."
Unamuno, La Tía Tula

2010-01-11T23:11:00.004+01:00

M'explico la història d'una derrota, la de la moral, la de l'ideal del qual em vaig enamorar. M'adono que com més passa el temps, més clar veig el procés, com si hagués anat teixint el fil històric arendtià que només parteix des dels finals absolutament tancats. Perquè un cop vaig saber que el final s'apropava, la història va començar a prendre sentit, va ser com si totes aquelles justificacions davant les quals volia tancar els ulls comencéssin a repetir-se i dibuixar-se, aportant un perquè a tot allò que fins llavors no havia tingut explicació.
És potser la història d'una vida, d'un passat que ja queda tan enrera que el veig entelat -malgrat la claredat que aporta el temps silenciat a través de la distància. Un temps que cap cronista ideal podria comprendre, però que per a mi cada cop es fa més evident, per molt que no sàpiga escriure'n lleis científiques al mode de Hempel ni pugui establir les seves relacions causals.
I com deia Arendt, no tot comprendre és perdonar, malgrat que intentem netejar les intencions i bastir somirures sincers mentre ens preguntem per la felicitat de l'altre. Perquè si estimo la memòria, els rellotges vells i trencats, accepto que ells són la meva seguretat, la brúixola que m'ha de guiar quan em perdi als seus boscos. L'hàbit, els espais coneguts, la llar dels somriures diaris, de les abraçades sinceres i les mirades amagades, tot això serveix de base des de la qual mirar enrera, aquest cop veient la complexitat de tot el que ja és passat, acceptant la seva totalitat.

Preguntar

2010-01-09T21:56:00.003+01:00

"El preguntar es la devoción del pensar". Martin Heidegger

Interrogants, preguntes que sorgeixen soles sense cap resposta. Per molt que siguin pronunciats en veu alta, malgrat ser compartits i dialogats, segueixen sent un enigma. Per això m'agraden.
Val la pena estudiar metafísica només per llegir una frase com aquesta!

Rilke

2010-01-08T23:35:00.005+01:00

"Du musst dein Leben ändern."

"Has de fer una altra vida". Així és com ho tradueix Vinyoli. I jo no sé si és ben bé el mateix dir que has de canviar la teva vida o que has de fer una altra vida. Jo no sé de poesia. Però em sembla que no es tracta de fugir d'una vida per prendre'n una altra, no es tracta d'esdevenir algú que fins ara no has sabut ser. Consisteix a canviar des d'un mateix, partir d'un principi conegut, proper, aquell que ens acompanya durant tota la vida. Hem de canviar la nostra vida, apropiant-nos d'ella en la seva totalitat, però alhora deixant-li la llibertat suficient com per a que mogui els resorts del que anomenem casualitat.
I així anem vivint, o sobrevivint.

PD: i que Vinyoli em perdoni!

Afegit després de parlar amb la M.: Vinyoli ja avisa a les Versions de Rilke que precisament la seva no és una traducció, sinó una interpretació, de manera que la seva prioritat no deu ser precisament una traducció exacta i fidel. Ara ens preguntem si dir una cosa i l'altra, malgrat que formulades de diferent manera, no són el mateix.

La tía Tula

2010-01-07T22:38:00.003+01:00

"Gertrudis se sintió siempre sola. Es decir, sola para que la ayudaran, porque para ayudar ella a los otros no, no estaba sola. Era como una huérfana cargada de hijos. Ella sería el báculo de todos los que la rodearan; pero si sus pierna flaquearan, si su cabeza no le mantuviese firme en su sendero, si su corazón empezaba a bambolear y enflaquecer, ¿quién la sostendría a ella?, ¿quién sería su báculo? Porque ella, tan henchida del sentimiento, de la pasión mejor, de la maternidad, no sentía la filialidad. -¿No es esto orgullo?, se preguntaba."

Unamuno. La tía Tula

Barcelona

2010-01-03T22:24:00.004+01:00

Camino per Barcelona. M'he adonat que passejar m'ajuda a pensar, a trobar la meva veu enmig de la multitud de desconeguts que m'envolta, m'encalça i sembla perseguir-me allà on vaig.
Els llums de la ciutat segueixen encesos, encara no sabem si després de Villaroel ve Viladomat, o si hem errat el camí i trobem tots els bars tancats. Sigui com sigui, la ciutat es fa trepitjant-la amb els peus, unint parades de metro que abans només eren punts de color en un mapa gris, brut, i que ara esdevenen escenaris amb una realitat pròpia, situant-se a un encreuament de carrers on ja reconeixem figures i fantasmes.
Poc a poc, vaig fent meva la ciutat, aquella que em semblava tan aliena, tan buida i anònima. Però ara busco entre els rostres, reconec espais, somric pels carrers que ja són ben plens de records, passats i presents. Llavors és quan sento que quelcom ha canviat; que la Central segueix olorant de la mateixa manera, però els prestatges han canviat, que ja no guardo el mateix a cada calaix. I penso que fa molt que no escric sobre filosofia. Que sempre m'escapo d'ella quan s'apropen els exàmens, en fujo amb por de perdre'm si la deixo anar ocupant espais de la meva vida sense salvar-ne d'altres. Però em salvo. I sobrevivim. Tot continua mentre plovisqueji als carrers i jo segueixo negant-me a obrir el paraigües.

Em sap greu, no voldria convertir el blog en un diari personal, no era la meva idea inicial. Espero tornar aviat a la "normalitat".

Jou pel 2010

2010-01-01T22:54:00.000+01:00

AMOR

Temptar a les palpentes novetats,
Gosar fer mil assaigs i balbuceigs,
Collir triomfs o caure en els combats,

Trencar antics costums i mercadeigs,
Asclar seguretats,
Comptar per focs i no per miralleigs,

Anar obrint sentits a nous esclats,
Tallar lligams, trencar restriccions,
Crema cada cop més en claredats,

Crear realitat, formar nous móns,
Amar el desconegut,
Guanyar en fràgils cervells espais pregons,

Avencs vertiginosos d'absolut,
Amor per plenitud:
Tal és el pla secret d'aquest joc mut.

Tastar el destí al fons de tant d'atzar,
-Guspira, foc, incendi: certitud
Crescuda des de gota fins a mar-.

Cantar l'atzar que ens ha fet ser destí,
Cercar més lluny encar
-Claror, saber, felicitat, camí-;

Cremar d'amor i fondre instants i etern,
Tractar alhora de ser i d'esdevenir;
Gaudir i dubtar, conèixer cel i infern;

Guanyar la fonda pau de fer el que cal;
Gestar nous móns en el meu món intern;
Gosar saber-me efímer i mortal.

David Jou

No se m'acudia millor manera de començar el 2010 blocaire.

Per acabar el 2009

2009-12-30T18:20:00.003+01:00

NO FACIS CAP PREGUNTA

Adelerats pel somni d'un dellà
remot, ple d'incertesa, amb por, privats
de tota llum llevat de la del vespre,
que dura poc, què fer?

Guardar-la tota als ulls
i prosseguir en la nit fuliginosa,
plens de claror:
al viure a tot o res,
vinclar-nos dòcilment al que ens agita
i ens posseeix i ens refà a cada instant
fins al darrer.

Veurem llavors carenes
o un estimball?

No facis cap pregunta:
el que era és acabat, el ja-no-ser comença.

Vinyoli.

No se m'acudeix un millor resum del 2009.
Porto dos dies llegint aquest poema de forma recurrent i trobant-lo tan cert i tan meu que fins i tot m'espanta. Sigui com sigui, comença un any nou, sense saber si veuré carenes o un estimball, però tenint molt present que l'abisme ja m'ha caçat la mirada. I no hi ha camí de tornada.

La cançó d'aquest any: Nit freda per ser abril de Manel.
El llibre: Anna Karènina de Tolstoi
El disc: Viva la Vida de Coldplay
La pel·lícula: In the mood for love

Feliç 2010!

Nadal?

2009-12-28T17:25:00.003+01:00

Encara cueja allò que anomenen Nadal. Enmig d'una cua llarguíssima a Passeig de Gràcia -per veure l'enèssima pel·lícula d'aquest mes-, torno a sentir clic-clac, el so alliberador del disparador. Un somriure caçat al vol. La Lluna em pica l'ullet potser per últim cop aquest any.
I començo a estimar aquesta ciutat, o si més no, aquells pams que he caminat amb els meus propis peus, les parades de metro que he après, un mapa de colors que m'ha servit de guia quan el meu "poble" es feia petit i boirós.
Potser sí que existim perquè existeixen ells, només prenem consciència dels altres quan fan acte de presència a les nostres vides, sigui en forma de missatge, de trucada o mirada fixa als ulls. Sempre hi ha un "tu".

PD: Val la pena carregar tot el dia la càmera encara que només sigui per fer 5 fotos, de les quals només en salvaria aquesta.

I més Vinyoli

2009-12-26T21:47:00.003+01:00

[XV]
Tot és per ser donat i no t'ho vol ningú.
cor meu, potser les pedres mudes
o bé la matinada.
Cor, no et precipitis
a voler més, no et tanquis
per molt que faci mal.
Estima
sense voler ser correspost.
Posa't a prova:
calla i escolta l'indiscriminat
so de la vida.
Sol, cada batec
es correspon potser amb alguna cosa.
Vinyoli.

I ara, cada nit, abans de dormir, els seus versos ressonen a l'habitació buida i es queden rodant pel meu cap fins que aconsegueixo tancar els ulls i començar el demà. El Nadal també té una part positiva.

Vinyoli

2009-12-21T20:00:00.002+01:00

CERTESA

Set de vida més alta
que m'omples, ja tristesa
no sento, sols anhel
i profunda esperança.
Fugiu, ombres!, el cor
que en veritat estima
no tem les ombres, emportat
en el corrent inesgotable
del seu lliurar-se a l'estimat.

ONA CLOSA

Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama.
s'omple d'ocells la vagorosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l'arbre.

Però l'anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l'amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja.

PLOR

Força callada, continguda,
que bruscament vol esclatar.
Vacil·les, cor, a punt de rompre't
en l'excés del dolor;
no saps on contenir-lo,
fins que de sobte, suplicant,
la vida esclata en un extrem
extenuar-se en abundors
ardents de llàgrimes
enfora de la seva inmensitat.

L'INACCESSIBLE

No vaig trobar-te, viarany secret
cap als cims insegurs, coberts de boira,
del sentiment, sols entrevistos de lluny.

Atret només per ells, però mancant-me
les fortes ales que demana un vol
inusitat, tan sols per apropar-s'hi,
em vaig quedar fent via per carenes
inacabables de muntanyes tristes,
inhabitable solitud de l'erm.

ELS DIES

Floreixen i moren els dies,
deixant-nos tristesa només.
De nits estrellades omplies
un temps, el teu cor, en excés,
or pàl·lid de vespres collies,
com flors per a íntims vergers.

Bellesa del món posseïda,
segura, feliç veritat.
perduda tot just assolida,
anhel de conèixer una vida
més pura, més alta, callat
misteri del cor, aleshores:
tot minva, tot mor, calcigat
pel ritme feixuc de les hores.

Passem fent adéus cap enrera:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Pensem com l'encesa primera
de l'alba, com fressa de vent.

VEU DEL PROMONTORI

He dit adéu al vespral conjur;
ara, en la nit, ull inquiet de far,
temptejo la foscor, voltat de mur.

Escolto sempre la remor del mar,
el vent que brunz llevant-me tot record;
sóc l'únic arbre en aquest lloc isard.

De les estrelles no voldré conhort;
crido callant amb braços espantats,
segur només del signe de la mort.

Venceu-me ja, segures tempestats.

...
Vinyoli als llavis en un diumenge de mar, vent i fred (13-12-09) que serveix de punt i a part, o més aviat, de punt i principi.

PD: Gràcies

Fragilitat

2009-12-19T20:08:00.001+01:00

Després de fer la foto, m'he quedat sense paraules. La fortalesa convertida en fragilitat.

Com...

2009-12-17T23:36:00.002+01:00

Com un piano tocat per mans invisibles.
PD: la meva foto favorita de les últimes que he fet!

Blau elèctric

2009-12-16T23:30:00.003+01:00

Potser la solució és deixar de pensar. Let it be.
Tots els dies estranys acaben amb Wonderwall sonant, cantat al metro o al vagó del tren, i jo creient en la màgia d'allò inexistent un cop més.
Arriba un moment en què et canses de tremolar i tanques els ulls en una abraçada càlida. I tot sembla com un somni, però és real. No tens por. Tot va, millor o pitjor, whatever works.
Ja no saps ni què escriure, ni si distingeixes el fals del real. Però això és la vida.
(i això no ho hauria de publicar, però hi ha frases que et canvien les formes de veure les coses i les ganes de fer-te real, punyent, vital)
Jo ja m'entenc. O no.

David Jou

2009-12-13T21:10:00.000+01:00

"En la fosca, en la mirada, en el silenci, sota el pes de les estrelles, som algú- algú que dubta de ser prou, algú que dubta de poder, algú que sent en el seu cos el fred mortal de la pregunta i de l'espera."

fragment de Cometa i eclipsi, extret de Joc d'ombres.

Poesia?

2009-12-12T22:23:00.004+01:00

He començat a llegir poesia, potser és perquè per primer cop he après a buscar-me entre versos de desconeguts, potser perquè fins ara no havia arribat el moment de veure més enllà, d'intentar copsar allò que em creia incapaç de comprendre.
I aleshores em pregunto si els lectors també tenim un dret sobre l'obra, penso en tots aquells poetes anònims que trenquen llibretes plenes de paraules que mai ningú podrà llegir. Perquè potser tots aquests haikús, sonets o rimes oblidades guarden la salvació d'algun de nosaltres, podem ser egoistes amb la genialitat? Hi ha poemes que semblen crits enmig de la nit, potser perquè cerquen uns ulls atents que tinguin una mirada neta, potser perquè de tant purs, semblen anar més enllà del paper on són escrits. Sigui com sigui, hi ha poemes -potser pocs, potser molts- que són vida, experiència, saviesa, poemes que són petites dosis de genialitat i que es perden sense arribar més enllà del seu autor, transformat en l'únic lector possible. I a mi em sap greu, em preocupo per la sola possibilitat que algú es vegi privat de llegir aquell poema que està esperant, uns versos que necessita per trobar-se, per pensar-se. Perquè quan no trobem les pròpies paraules per (d)escriure'ns, necessitem llegir-les a través d'un altre.

Feliu Formosa. Cançoner

2009-12-07T20:58:00.003+01:00

No me n'he pogut estar... de fet els copiaria tots. Seguim amb el Cançoner:
12
Tot és fora de mi,
com tu ets fora de tot,
mentre oneja el blat tendre
com si m'ho desmentís.

Enllà, plana un ocell
i no reprèn el vol,
mentre vetllo tot sol
la teva solitud.

13
Com pot ser ambigu un simple gest de mà
quan tot ho hem compartit menys el no-res!
Com pot ser incert el simple fet de viure
amb tantes opcions, que tu no tens!
Com més llargs són els lapses d'inconsciència,
més m'espanta el segon de lucidesa
en què em pregunto on hem anat a raure
per camins separats. Tot es concreta
on s'ha de concretar: en la lucidesa.
Sé que en aquest segon, que val per tota
l'eternitat des que he perdut el rumb,
hi ha la crida que em fas.
Escolta el mar
que, cada nit, vam sentir el darrer estiu
i les ones del qual provaran sempre
de retenir el teu gest per un segon.

15
Quan les hores eren plenes,
teníem la brevetat;
ara que el temps s'ha buidat,
ja no sabem què cal témer.

Miro amb una ala ferida
la llarga estela de llum
d'algun reactor perdut
en un espai que és mentida.

19
Potser em resignaria
a la teva partença,
si no veiés l'oblit
als ulls dels qui m'envolten.
Si goso apropar-m'hi,
veig que tu te n'allunyes,
i jo torno a allunyar-me'n
per seguir-te de nou.

I deixo enrere uns actes
que semblen els de sempre.
(el subratllat és meu)

Si...

2009-12-05T23:00:00.004+01:00

8
Si no veus mudar les coses
a través dels meus ulls cecs,
és perquè visc dins el somni
que t'ha dut on ara ets.

Del Cançoner de Feliu Formosa. Molt recomanable!

Afegit a les 23:31 després de buscar més poemes per internet (a casa només tinc el Cançoner):

COM SI RES

I anar-te fent a la idea
Del no-res
Tot des-
Sacralitzant-la

I descobrir que no es tracta
Sinó d'habituar-se
A la pròpia solitud

I així cada vegada
Desvetllar més el gaudi
De l'instant

I sempre retornar
Als records i al combat
Com si res
Com si tot

Feliu Formosa

Eichmann a Jerusalem. Hannah Arendt

2009-12-03T21:56:00.003+01:00

Perdre la humanitat, amagar sentits i sentiments sota les runes d'uns clixés que han anat caient juntament amb les bombes, clixés que són repetits fins a l'extenuació, fins a la mort, oblidant el propi present i la condició humana. El deure no és un tancar els ulls davant l'ordre irracional, l'ètica kantiana ja ens mostra que abans de plantejar aquest deure cal tenir molt presents dos conceptes: dignitat i autonomia. Eichmann ha oblidat el significat d'ambdós, ha aconseguit fins i tot oblidar-se a si mateix omplint la ment amb concepcions ja donades, amb allò que ell anomena idealisme però que manca totalment d'ordre i raó. És per això que apareix aquesta ceguesa que el caracteritza, un necessitar que algú altre interpreti el món per tal de, un cop paït i assimilat, seguir un mandat clar i contundent, malgrat que manqui de sensatesa.
El seu problema és l'oblit de la humanitat, el deixar de banda la dignitat a canvi d'un èxit que sempre acaba sent frustrat i que només aconseguirà portar-lo al nus de la mort que el tribunal de Jerusalem acabarà estrenyent al voltant del seu coll. Però fins i tot en aquest moment, en el seu final, ens mostra la seva absurda buidor repetint allò que havia sentit a altres funerals, oblidant, com la mateixa Arendt ens diu, que aquest és el seu funeral.
Allò que angoixa, el que provoca dolor, no són només els nombres de jueus que va portar a la mort, sinó la fredor, la racional irracionalitat que caracteritzava els seus moviments, teixint així un dibuix de petites històries que ens mostren la seva misèria. Perquè el mal encara se'ns pot presentar en noves cares desconegudes i l'horror no eren només les incomptables morts, sinó tots aquells testimonis i figues que s'han convertit en fantasmes de l'horror, totes aquelles víctimes que, expoliades de tota dignitat, encara avui no són recordades amb prou força.

Sol, i de dol

2009-12-01T23:14:00.003+01:00

A Carles Riba

- La Nit, diem; i el cor comú batega
Brillen els ulls i l'esperança neix;
El respirar de tots dos és un sol bleix:
Súbdits del Tot, vivim l'alfa i l'omega.

Oh pura nit d'estiu! Tothom ofega
El seu voler, però la Ment s'acreix
I en el repòs d'un acimat relleix
Fem nostre l'U sota el digne de Vega.

I comença el diàleg tu a tu,
Més enllà de la carn i la secta,
Llum i cristall en un paratge nu;

I planegem- filòsof!, arquitecte!-
El futur transparent, en un cel blau,
Del Temple, de la Farga i del Palau.

J. V. FOIX. Sol, i de dol

La Metamorfosi de Kafka

2009-11-28T20:56:00.009+01:00

Rellegeixo la Metamorfosi i trobo molts detalls que una primera lectura inmadura, a cegues i aïllada no m'havia mostrat. No és només la incertesa, no només la desesperança, sinó l'exclusió, la fina línia que separa allò humà de la barbàrie.
Em sorpren des de l'inici l'actitud de Samsa, que accepta sense gaire sorpresa la seva nova condició, amb una mena de resignació que poc a poc se'ns va mostrant com present a tots els aspectes de la seva vida. Potser és allò que alguns anomenen el "caràcter alemany", aquesta mena de sotmetiment a les circumstàncies que fa que a vegades manquin la iniciativa i l'empenta per enfrontar allò que se'ns presenta com aliè però alhora indefugible. És la manca de forces per llevar-se del llit, la impossibilitat de mostrar-se en aquesta nova forma que és condemna i escarn. Aquest és el Gregor Samsa que Kafka es presenta, un personatge amb el qual sembla identificar-se, un home desgastat per la seva feina, que viu d'esma, encadenat a una família que en depèn econòmicament però que alhora no valora el seu desfici diari.
A La Metamorfosi, però, hi rau un problema d'incomprensió, la necessitat de delimitar l'espai que allunya allò estrany i anormal i que fa que sigui possible mantenir una quotidianitat pròpia que permeti seguir vivint. És per això que arriba un moment en què l'insecte, l'altre, es presenta com a destorb per a la possibilitat de viure, cal doncs, no només aïllar-lo, sinó eliminar-lo. Ell és l'altre, l'enemic schmittià ficat dins la pròpia casa que impedeix continuar amb la normalitat: Gregor passarà de ser compadit -malgrat el fàstig- a ser odiat de forma irracional, se'l separa de la seva imatge passada per tal de poder actuar sense sentir la veu de la consciència. I ell es mor, s'abandona a si mateix, no sabem si per desgana, apatia o fàstig, però deixa enrera una vida de tedi, dolor i exclusió per tal d'alliberar la seva família d'una càrrega que no estaven disposats a suportar.
La solitud de Gregor, l'exclusió i l'abandó són retrat de la vida de Kafka, però no només això, sinó que també són expressió del que ara anomenem condició humana, condició que Gregor va deixant enrera alhora que abandona l'esperança, humanitat que perd quan és capaç de veure que el mur que el separa dels altres és ja insalvable.

La meva vida és...

2009-11-21T00:00:00.004+01:00

Com sentir una poesia de Rilke en alemany
Com un oxímoron
Com cafès que acaben amb una sorpresa que no vols saber si és dolça o amarga
Com esperar una resposta desitjant no trencar l'esperança
Com trencar-te de por pensant en un "no"
Com tocar fons pensant que algun dia agafaràs impuls per trencar la línia de la superfície
Com la sal que ens amara sempre els cossos
Com el mar que ens espera qualsevol diumenge
Com buidar-me escrivint coses absurdes
Com esperar que algú entengui quelcom que no entenc ni jo
Com una fe cega en el demà
Com absurda

Encara ens queden esperances

2009-11-19T23:29:00.001+01:00

"Una cabeza obtusa y limitada bien puede llegar a la erudición mediante la instrucción" Kant

Recull de poesia de M. M, Marçal

2009-11-13T22:31:00.000+01:00

Aquí us deixo els poemes que més m'han agradat o impactat de l'Antologia de Maria-Mercè Marçal

Company, mosseguem la vida!
Que l'amor ens ragi els llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s'ablami!

Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.

....
Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d'on tu m'acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Serra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l'ombra de l'ahir
que et congrià i et féu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l'aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-

¿Sents el llevant com temps, cor dejú,
els molls remots on l'urc se'm desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.

...

M'he mirat al mirall i et veig a tu
-i no hi fa res que el trenqui en mil bocins-.
Ja no sé pas on són els meus confins:
Cada esvorall de vidre ens és comú.

I miro ara el pany de la paret -nu
de signes, de paraules, de camins-
que resta al meu davant, feu de ningú:
No hi ha reflex que em xucli, nit endins.

La lluna absent signa aquest cel opac:
Sols brilla, a trenc de pedra, cicatriu
en forma de corbella, un rastre viu
de sang, que arrisca un suïcida escac.

i mat la teva ombra que sorgeix
fit a fit dels meus ulls i em repeteix.

...
Llenço el teu nom als peixos,
Mai, perquè el trobin
fet carn i sal i aigua
els meus hams de demà.

20 Jahre

2009-11-09T23:37:00.003+01:00

20 anys ja. 20 anys han passat des que el alemanys van formular el seu "wir sind ein Volk", (nosaltres som un poble), molt diferent del "Wir sind das Volk" (Nosaltres som el poble) nazi. Ells eren un poble, un sol poble que decidia adonar-se del seu propi poder . Així apareixia la voluntat d'unió, d'alliberament, sota una sola bandera que havia de representar l'esperit d'una pàtria fracturada i derrotada.
I jo em pregunto si no hem de mirar aquesta afirmació del poble com Kant es mirava la Revolució Francesa, com una Begebenheit, un aconteixement que queda marcat per l'entusiasme que provoca arreu. L'entusiasme de Berlín sembla encara seguir present en nosaltres, nosaltres que som hereus d'aquella història: el nostre naixement ja es va donar sota un nou signe de llibertat, sota una nova forma d'entendre el món. I vam aprendre què volia dir la paraula democràcia, vam saber què era viure sense cap mur a l'altra banda del carrer i encara no semblem prou acostumats al tast de la llibertat.
Oblidem, a més, la fortalesa del poble alemany, la configuració de la seva unitat expressada com a desig, desig de trencar amb aquella divisió que no havien escollit, que els havia estat imposada. La pregunta és si ara som capaços d'interpretar tot el que va ocórrer en una sola nit, com tothom va sortir al carrer a festejar un alliberament que feia massa temps que esperaven. Perquè amb el temps sembla que oblidem tot allò que precisament ens ha d'ajudar amb el nostre present, que és incomprensible si primer no ens inserim en tot allò que l'ha configurat tal com és. Aprendre la importància de les paraules que van ser formulades aquella nit de fa 20 anys, comprendre l'impuls que va portar els alemanys a proclamar la seva fortalesa després de tants anys de silenci vol dir també entendre què volen dir avui paraules que utilitzem tan banalment com llibertat i democràcia. Perquè per fer una crítica del present, cal conèixer les mancances del passat.
PD: Escrit massa ràpid, perdoneu, però calia fer-ho avui!

L'home i el mar. Baudelaire

2009-11-08T20:05:00.003+01:00

Home que ets lliure, sempre t'agradarà el mar!
El mar t'és un mirall; i l'ànima et contemples
en l'infinit desplegament del seu reflex;
el teu esperit no és un abisme menys cruel.

T'agrada submergir-te al si d'aquesta imatge
de tu mateix; l'abraces amb braços i mirada,
i el teu cor es distreu del propi remoreig
en sentir aquesta queixa indomable i salvatge.

Sou l'un i l'altre tenebrosos, discrets: ningú
no ha penetrat, home, el fons dels teus abismes,
ningú no et coneix, mar, les riqueses més fondes:
amb quant de zel guardeu vostres secrets!

I malgrat tot, fa segles innombrables
que us baralleu sens treva ni cap remordiment;
així estimeu tots dos la mort i el carnalatge,
eterns lluitadors, germans molt implacables!

Baudelaire. Les flors del mal. Traducció de Jordi Llovet

Rosenstolz

2009-11-07T23:34:00.001+01:00

El meu nou descobriment. Espero que us agradi, si tinc temps ja aniré traduïnt les cançons que més m'agradin ^^

Guido Cavalcanti (1250 - ca 1300)

2009-10-30T23:42:00.002+01:00

"[...] elli è creato- ed ha sensato- nome,
d'alma costume- e di cor volontate [...]"
Guido Cavalcanti

(extret d'un poema més llarg)

"El amor ha sido creado y tiene un nombre elocuente: costumbre del alma, deseo del corazón."

Hydra

2009-10-24T22:29:00.001+02:00

Què hi ha sota el teu rostre
que em fita amb ulls de pedra?
¿Quan gosaré arrencar-te
la màscara de carn
i fer front a l'obscur
mirall que em petrifica?

M. M. Marçal

Unbekannt

2009-10-23T15:03:00.000+02:00

"Und unbekannt einander bleiben sich,
Solang sie stehn, die nachbarlichen Stämme."
Hölderlin

"I desconeguts l'un per l'altre romanen
el temps que són dempeus
els troncs veïns."

Maria-Mercè Marçal

2009-10-10T22:19:00.003+02:00

"Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tartalana vella.
I baixaré les graus amb vestit d¡alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques."

Maria-Mercè Marçal

Mirades

2009-10-08T23:37:00.001+02:00

Pues cuando los ojos hablan tutean, aunque los labios no hayan pronunciado todavía un "usted". Mann, Thomas. La montaña mágica

Mar

2009-10-06T22:28:00.002+02:00

Tornar a començar. Tornar a caure en el joc... el joc de la incertesa, del no saber, del fugir o llençar-se un cop més a l'aigua salada.

No hi ha res com el mar badaloní!

Romandre

2009-09-27T15:16:00.004+02:00

"Ser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d'oli inesgotable. Enamorar-se és passar; estimar és romandre."RM Rilke. Quaderns de Malte

PD: Ella ja ho havia dit, però em calia llegir-ho amb els meus propis ulls per a fer-me'n ressò amb sinceritat.

Preguntes

2009-09-20T22:56:00.003+02:00

Què m'és permès esperar?
Aquesta pregunta fa mesos que roda pel meu cap i, òbviament, no he trobat cap resposta. Potser es tracta de rellegir Kant i intentar comprendre algunes coses o simplement de viure i esperar a que els desitjos i les esperances es trenquin per sempre o es compleixin d'un sol cop.

Em sap molt de greu, però el ritme del blog anirà baixant a marxes forçades perquè 8 assignatures al semestre no són poques i em passaré el dia a la Facultat. A més, tampoc em sento capaç d'escriure res massa interessant, així que fins que no sorgeixin els temes, només pujaré fotografies.

Manel versionant els Pets

2009-09-18T23:31:00.009+02:00

No estic gens perdut. No hi ets, tururut. No em sento confús, no he estat cap il·lús.

PD: Un vot a favor per l'home de la dreta -de fet anava a treure el vídeo perquè se'm menja part de la barra lateral, però mira, fa molt de bonic xD

Madrit II

2009-09-15T22:46:00.009+02:00

A Madrid hi falta l'encant de les runes, del casc antic, dels carrers estrets, la possibilitat de ravalejar com fem a Barcelona. Hi sobra un sentit de l'humor que no entenc, una bandera immensa que no comprenc, l'orgull i la supèrbia amb que et miren aquells amb qui et creues pel carrer.

Sigui com sigui, és una ciutat agradable, bonica, fins i tot comfortable i atractiva.

Durant tot el viatge ha sonat la música de Manel, que no em podia treure del cap, he vist tot el que és possible veure a la ciutat en només tres dies i he fet unes 800 fotos, de les quals en poden quedar unes 100 com a recopilatori. El resultat: tinc cruiximents ("agujetas") al braç amb el qual aguanto la càmera i constantment tinc la sensació que faig enquadraments mentals i allargo el zoom per aproximar la realitat que m'envolta. No deu ser bo fer tantes fotos en tant poc temps, però això és una addicció de la qual no sé si em podré curar.

PD: Ja veureu més fotos amb aquest nou gadget que m'he instal·lat a la dreta!

Madrit

2009-09-14T23:13:00.003+02:00

El meu 11 de setembre
Madrid m'ha sorprès agradablement, una ciutat molt neta, ampla, bonica, agradable per passejar-hi (malgrat els semàfors que no duren ni un minut en verd), ben comunicada i molt viva. No m'importaria tornar-hi ^^

PD: Foto feta l'11 mentre feiem un volt per les rodalies de la Plaza de Colón, on es troba l'immensa bandera espanyola tan coneguda per tots...

Feliç Diada

2009-09-09T21:22:00.002+02:00

Sí, ho dic avui perquè l'11 no estaré per aquí i no podré actualitzar el blog.
Vaig a Madrid i se'm farà molt estrany no comptar les senyeres penjades als balcons del barri del costat -al meu no cal comptar-les perquè no n'hi ha mai cap-, trobaré a faltar veure els castellers a La Plana de Badalona, sentir les gralles i viure un dia que per a mi té quelcom d'especial.
L'11 de setembre sempre jugo a imaginar-me que som un país normal, però aquest cop no ho podré fer perquè tot el que m'envolti em recordarà que sóc a la capital del Estado i lluny del que jo considero que és el meu país. Serà una altra forma de mirar les coses, veure-les de lluny, sense castellers, sense els Segadors, sense senyeres i potser fins i tot sintonitzant Telemadrid per tenir una mirada encara més surrealista.
Marxo amb ganes d'estar uns quants dies lluny de tot, malgrat saber que dilluns torno a la rutina de la Facultat de Filosofia i a la vida d'estudiant. Sigui com sigui, aquest estiu estrany ha decidit acabar amb un viatge inesperat que marcarà alhora el principi d'un nou curs ple d'esperances i de pors.
Me'n vaig esperant tornar més valenta i deixant tots els fantasmes a "las calles más oscuras y gastadas de Madrid" (Mikel Erentxun. Mañana)

Llença't

2009-09-08T23:01:00.003+02:00

caus a terra, molt avall, creus que no te'n sortiràs, però amb els mesos te n'adones que tornes a començar. I a força de molt de caure i de tornar-te a aixecar veus que les coses no canvien, però ja no ets qui eres abans. No vull pensar en el que arribarà demà ^^

Kundera. La insostenible lleugeresa del ser

2009-09-03T22:20:00.004+02:00

"Només la casualitat pot ser interpretada com un missatge. Allò que s'esdevé necessàriament, allò que és esperat i es repeteix quotidianament, és mut. Només la casualitat ens parla."

"Perquè les qüestions veritablement serioses són només aquelles que fins i tot un nen pot plantejar. Tan sols les qüestions més ingènues són realment importants. Són preguntes sense resposta. Una pregunta sense resposta és una barrera impossible de travessar. Dit en altres paraules: precisament les preguntes que no tenen resposta són les que delimiten les possibilitats de l'ésser humà, són les que tracen les fronteres de la nostra existència."

"Ja he dit que les metàfores són perilloses. L'amor comença per una metàfora. Dit d'una altra manera: l'amor comença en el moment en que una dosa s¡inscriu amb una de les seves paraules en la nostra memòria poètica"

"Pot ser que totes aquestes qüestions que interroguen l'amor, que el mesuren, l'analitzen, l'examinen, l'interroguen, també el destrueixen abans no pugui germinar. Pot ser que no siguem capaços d'estimar precisament perquè desitgem ser estimats, perquè volem alguna cosa de l'altre (l'amor), en comptes d'acostar-nos-hi sense exigències i no voler res més que la seva simple presència."

"El temps humà no gira en cercle, sinó que avança en línia recta. Aquest és el motiu pel qual l'home no pot ser feliç, perquè la felicitat és el desig de repetir."

"Ara experimentava la mateixa mena de felicitat i la mateixa mena de tristesa que aleshores. La tristesa significava: hem arribat a la última parada. La felicitat significava: estem junts. La tristesa era la forma i la felicitat el contingut. La felicitat omplia l'espai de la tristesa."

KUNDERA, Milan. La insostenible lleugeresa del ser.
Molt recomanable, un dels millors llibres que he llegit -encara no l'he acabat.

Desenfocat

2009-08-31T22:28:00.002+02:00

Malalta com feia molt de temps que no ho estava, veig el món desenfocat, remiro el passat, el present i rebusco en el futur immersa en una mena de somni que es transforma en deliri.
Où et quand tornem a començar?

Jo i només jo

2009-08-27T21:35:00.004+02:00

Alguns hem nascut per a adoptar posicions impossibles, per a passar l'estiu assaguts al terra, per a revolcar-nos en la misèria, per a ser feliços sense saber ben bé perquè, per a enamorar-nos del desconegut, per a viure entre mil interrogants i sense trobar el perquè de tot això.
Hi ha dies que els meus peus s'enlairen fins a tocar el cel i altres que s'enfonsen fins a portar-me al més fons de tots els fons.

La foto: a Ocata - El Masnou

Rilke

2009-08-22T13:30:00.000+02:00

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.

Apágame los ojos: puedo verte;
ciérrame los oídos: puedo oírte;
y aun sin pies puedo andar en busca tuya,
sin boca, puedo conjurarte.
Ampútame los brazos, y te agarro,
como con una mano, con el corazón mío;
detén mi corazón, y latirá el cerebro;
y si arrojas el fuego en mi cerebro,
te llevaré sobre mi sangre.

Rainer María Rilke

Una altra cosa més

Casualitats

2009-08-12T21:30:00.005+02:00

"La gente no perdía el tiempo, se aferraba a unas pocas casualidades y fundaba sobre ellas su existencia". Giordano, P. La soledad de los números primos

A vegades la vida sembla un teixit de casualitats, acostumem a trobar allò que crèiem que no cercàvem i ens sentim sorpresos per una situació inesperada. La casualitat apareix, de sobte, per configurar un món que, en totes les seves petiteses, supera amb escreix la ment humana, i també el cor.
Però quan la casualitat no apareix ens quedem esperant, amb la boca entreoberta, descoberts en el més profund del nostre desig, pensant que la vida és massa enrevessada com per a poder forçar-la només amb les nostres mans. I ens preguntem: i ara què?

PD: Us recomano el llibre, tot i que segur que algú ja ho ha fet abans.

Amélie

2009-08-07T18:41:00.003+02:00

Colors impossibles, una noia que somia i viu alhora, espantada de la realitat, amb por de fer aquell pas on tot pot començar a fer mal. Crear, mig de debò, mig jugant, un món nou, fet com un núvol de pols, com si en qualsevol moment se'l pogués endur un cop de vent, però ferm com la més gran de les esperances.
Amélie no és la nena que tots portem a dins, no és la somiadora que tots hem jugat a ser, és la més real de les nostres pors i la més vana de les nostres esperances, el feixuc pes de la quotidianitat esdevingut espera del moment indicat, el desig de l'endemà. I ella intenta arribar a la felicitat dels altres, gaudir-ne, però només per por d'assolir la seva pròpia. No involucrar-se és també una forma de viure, potser covarda, però tan real com qualsevol altra.
Al final sempre acabem donant l'últim pas, correm cap a la porta esperant que ell segueixi allà, tal com imaginem en el més profund de la nostra ment. I a vegades potser seguim immersos en els somnis, no sé si per por a la realitat o per un desig de fugir i trobar-nos allà on ningú no ens pot fer mal.
Llàstima que els somnis no siguin reals, malgrat que puguin esdevenir-ho. Llàstima que la vida no tingui el color que té Amélie i el seu fabulós destí, que no tinguem cap sac de gra on ficar la mà i aconseguir el nostre petit plaer del dia. Però sempre ens queden altres coses, l'esperança, l'endemà, buscar fotos fetes bocins de desconeguts i reconstruir-les per descobrir misteris inexistents, però nostres.
Crec que, per molts cops que la vegi, no me'n cansaré mai.

Espai Temps

2009-08-02T22:32:00.002+02:00

Nou blog: ESPAI TEMPS

només hi penjaré fotos, ja estava cansada de la mala qualitat de blogger i d'haver de veure les imatges en petit. L'esperança de la utopia seguirà viu, o això espero, si més no. De totes maneres, us agraïria que féssiu una ullada al nou!

Tiempo (Unamuno)

2009-08-01T23:50:00.002+02:00

"El misterio del amor, que lo es del dolor, tiene una forma misteriosa, que es el tiempo. Atamos el ayer al mañana con eslabones de ansia, y no es el ahora, en rigor, otra cosa que el esfuerzo del antes por hacerse después; no es el presente, sino el empeño del pasado por hacerse porvenir. El ahora, es un punto que no bien pronunciado se disipa, y, sin embargo, en ese punto está la eternidad toda, sustancia del tiempo."
Unamuno. Del sentimiento trágico de la vida

Miau

2009-07-30T21:49:00.000+02:00

desordre

2009-07-27T21:53:00.002+02:00

Dins la ciència també s'hi amaga cert desordre, ja ens ho fa pensar el segon principi de la termodinàmica, tot tendeix a l'entropia, la matèria es mou i per això canvia d'estructura, i aquesta estructura és cada cop més desordenada (o desendreçada). No sé gaire de física, el meu nivell científic és bastant baix, però hi ha alguna cosa en aquesta teoria que m'atreu, que em fa pensar i interessar-me per coses que, de lluny, hauria pensat que eren ben avorrides.
I potser és perquè és molt humana, per les contradiccions que tots som, per la tendència que tenim a moure'ns, a canviar, a no mantenir res com era abans. La matèria tampoc és perfecta, tampoc és estable, potser és humana, massa humana. O potser els límits de la nostra ment són els que ens ho fan concebre així. De fet, són coses que encara no he pogut comprendre, tinc 20 dies per fer-ho, espero poder donar-vos les raons aviat.

amic

2009-07-26T23:46:00.002+02:00

"Saps que tens un amic quan el silenci no pesa"
Mazoni. Tres moments

OH

2009-07-25T22:24:00.002+02:00

"Ich sehe, dass du denkst
ich denke, dass du fühlst,
ich fühle dass du willst
aber ich höre es nicht"

Nur ein Wort. Wir sind Helden

Estiu. El curs intensiu d'alemany a punt d'acabar, hem après molt, hem rigut més, ens hem vist les cares plenes de son cada matí i hem descobert nous grups de música alemanya. I jo em quedo amb les ganes de marxar a Berlin, München, Salzburg.... ooh Deutschland!
Aquest mes no està sent gaire productiu, les meves estones lliures són per sortir, estudiar alemany i llegir Unamuno, i les meves neurones ja han oblidat què era allò de pensar!

La penyora

2009-07-21T22:47:00.002+02:00

"Vull que li posin el teu nom, Maria, i vull, també, que el meu cos retorni a la mar, que no l'enterrin. Et prego que en aquell redós on l'aigua espià el nostre amor, llencin les meves despulles al fondal d'immensitat il·limitada. T'enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora."

RIERA, Carme; "Te deix, amor, la mar com a penyora."

I aprens que hi ha mil formes d'enyorar, que el mar segueix sent tan blau com sempre, que pots notar el buit d'allò que mai has tingut, que et pot mancar, fins i tot, la imatge d'un ideal...
però sempre queda quelcom on agafar-se, ben fort. Gràcies.

Silbermond. Das Beste

2009-07-20T22:13:00.002+02:00

Ich habe einen Schatz gefunden,
und er trägt Deinen Namen
So wunderschön und wertvoll,
und mit keinem Geld der Welt zu bezahlen
Du schläfst neben mir ein,
ich' könnt Dich die ganze Nacht betrachten
Seh'n wenn Du schläfst,
hör'n wie Du atmest,
bis wir am Morgen erwachen

Du hast es wieder mal geschafft,
mir den Atem zu rauben
Wenn Du neben mir liegst,
dann kann ich es kaum glauben
Dass jemand wie ich
so was schönes wie Dich verdient hat

[Refrain:]
Du bist das Beste, was mir je passiert ist,
es tut so gut, wie Du mich liebst
Vergess' den Rest der Welt,
wenn Du bei mir bist
Du bist das Beste, was mir je passiert ist,
es tut so gut, wie Du mich liebst
Ich sag's Dir viel zu selten:
es ist schön, dass es Dich gibt!
hey...

Silbermond. Das Beste

Amb aquesta cançó he après que l'alemany també pot resultar molt dolç i romàntic:

He trobat un tresor
i porta el teu nom
Tan meravellós i valiós
que no es pot pagar ni amb tots els diners del món (+ o -)
Dorms al meu costat,
puc abraçar-te durant tota la nit
veure com dorms
sentir com respires
fins que ens despertem al matí...

un sogno

2009-07-19T21:10:00.003+02:00

"é un echo, un sogno, anzi d'un sogno un ombra
ch'ad ogni vento si dilegua et sgomba"
Tasso, Torquato

"es un eco, un sueño, más bien la sombra de un sueño que,
al menor viento, se disipa y desvanece"

citat per Montaigne a No compartir la propia gloria

Cita

2009-07-12T20:24:00.002+02:00

"Y a todos nos falta algo; sólo que unos lo sienten y otros no. O hacen como que no lo sienten, y entonces son unos hipócritas"
Del sentimiento trágico de la vida. Unamuno

Etapas. Hesse

2009-07-10T22:13:00.002+02:00

Como toda floración marchita, y toda juventud
con la edad decae, así florece cada etapa de la vida,
florece cada sabiduría y cada virtud
a su tiempo, y no debe durar eternamente.
El corazón, a cada llamada de la vida,
debe estar presto a la despedida y recomienzo,
para entregarse con valor, sin luto,
a otras nuevas ligazones.
Cada comenzar está lleno de un encanto
que nos protege y nos ayuda a vivir.
Hemos de atravesar alegres espacio tras espacio,
no depender de hogar alguno,
el espíritu del mundo no quiere atarnos ni angostarnos,
quiere levantarnos peldaño tras peldaño, ampliarnos.
Apenas nos aclimatamos a un círculo de vida,
y nos acostumbramos confiadamente, cuando ya amenaza el adormecimiento,
solamente el que está preparado al rompimiento y al viaje puede escapar del paralizador acostumbrarse.
Quizá todavía la hora de la muerte
nos envíe espacios nuevos,
nunca tendrá fin en nosotros la llamada de la vida…
¡Bien, pues, corazón, despiértate y sana!

PD: A vegades les casualitats poden marcar la vida sencera.

Wie jede Blüte welkt
und jede Jugend dem Alter weicht,
blüht jede Lebensstufe,
blüht jede Weisheit auch und jede Tugend
zu ihrer Zeit und darf nicht ewig dauern.
Es muss das Herz bei jedem Lebensrufe
bereit zum Abschied sein und Neubeginne,
um sich in Tapferkeit und ohne Trauern
in and're, neue Bindungen zu geben.
Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne,
der uns beschützt und der uns hilft zu leben.
Wir sollen heiter Raum um Raum durchschreiten,
an keinem wie an einer Heimat hängen,
der Weltgeist will nicht fesseln uns und engen,
er will uns Stuf' um Stufe heben, weiten!
Kaum sind wir heimisch einem Lebenskreise
und traulich eingewohnt,
so droht Erschlaffen!
Nur wer bereit zu Aufbruch ist und Reise,
mag lähmender Gewohnheit sich entraffen.
Es wird vielleicht auch noch die Todesstunde
uns neuen Räumen jung entgegen senden:
des Lebens Ruf an uns wird niemals enden.
Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

(Hermann Hesse)

El árbol de la ciencia

2009-07-05T21:28:00.003+02:00

Como si de un retrato en color sepia se tratase, con las palabras de Baroja vas entrando poco a poco y casi sin darte cuenta en un mundo que te parece algo extraño y ajeno; es España.
Al principio no entiendo la historia hecha fragmentos, me cuesta unir retales para encontrar un hilo común que, de pronto, aparece casi sin verlo, dejando así atrás las pinceladas sobre cada personaje, caricaturas de los madrileños del XIX.
Hurtado vive en su hastío, en una especie de angustia que le lleva a la absurdidad, jugando con los conceptos estoicos, las dudas sobre la moral, pero siempre utilizando estos conceptos como una excusa para fotografiar con palabras el entorno que lo rodea. La España seca, áspera, manchega, se presenta como un terreno yermo y duro que acaba siendo hostil para Hurtado, Madrid es sórdida pero guarda el pasado, reencontrarse allí con los personajes abandonados en la segunda parte de la novela es un modo de ver tanto el desarrollo del personaje, como la manera en que aquello que llaman lógica interna lleva a cada uno a ser lo que es.
Y a partir de aquí puedo ver de puntillas la felicidad de Hurtado, destinada a convertirse en desgracia, pero que a pesar de ello es vivida con plenitud por el personaje. Al final, sólo queda el abandonarse, enfrentar la idea de que lo único que podía sacarlo de su propia amargura ha desaparecido. Un personaje redondo, que se transforma a través de sus vivencias, los diálogos con Iturriaz; un hombre que, en el fondo, sólo pretende vivir en armonía, aunque eso conlleve aislarse de todo lo que le rodea. Hurtado es fiel a la imagen que crea en nosotros.

Porcel

2009-07-02T23:43:00.002+02:00

Anava tranquila al metro cap a les classes d'alemany quan de sobte se m'ha acudit mirar el diari d'un home que seia al meu costat. Baltasar Porcel ha mort. He llegit el titular i m'he espantat, ha estat com si em despertés de sobte i em donés un cop de cap contra la realitat. M'ha sabut molt de greu, he pensat en Cavalls cap a la fosca, que vaig llegir l'any passat, he pensat en la Vanguardia i la columna que sempre llegia, a vegades amb més delit, altres fins i tot amb ganes d'arribar a l'última paraula. I ja no més. El càncer ha acabat amb ell, i malgrat que ho sabia, m'ha sobtat i he sentit com un cop sord a l'estómac. Punt final.

Intent d'aproximació al Tractatus

2009-06-30T20:59:00.004+02:00

Wittgenstein ens parla del seu Tractatus com una escala que hem de llençar un cop haguem arribat a dalt, potser diu això perquè amb el seu text intenta dir allò que només pot ser mostrat i ell mateix va adonar-se que això faria que el Tractatus s'omplís de proposicions sense sentit, que segons les paraules del propi Wittgenstein, havien de quedar fora de tota filosofia.
Tot llenguatge és lògic perquè el pensament sempre es dóna dins dels límits de la lògica, no podem sortir de les seves regles i anar més enllà, és per això que Wittgenstein afirma que tot el que es pot dir pot ésser dit clarament. Amb el llenguatge creem figures del món, aquesta capacitat de figurar és el que possibilita que puguem parlar dels estats de coses* que es troben al món. El llenguatge només pot ser lògic perquè només podem parlar de figures possibles, figures que puguem imaginar, no podem figurar figures impossibles perquè no podem pensar l'impensable, tota figura és sempre figura lògica. Això no vol dir que tot allò que puguem figurar sigui real, que es doni al món; tot allò que podem figurar és possible, es troba dins de l'espai lògic, que és un espai de possibilitats, d'estats de coses que poden donar-se o no. Si l'estat de coses del qual parlem a la proposició es dóna, la proposició serà vertadera, mentre que si no es dóna, serà falsa.
La manera de funcionar de les proposicions depèn d'una forma completa de la divisió wittgenteiniana del món entre objectes, estats de coses, espai lògic... per això cal comprendre bé les proposicions que van des de la 1 fins a la 3 abans d'endinsar-se en la definició de nom, proposició o funció de veritat.

* els estats de coses són les combinacions d'objectes que es donen al món

Pride '09 BCN

2009-06-29T22:11:00.001+02:00

Fent un intent de reporterisme.
Concloc que això d'haver anant controlant la velocitat d'obturació m'està començat a tornar una mica boja.
Més a: www.flickr.com/espaitemps

Colors

2009-06-27T20:33:00.000+02:00

Pintar

I ara

2009-06-27T11:02:00.001+02:00

Canviem i anem deixant darrere nostre el rastre de tot allò que un dia vam ser. Vindran altres que ocupin un lloc semblant al nostre, seguirem caminant i ens trobarem aquells en qui ens emmirallem, ens buscarem a les seves mirades i llavors sabrem que tot va bé. Que aquest canvi és natural, que el que ells han estat és el que ens toca ara esdevenir a nosaltres. I no, no tindrem por de dir "hola" i començar de nou, aquest cop des d'una nova perspectiva, amb més maduresa i amb la seguretat d'una felicitat que ens espera. Anem-hi, caminem entre taules i desconeguts fins arribar al futur, que ja és part del nostre present en tant que imatge, esperança i il·lusió.

(avui estic publicant esborranys perduts i oblidats)

PD: del 27/5/09

Cementiri de Poblenou

2009-06-21T20:58:00.010+02:00

I això que no ens deixaven fer fotos, calia demanar un permís a Cementiris de Barcelona. Però no m'he pogut ressistir, era obvi jeje

Wittgenstein

2009-06-19T12:34:00.003+02:00

6.44 Nicht wie die Welt ist, ist das Mystische, sondern dass sie ist
o
6.44 No com el món és és el místic, sinó que és

Wittgenstein. Tractatus Logico-philosophicus

Aquest home no només és un gran filòsof, sinó que també escriu realment bé (malgrat que les proposicions i tesis del Tractatus només semblin pinzellades d'una gran obra amagada entre els Quaderns de molts anys d'estudi)
Crec que començo a albirar algun significat en tot plegat.

Annie Leibovitz

2009-06-16T21:31:00.005+02:00

Ella és capaç de treure la persona del personatge, aproximar l'espectador per fer-lo sentir part de l'atmosfera, fins que les impressions de la fotografia arriben a tocar la seva pell. I és aquesta llum que envolta cada imatge el que la fa especial, el control i domini sobre l'escena, la manera de captar allò que molts no sabríem descriure però que sabem que sentim. No es tracta només de tenir davant el personatge més famós, la dona més bella, l'home més interessant, sinó saber extreure tot el suc d'unes poques hores de trobada, veure què hi ha en ell que pugui traspassar el paper i la capçalera de l'article que acompanya el reportatge fotogràfic per fer-lo entrar per la porta més íntima de casa de l'espectador.
Això és el que Annie Leibovitz fa a cada treball, per això és una de les més valorades i re-conegudes. Ara ens mostra la seva cara més íntima a Madrid, a "Vida de una fotógrafa", on es mostren autoretrats i fotografies personals amb aquells qui l'envoltaven al seu dia a dia. Una llàstima no poder-la veure en directe.

Natàlia

2009-06-12T20:40:00.002+02:00

HI ETS O NO HI ETS, NATALIA?

L’hi havia vista i no hi era; l’hi veig encara però el cor em diu que no hi és. El paravent, amb garrotes i estrelles de mar pintades, és davant meu, allargat a l’infinit, amb centenars de bastidors on ella es muda i s’amaga o s’exilia –cep de tardor, cel vermell, vetes i estrats de negres torbadors, canya d’estiu dreta, i sibil·lina en el cant, arbre de pluja amb perles als turmells, falguera amb polsim d’alba i boira a les mans. Hi ets o no hi ets? ¿És que envernisses els armaris on amagues perruques de mig temps?¿Poleixes arrels amb tristeses de duna?¿Adobes porcellanes amb arbres desviats del camí? A cada bastidor del paravent, el teu nom juga amb els teus llavis recents, i els focs follets dels aiguamolls els il·luminen. Digues, Natàlia ¿qui és ara el qui, cada nit, cala focs a les platges tancades i en nodreix el flam amb tu?

Fotos

2009-06-10T23:50:00.003+02:00

Sentir que el cos es tensa i es fixa en un únic objectiu. Calcular distància i intensitat de la llum. Clic-clac.
Ho trobo a faltar... quan acabin els exàmens agafaré la reflex i em perdré per Barcelona

Exàmens

2009-06-09T22:11:00.004+02:00

Ja sé que és molt obvi, però per si de cas, aviso: d'exàmens. Queda un treball i un examen de moderna i un examen de llenguatge (Wittgenstein).
I aquest juliol: intensiu d'alemany.
Buscant feina

Autor o intèrpret

2009-06-01T21:10:00.003+02:00

Acabo Niebla per segon cop i torna a sorprendre'm el joc amb el tema de l'existència i la ficció, l'autoria dels textos i la configuració dels personatges. Penso en Gadamer i l'hermenèutica, en com aquest ens diu que els textos mai pertanyen totalment a l'autor, que també el lector els configura, de manera que queda sempre obert a noves interpretacions.

Cal tenir clar, però, que tot text té una estructura interna, l'autor intenta comunicar una idea concreta i no podem jugar completament ni amb la seva formulació ni el rerefons que amaga, no podem fer dir al text allò que el seu autor mai va imaginar, no podem buscar-hi allò que ningú hi ha volgut posar. Darrera de les grans obres sempre s'hi veu un immens imaginari elaborat i repensat per tal de fer arribar el que podriem anomenar l'essència de l'obra al seu lector - o intèrpret-, és per això que cal respectar-les i parlar-ne des del coneixement del context de generació i configuració del text, a més de tenir en compte les dades biogràfiques de l'autor.

Això no vol dir que calgui oblidar Gadamer i l'apertura dels textos, és clar que les noves mirades i perspectives ajuden a acabar de conformar el text i les seves idees bàsiques, però cal recordar sempre que això no ens autoritza a transformar-lo i oblidar el context en el qual ha sorgit. Prendre una certa perspectiva és molt útil per donar nova vida a allò que ja creiem antiquat, ja veiem com això passa al teatre amb les interpretacions lliures dels clàssics, però cal sempre que el tema de fons segueixi éssent el mateix com una forma de respecte a l'autor i d'afirmació que és seva la última paraula sobre la pròpia creació.

Demà

2009-05-31T23:24:00.003+02:00

En una espera contínua de l'endemà. Sí, es pot viure d'il·lusions i esperances vanes (i sense actualitzar també)

Tornar

2009-05-28T23:13:00.002+02:00

Cafès amb llet d'una hora, tornar a sentir que sóc jo. Somriure. Viure.

Sentir que en dos anys he crescut com si n'haguéssin estat vint, agrair cada segon de vida.

Sóc aquí.

La foto en qüestió

2009-05-25T22:54:00.002+02:00

Special dedication to Ferran, gran especialista en botànica

Rellegint Niebla

2009-05-24T21:54:00.003+02:00

"Los hombres no sucumbimos a las grandes penas ni a las grandes alegrías, y es porque esas penas y esas alegrías vienen embozadas en una immensa niebla de pequeños incidentes. Y la vida es esto, la niebla."
Niebla. Unamuno

Fugim d'allò que ens pot fer mal i ens amaguem a la quotidianitat, creem plans, ocupacions i projectes per tal de no pensar en el pes que ens angoixa avui i que potser demà desapareix sense que en tinguem consciència. Amaguem-nos, doncs, en una eterna espera del demà, perquè aquesta fe, que ara anomenem esperança, és la base que possibilita que demà torni a sentir que val la pena llevar-se i sortir del llit. Correm cap a l'endemà.

Canvis

2009-05-24T16:55:00.001+02:00

Ja tocava posar una foto nova al blog, feta a Girona, on sinó? espero que us agradin els canvis ^^

Leben

2009-05-22T00:13:00.001+02:00

Was machen Sie?
Nichts.
Ich lasse das Leben auf mich regnen.
Rahel Varnhagen

Què fa?
Res.
Deixo que la vida em plogui a sobre.

Viure el temps

2009-05-19T23:35:00.002+02:00

"Lo que se ha abandonado, se recuerda;
parece un paraíso lo habitual"
Mefistòfol al Faust de Goethe

Necessitem el distingir els dies normals dels extraordinaris, cal una quotidianitat que ens serveixi per saber que tenim un lloc on posar els peus i mirar ben amunt sense por de perdre l'equilibri. El calendari no és només històric sinó també vital, no només per la necessitat de posar dates a un principi i a un final, sinó perquè és a través del passar dels dies com comprenem el fil de la nostra vida.
Abans les estacions configuraven aquest devenir, ara preferim parlar de mesos, de vacances i ponts, però és exactament la mateixa necessitat de situar-se en un temps que cal comprendre com a estipulat, tallat a bocins fàcils de païr per a poder entendre la nostra història. L'hàbit és un refugi, malgrat que a vegades en defugim, en situacions de por i incertesa ens empara i ajuda a retornar a la calma perduda per la inestabilitat.
El dia a dia, el passar de les hores, ens atempera i alhora ens allibera de les angoixes i opressions que a vegades ens creem nosaltres mateixos. Cal doncs, viure com si caminéssim, no sobre un rellotge de temps aplanat i quantificat, sinó d'un calendari de temps qualitatiu que pinti un fons per entendre el món i la vida, un teló que ens configura i conhorta quan pensem que perdem el nord i ens cal trobar la brúixola.

Compte

2009-05-16T23:57:00.001+02:00

Ja tinc el compte Flickr : www.flickr.com/photos/espaitemps

Girona m'enamora

2009-05-14T23:13:00.004+02:00

Girona, Temps de Flors. Diumenge hi torno, aviat obro un compte Flickr perquè pugueu veure les fotos ^^

Dimoni '09

2009-05-12T23:53:00.004+02:00

Aquest any amb el Dimoni han cremat més coses de les que creia que havien de cremar, però el món segueix girant i Badalona segueix sent Badalona, amb el seu Dimoni i les Festes de Maig. Caldrà deixar enrera tot allò que, com els pescadors de fa un segle, he decidit oblidar o enviar al racó més amagat de la meva ment per tal que no es repeteixi aquest any i em serveixi per millorar. Seguiré llançant-me, doncs, al mar, amb la mateixa barca però nous sentiments.

Filosofia i vida

2009-05-08T17:09:00.003+02:00

Partíem de la discussió amb Jacobi i ens preguntàvem, a través de Fichte, per la relació entre filosofia i vida. Jacobi creu que són excloents, per això ell escull la vida: la filosofia ens portarà al racionalisme, d'aquest al spinozisme i així arribarem al nihilisme, quedant-nos sense llibertat ni valors. Cal doncs, fer apologia de la vida, però hem d'abandonar el pensament? Fichte trobarà la conciliació entre un i altre a Kant, que ens mostra a través de la filosofia quin és l'àmbit legítim de la raó, però alhora ens obre el camí a l'afirmació de la vida (llibertat, món, Déu). A través d'aquesta idea inicial seguirà el programa de Reinhold per trobar el fonament d'aquesta unió entre teoria i praxi a Kant a través de la consciència.
Molts cops seguim immersos en aquesta relació que molts han entès per disjuntiva, hi ha una imatge del filòsof que el separa de la vida -que podem anomenar pràctica-, malgrat que molts autors hagin forjat el seu pensament fora de despatxos i biblioteques. Tenim l'exemple del Zaratustra caminant de Nietzsche, les passejades de Kant per Königsberg, la vida política activa de Plató, i segurament moltes més que desconec. Filosofia i vida no s'exclouen malgrat que a vegades ens sembli que una ens allunya de l'altra, no és només que per a filosofar calgui tenir present la vida, sinó que és vivint que fem filosofia. Al caminar, al passar, al sentir i observar, així es va començar a fer filosofia, pensem en l'anècdota de Tales de Milet a qui una dona avisava que si seguia mirant el cel no veuria el pou que hi havia davant els seus peus.
Seguim fent filosofia, llegint i pensant però alhora vivim i prenem cafès i així anem creant potser una línia de pensament o potser només un bagatge que ens servirà per al nostre futur. Sigui com sigui, no defugim ni una cosa ni l'altre, perquè fer-ho seria un error, no només a la Facultat, sinó també fora d'ella.

2009-05-06T23:04:00.001+02:00

ESPERANÇA

Fichte

2009-05-05T22:59:00.004+02:00

He decidit que si jo gaudeixo dels apunts de Fichte, vosaltres també jeje:

Un jo pren relació amb un altre jo a través de la seva manifestació corporal, orgànica, això implica que el cos també és opacitat: mostra i amaga, la corporalitat és part essencial de la consciència, és un moment constructiu del dinamisme de la consciència. La consciència sols es reconeix amb la presència de l’altre, per entendre totalment la consciència cal que aparegui un altre jo com a part constitutiva del seu horitzó. Tots els esquemes teòrics i pràctics impliquen la interacció amb l’altre, són intersubjectius: en la construcció de mi mateix hi ha un moment en què apareix l’altre. La intersujectivitat transcendental esdevé real a través del cos, hi ha un reconeixement fàctic en el rostre i la mirada, gràcies als quals retorna sobre si per un altre que és diferent de si.

?

2009-05-04T22:11:00.001+02:00

Tinc un problema, i ni tan sols sé el seu nom. O potser el problema sóc jo. En fi, tot passa.

300

2009-05-02T23:09:00.003+02:00

En un dia de victòria, post 300.
Avui només puc recomanar escoltar Guardiola i aprendre, perquè ell sí que es creu que som un país, quan ell parla sembla fins i tot que hi ha una frontera que ho confirma.
Gaudiu, que avui és una bona nit!

Wittgenstein

2009-04-27T23:50:00.004+02:00

Hem trobat algú que potser ens l'explica d'una manera un xic encertada, us recomano Stenius i el seu Wittgenstein's Tractatus, només disponible en anglès, però molt bo (o això sembla després d'haver llegit el primer capítol i fer-ne una ullada general). No estaria malament intentar-ne una traducció, algú s'anima?

I tu?

2009-04-25T22:39:00.000+02:00

Avui

2009-04-23T10:18:00.003+02:00

Avui imaginaré que, encara que sigui per un sol dia, visc a un país normal. Pensaré que el dolor s'esvairà tal dia o altre, que l'enyorança quedarà al fons del cor amagada fins que arribi un nou vent que s'emporti els records més vius i nítids. Seré conscient, un cop més, que encara puc allargar la mà sense recança; imaginaré un adéu sense pors ni angoixes per crear-me una idea del que podria haver estat i viuré sabent que malgrat tot...

"Jamás olvides tu A Pesar De Todo". Franz Kafka a Mílena. Cartes a Mílena

Demà

2009-04-22T23:34:00.002+02:00

Demà potser busco Unamuno mentre m'enfonso pels carrers, encara duc Niebla al cap...

La nit més freda

2009-04-19T21:58:00.006+02:00

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers: "La nit més freda"

Un espectacle punyent, fet de retalls de textos d'escriptors catalans exiliats a la postguerra que intenten copsar amb les seves paraules el dolor de la pèrdua, l'enyor de la terra somiada, la promesa de seguir lluitant per tot allò que saben que mai recuperaran. El so de l'acordió ajuda a païr els canvis de personatges, els vestits i les maletes roden per l'escenari intentant mostrar aquella sensació d'incertesa i de pèrdua que recomposen els testimonis reals a la pantalla que és base del decorat.
L'espectacle comença amb un text de Rovira i Virgili, els cops de percussió que acompanyen les últimes paraules de l'autor semblen colpejar l'ànima i les llàgrimes són a punt de brollar. L'acompanyen Mercè Rodoreda, Carles Riba, Joan Oliver i Antoni Rovira, cadascú composa el dolor a la seva manera, però junts van teixint el mateix relat de fons marcat per l'angoixa de l'exili. La música varia i amb ella els tres moments bàsics en les seves vides: la pèrdua de l'esperança per la victòria i la necessitat de fugir, la recuperació de la il·lusió a l'exili malgrat l'enyor i el retorn a la pàtria perduda sabent que ja no hi ha llar que els allotji, ni dins ni fora del seu país. Un país que és prou petit com per somiar-lo sencer (citat de memòria), un país que ja no sembla seu i es troba en mans de l'enemic mentre caminen en un riu de gent que no marxa enlloc, que segueix endevant d'esma i sense consciència de cap a on es dirigeix. I en tot moment l'angoixa i la por, l'esperança que queda aigualida i acaba convertint-se en un vel* ideal al qual cal aferrar-se per no perdre el seny i la vida.

* vel de vel, no vell jajaja

Refent

2009-04-17T21:38:00.003+02:00

"Debemos reservarnos una trastienda del todo nuestra, del todo libre, donde fijar nuestra verdadera libertad y nuestro principal retiro y soledad. En ella debemos mantener nuestra habitual conversación con nosotros mismos, y tan privada que no tenga cabida ninguna relación o comunicación con cosa ajena, discurrir y reír como si no tuviésemos mujer, hijos ni bienes, ni séquito ni criados, para que, cuando llegue la hora de perderlos, no nos resulte nuevo arreglárnoslas sin ellos."
La soledad, incluida en Los Ensayos de Michel de Montaigne

Els somnis, l'esperança i Plató

2009-04-13T21:42:00.005+02:00

Per somiar cal tenir els peus a terra, això és el que Plató intenta ensenyar-nos a la República, no perquè la seva sigui una utopia meditada i amb intencions d'esdevenir govern rígid i estret, sinó perquè el seu món terrenal és el que fa possible parlar d'esperança, és el camí cap al somiejar. Només des d'una base es poden construir castells a l'aire, cal conèixer quins són els moviments possibles per tal d'esbossar els ideals, només quan es coneix la tècnica podem donar ales a la genialitat i gaudir d'allò que la imaginació crea.
Tota obra té un gran treball darrere, els grans mestres ho saben i ens ho mostren en l'evolució de les seves obres: encara que ja trobem la guspira incial en la jovenesa, cal un desenvolupament de les idees que es va colpint amb el pas del temps i arriba al punt àlgid en la maduresa. Són molt pocs els qui es poden ventar de fer salts entre aquests passos i normalment són els qui pateixen una vida funesta, curta, trencada en el moment més inesperat.
Tot allò que és eteri necessita uns fonaments solidificats que ho suportin, només les accions més violentes i viscerals careixen de pilars, és per això que per donar lloc a l'esperança ens cal consultar la capacitat humana, ens cal preguntar-nos per la nostra possibilitat. És el marc que segueixen Plató i Kant, és l'esquema necessari per entendre què significa somiar i crear, perquè la imaginació no és tan lliure com ens sembla, està empeltada a la veritat.

PD: Seguint la línia d'un fantàstic final de la última classe de Salvi Turró sobre Kant

Exilio

2009-04-07T22:12:00.007+02:00

Carta de María Zambrano a Cela
Roma, 27 de noviembre de 1960

"...Le diré: no es que me acuerde de usted, es que no me es necesario acordarme, pues la memoria funciona en mí de tal manera, que a veces, el recuerdo de ciertos acontecimientos, lo que he visto y pasado me es casi coetáneo. Sino que durante años, épocas enteras, hay zonas como prohibidas: galerías, jardines, donde uno no entra; los motivos son demasiado obvios para que sean dichos: demasiado dolor; necesidad abosulta de seguir "superviviendo"".

Font: La Vanguardia

Quan el que creiem que era un refugi desapareix, cal córrer per sentir el vent a la cara i veure que encara queden forces i ganes de somriure. We can make it, if we run. Thunder Road.