28 de febrer del 2009

Esperança

"Levantad en vuestro alrededor la valla de una esperanza grande y envolvente, de un esperanzado anhelo."
Nietzsche. De la utilidad y los inconvenientes de la historia para la vida

25 de febrer del 2009

Ernst Bloch i l'esperança

Bloch ens parla de l'esperança i la delimita per tal que no pugui ser justificació de totalitarismes o altres bogeries tenyides de desitjos de canviar i dominar el món. L'esperança és horitzó i possibilitat, una possibilitat que des d'un bon principi hem de considerar des de l'atzar, sense buscar una necessitat que lligui esdeveniments en el desencadenament d'allò que somiem en el futur. Els somnis han de ser concebuts només com a obertures que encaminen a un demà encara no esdevingut i que ens pot sorprendre, l'actitut és sempre important perquè no és només postura sinó essencial davant aquest sentiment expectatiu. L'esperança blochiana és aquella que fuig de cosificacions, de raons astutes que encaminen la història i converteixen els somnis en imperatiu i exigència davant una realitat que sembla controlada. El que cal destacar en el somni és precisament l'ésser només possibilitat, aquest 'només' és el que determina l'esperança perquè en ella no hi té cabuda el que es pren com a ja esdevingut, sinó que l'important és la incògnita, la pregunta davant l'esdevenidor. Esperança és ver al futur, un futur indeterminat i lliure, tal com l'ésser humà.

24 de febrer del 2009

El joc de l'equidistància

L'equidistància política està de moda, es busca una major massa de votants a canvi d'una mena de "liquidització" de la ideologia que fa perdre la determinació pròpia del partit. No es deixen clares les intencions ni els interessos, es desconcerta al votant perquè no es deixa clar qui és l'amic o l'enemic en la lluita pel poder, joc que confon al votant. El votant pateix una falta de confiança en el compromís polític, ja que aquest és tan indeterminat que es pot complir de maneres diverses i no especificades en cap moment abans dels resultats electorals. Aquesta no-especificació confòn als votants i així s'aconsegueix augmentar el públic d'un discurs que acaba sent eteri i ple de paraules buides, simples intuicions. El públic elector acaba per ser consumidor del marketing que ofereix una campanya que sembla més publicitària que no pas política, es perden referents i guies perquè les declaracions d'un dia queden contradites per les de l'endemà. El votant ja no es sent representat per un polític de poques idees clares i molts discursos perduts en l'espai entre l'emissor i el receptor. Caldria doncs, resituar el discurs polític o potser cal canviar la posició del votant i les seves expectatives davant uns comicis que cada cop engresquen menys a la població. Recordem que el joc de la democràcia ens implica a tots i a tots ens necessita, cal que sigui net i es doni en un espai públic de debat que qüestioni no només els discursos pre-elaborats sinó també la posició de cada partit en el marc polític actual.

19 de febrer del 2009

Kant

Kant és l'aixopluc en els dies d'incertesa, por i angoixa. Quan tot l'edifici cau pel seu propi pes, Kant m'ajuda a tornar a tenir esperança per a construir una nova base més sòlida, confiada potser en la idea de progrés i millora. El rigor, les idees sòlides, el redactat dur però pur, queden gravats com una melodia de fons comfortable que apaivaga la por. Tothom necessita un lloc on sentir-se protegit i Kant és el pare amb els braços oberts que exigeix però conhorta, la casa que ens esmpara quan estem perduts.

9 de febrer del 2009

Un intent de Sartre

Sartre no és -segurament- el millor novelista. La seva angoixant Nàusea no és cap lectura obligatòria, però la remor que se sent al llegir-lo és necessària. Sartre és aquella música de fons essencial per a ambientar noves lectures, es forja com un tupit teló farcit d'uns sentiments que ajuden a comprendre, a comprendre's. La seva angoixa és l'angoixa de tots els homes, la seva existència també ho és i llegir-lo significa en certa manera arribar a albirar Heidegger, tot i que sempre amb recel. Sartre és el tapís sobre el qual es poden col·locar tant obres posteriors com anteriors, segurament no és ni tan sols essencial, però és un bon digestiu a l'hora de pair allò que anomenem existencialisme. La seva foscor és molt més clara en el moment d'interpretar-la, potser perquè arriba més al fons de l'ànima humana, captant tot el desassossec que més tard Pessoa va mostrar amb paraules més encertades. Sartre agafa la mà del poeta tot i caminar per la vora oposada, el riu és sempre el mateix i la corrent segueix la mateixa direcció. La forma de fluir de Sartre es distingeix pel seu recórrer a imatges desesperançades, pel despullament de l'home davant d'un mirall que li retorna la fragilitat de la seva imatge. Sartre és la feblesa, la pèrdua de sentit i la foscor sense aturador que acaba desdibuixant l'ésser en un intent d'anorrear-lo.
PD: Et confeso, Striper, que aquest matí m'he plantejat el deixar el blog així, però m'ha semblat una mica cruel i frívol, i jo a aquest blog me l'estimo, a la meva manera, però. Tranquils, aquest blog m'obliga a pensar i escriure, mentre això sigui així restarà viu.

8 de febrer del 2009

Perduda

algu dia torno
-diria demà però no sóc de prometre coses i després no complir-les-

1 de febrer del 2009

Jaume Pla (Mazoni) i le Petit Ramon al Zorrilla


Divendres a les 21:00 entràvem al Teatre Zorrilla a un actuació inclosa dins del cicle de Butaca Jove, no coneixia cap dels dos cantautors que havien d'actuar i tampoc coneixia el format de "Sobretaula", amb el qual es presentava l'actuació. Al comprar l'entrada (6€) ens van comentar que incloïa una consumició, que l'aforament màxim era de 60 persones i que calia entrar per la part posterior del teatre.
Entrem i ens trobem al bell mig de l'escenari, ple de taules i cadires, a l'entrada es servien les begudes i els espectadors ens anàvem col·locant lliurement al voltant de les taules. Es presenten Jaume Pla (Mazoni) i Le Petit Ramon, seuen i es serveixen vi abans d'agafar les guitarres. A partir de llavors se succeeixen les cançons d'un i l'altre, a vegades cantades a quatre mans, totes en versió acústica i algunes d'elles són presentades per primer cop davant del públic. La impressió és molt bona, m'enamoro de la veu de Jaume Pla i de la manera de fer de Le Petit Ramon, les lletres de Pla em semblen fantàstiques, agudes, a voltes sarcàstiques; la guitarra de Le Petit Ramon sembla arrencar acords que ressonen per la sala i ens deixen vibrants i esperant el silenci i els aplaudiments. El regust és molt bo i l'hora i quart que dura l'espectacle passa ben ràpid entre cançons pròpies i versions de clàssics com Dylan, surto amb la seguretat que compraré el proper disc de Pla i que seguiré escoltant ambdós cantants. I si tornen, aniré a veure'ls un altre cop.