27 d’abril del 2009

Wittgenstein

Hem trobat algú que potser ens l'explica d'una manera un xic encertada, us recomano Stenius i el seu Wittgenstein's Tractatus, només disponible en anglès, però molt bo (o això sembla després d'haver llegit el primer capítol i fer-ne una ullada general). No estaria malament intentar-ne una traducció, algú s'anima?

25 d’abril del 2009

23 d’abril del 2009

Avui

Avui imaginaré que, encara que sigui per un sol dia, visc a un país normal. Pensaré que el dolor s'esvairà tal dia o altre, que l'enyorança quedarà al fons del cor amagada fins que arribi un nou vent que s'emporti els records més vius i nítids. Seré conscient, un cop més, que encara puc allargar la mà sense recança; imaginaré un adéu sense pors ni angoixes per crear-me una idea del que podria haver estat i viuré sabent que malgrat tot...

"Jamás olvides tu A Pesar De Todo". Franz Kafka a Mílena. Cartes a Mílena

22 d’abril del 2009

Demà

Demà potser busco Unamuno mentre m'enfonso pels carrers, encara duc Niebla al cap...

19 d’abril del 2009

La nit més freda

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers: "La nit més freda"

Un espectacle punyent, fet de retalls de textos d'escriptors catalans exiliats a la postguerra que intenten copsar amb les seves paraules el dolor de la pèrdua, l'enyor de la terra somiada, la promesa de seguir lluitant per tot allò que saben que mai recuperaran. El so de l'acordió ajuda a païr els canvis de personatges, els vestits i les maletes roden per l'escenari intentant mostrar aquella sensació d'incertesa i de pèrdua que recomposen els testimonis reals a la pantalla que és base del decorat.
L'espectacle comença amb un text de Rovira i Virgili, els cops de percussió que acompanyen les últimes paraules de l'autor semblen colpejar l'ànima i les llàgrimes són a punt de brollar. L'acompanyen Mercè Rodoreda, Carles Riba, Joan Oliver i Antoni Rovira, cadascú composa el dolor a la seva manera, però junts van teixint el mateix relat de fons marcat per l'angoixa de l'exili. La música varia i amb ella els tres moments bàsics en les seves vides: la pèrdua de l'esperança per la victòria i la necessitat de fugir, la recuperació de la il·lusió a l'exili malgrat l'enyor i el retorn a la pàtria perduda sabent que ja no hi ha llar que els allotji, ni dins ni fora del seu país. Un país que és prou petit com per somiar-lo sencer (citat de memòria), un país que ja no sembla seu i es troba en mans de l'enemic mentre caminen en un riu de gent que no marxa enlloc, que segueix endevant d'esma i sense consciència de cap a on es dirigeix. I en tot moment l'angoixa i la por, l'esperança que queda aigualida i acaba convertint-se en un vel* ideal al qual cal aferrar-se per no perdre el seny i la vida.

* vel de vel, no vell jajaja

17 d’abril del 2009

Refent

"Debemos reservarnos una trastienda del todo nuestra, del todo libre, donde fijar nuestra verdadera libertad y nuestro principal retiro y soledad. En ella debemos mantener nuestra habitual conversación con nosotros mismos, y tan privada que no tenga cabida ninguna relación o comunicación con cosa ajena, discurrir y reír como si no tuviésemos mujer, hijos ni bienes, ni séquito ni criados, para que, cuando llegue la hora de perderlos, no nos resulte nuevo arreglárnoslas sin ellos."
La soledad, incluida en Los Ensayos de Michel de Montaigne


13 d’abril del 2009

Els somnis, l'esperança i Plató

Per somiar cal tenir els peus a terra, això és el que Plató intenta ensenyar-nos a la República, no perquè la seva sigui una utopia meditada i amb intencions d'esdevenir govern rígid i estret, sinó perquè el seu món terrenal és el que fa possible parlar d'esperança, és el camí cap al somiejar. Només des d'una base es poden construir castells a l'aire, cal conèixer quins són els moviments possibles per tal d'esbossar els ideals, només quan es coneix la tècnica podem donar ales a la genialitat i gaudir d'allò que la imaginació crea.
Tota obra té un gran treball darrere, els grans mestres ho saben i ens ho mostren en l'evolució de les seves obres: encara que ja trobem la guspira incial en la jovenesa, cal un desenvolupament de les idees que es va colpint amb el pas del temps i arriba al punt àlgid en la maduresa. Són molt pocs els qui es poden ventar de fer salts entre aquests passos i normalment són els qui pateixen una vida funesta, curta, trencada en el moment més inesperat.
Tot allò que és eteri necessita uns fonaments solidificats que ho suportin, només les accions més violentes i viscerals careixen de pilars, és per això que per donar lloc a l'esperança ens cal consultar la capacitat humana, ens cal preguntar-nos per la nostra possibilitat. És el marc que segueixen Plató i Kant, és l'esquema necessari per entendre què significa somiar i crear, perquè la imaginació no és tan lliure com ens sembla, està empeltada a la veritat.

PD: Seguint la línia d'un fantàstic final de la última classe de Salvi Turró sobre Kant

7 d’abril del 2009

Exilio

Carta de María Zambrano a Cela
Roma, 27 de noviembre de 1960

"...Le diré: no es que me acuerde de usted, es que no me es necesario acordarme, pues la memoria funciona en mí de tal manera, que a veces, el recuerdo de ciertos acontecimientos, lo que he visto y pasado me es casi coetáneo. Sino que durante años, épocas enteras, hay zonas como prohibidas: galerías, jardines, donde uno no entra; los motivos son demasiado obvios para que sean dichos: demasiado dolor; necesidad abosulta de seguir "superviviendo"".

Font: La Vanguardia

Quan el que creiem que era un refugi desapareix, cal córrer per sentir el vent a la cara i veure que encara queden forces i ganes de somriure. We can make it, if we run. Thunder Road.

5 d’abril del 2009

Michel de Montaigne


Montaigne no és només un autor en recerca del seu jo, no és un erudit buscant refugi en els grans clàssics ni tampoc un home perdut en el seu temps amagat a la seva torre. És cert que és un personatge confós, un intel·lectual que no sap quin és el lloc que ha d'ocupar a la societat i que més d'un cop erra a l'hora de respondre per allò que se li demana. Però Montaigne és molt més que tot això: és aquell noble que no té sang de noble però en té l'educació, és aquell nen enviat a una casa de camperols per aprendre a viure en la frugalitat i alhora és l'home que es tanca a la seva biblioteca intentant trobar una pinzellada amb la qual pintar-se.
Buscar el propi jo és també cercar el comú en tots els homes, aviat Montaigne veu que el comú és el vaivé, per això parla del pintar-se: el jo és un quadre que sempre es pot retocar, és un oli sobre el qual podem continuar fent modificacions fins a la mort. I l'important no és allò que està al fons del llenç, el dibuix original, sinó les noves traces que van configurant-lo i li donen un nou sentit. Montaigne és un buscar-se en tot allò on hi ha quelcom humà, és viatjar com un emmirallar-se de manera que la diferència amb l'altre et faci veure allò que et configura, és el pas cap al més enllà per adonar-te d'on es troba la frontera.
El senyor del castell de Montaigne és l'home nu i sincer que s'envolta de pensaments i textos per sentir-se aixoplugat però que alhora batalla amb el món, el recorre i s'hi implica amb consciència de quin és el paper que ha de jugar -fins que arriba la pesta i decideix fugir de Bordeus-. Els seus Assaigs sempre tenen alguna cosa a dir, són pàgines que no queden tancades al seu temps sinó que segueixen obertes, no només a noves interpretacions, sinó a la creació d'un diàleg amb l'autor que porta a la consciència de la contradicció inherent a l'home. Us el recomano.

"No pinto el ser, pinto el tránsito" Michel Eyquem de Montaigne

3 d’abril del 2009

Excuses de mal pagador

Perdoneu que aquest blog hagi perdut el ritme, però em sento soterrada sota les lleis de la Facultat, la UB i altres organismes que fa tres o quatre nits que llegeixo intentant trobar algun forat que, obviament, no existeix. Els dies els passo entre la biblioteca, el bar, la sala dels dinars, les classes d'alemany, la feina i de tant en tant, els despatxos dels professors buscant ajuda per resoldre el desgavell de la Facultat. Estic abatuda i ja sense esma, prometo un article amb cara i ulls sobre Montaigne aviat, li podeu donar les gràcies a Zweig.

1 d’abril del 2009

Nou blog

Comencem un nou projecte amb il·lusió, intentant donar un altre punt de vista a l'hora de mostrar allò que està passant a les Facultats del Raval. El nostre blog pretén informar de forma seriosa sobre les conferències, reunions i altres actes que es realitzin a la Facultat de Filosofia que impliquin als estudiants, però a la vegada volem expressar l'opinió d'una part dels estudiants que fins ara no s'ha posicionat i ha decidit mantenir-se al marge. No representem a ningú ni estem vinculats a cap associació, la nostra intenció és solament obrir un espai on pugui donar-se un diàleg madur i serè i casascú pugui escriure amb llibertat i respecte.
Esperem la col·laboració d'altres estudiants i professors, ens mantenim oberts a tothom qui vulgui construir respectant unes bases que fan possible aquest terreny comú i compartit. Comencem!

http://bonamens2009.blogspot.com