Desenfocat

Malalta com feia molt de temps que no ho estava, veig el món desenfocat, remiro el passat, el present i rebusco en el futur immersa en una mena de somni que es transforma en deliri.
Où et quand tornem a començar?

Jo i només jo

Alguns hem nascut per a adoptar posicions impossibles, per a passar l'estiu assaguts al terra, per a revolcar-nos en la misèria, per a ser feliços sense saber ben bé perquè, per a enamorar-nos del desconegut, per a viure entre mil interrogants i sense trobar el perquè de tot això.
Hi ha dies que els meus peus s'enlairen fins a tocar el cel i altres que s'enfonsen fins a portar-me al més fons de tots els fons.

La foto: a Ocata - El Masnou

Rilke

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.

Apágame los ojos: puedo verte;
ciérrame los oídos: puedo oírte;
y aun sin pies puedo andar en busca tuya,
sin boca, puedo conjurarte.
Ampútame los brazos, y te agarro,
como con una mano, con el corazón mío;
detén mi corazón, y latirá el cerebro;
y si arrojas el fuego en mi cerebro,
te llevaré sobre mi sangre.

Rainer María Rilke

Una altra cosa més

Casualitats

"La gente no perdía el tiempo, se aferraba a unas pocas casualidades y fundaba sobre ellas su existencia". Giordano, P. La soledad de los números primos

A vegades la vida sembla un teixit de casualitats, acostumem a trobar allò que crèiem que no cercàvem i ens sentim sorpresos per una situació inesperada. La casualitat apareix, de sobte, per configurar un món que, en totes les seves petiteses, supera amb escreix la ment humana, i també el cor.
Però quan la casualitat no apareix ens quedem esperant, amb la boca entreoberta, descoberts en el més profund del nostre desig, pensant que la vida és massa enrevessada com per a poder forçar-la només amb les nostres mans. I ens preguntem: i ara què?

PD: Us recomano el llibre, tot i que segur que algú ja ho ha fet abans.

Amélie

Colors impossibles, una noia que somia i viu alhora, espantada de la realitat, amb por de fer aquell pas on tot pot començar a fer mal. Crear, mig de debò, mig jugant, un món nou, fet com un núvol de pols, com si en qualsevol moment se'l pogués endur un cop de vent, però ferm com la més gran de les esperances.
Amélie no és la nena que tots portem a dins, no és la somiadora que tots hem jugat a ser, és la més real de les nostres pors i la més vana de les nostres esperances, el feixuc pes de la quotidianitat esdevingut espera del moment indicat, el desig de l'endemà. I ella intenta arribar a la felicitat dels altres, gaudir-ne, però només per por d'assolir la seva pròpia. No involucrar-se és també una forma de viure, potser covarda, però tan real com qualsevol altra.
Al final sempre acabem donant l'últim pas, correm cap a la porta esperant que ell segueixi allà, tal com imaginem en el més profund de la nostra ment. I a vegades potser seguim immersos en els somnis, no sé si per por a la realitat o per un desig de fugir i trobar-nos allà on ningú no ens pot fer mal.
Llàstima que els somnis no siguin reals, malgrat que puguin esdevenir-ho. Llàstima que la vida no tingui el color que té Amélie i el seu fabulós destí, que no tinguem cap sac de gra on ficar la mà i aconseguir el nostre petit plaer del dia. Però sempre ens queden altres coses, l'esperança, l'endemà, buscar fotos fetes bocins de desconeguts i reconstruir-les per descobrir misteris inexistents, però nostres.
Crec que, per molts cops que la vegi, no me'n cansaré mai.

Espai Temps

Nou blog: ESPAI TEMPS

només hi penjaré fotos, ja estava cansada de la mala qualitat de blogger i d'haver de veure les imatges en petit. L'esperança de la utopia seguirà viu, o això espero, si més no. De totes maneres, us agraïria que féssiu una ullada al nou!

Tiempo (Unamuno)

"El misterio del amor, que lo es del dolor, tiene una forma misteriosa, que es el tiempo. Atamos el ayer al mañana con eslabones de ansia, y no es el ahora, en rigor, otra cosa que el esfuerzo del antes por hacerse después; no es el presente, sino el empeño del pasado por hacerse porvenir. El ahora, es un punto que no bien pronunciado se disipa, y, sin embargo, en ese punto está la eternidad toda, sustancia del tiempo."
Unamuno. Del sentimiento trágico de la vida