Bulevard Haussman, 102

(Proust)

Són paraules només,
però aguanten el món
i reviuen fulgents
el passat d'una llàgrima
que tremola en els ulls
mentre plou sobre el camp
de la infància i tot
es desfà convertint
en la cendra d'un foc
(alguns li diuen Déu
altres Literatura)
que ha arrasat inclement,
sense enllà ni retorn,
Les plaisirs et les jours
d'una prosa que es dol
Du côte de chez Swann
per salvar un temps perdut
entre ofecs i atacs d'asma.

Ponç Pons

És molt bo, Ponç Pons... he raptat tots els seus poemaris de la biblioteca de Can Casacuberta, bé, vaig deixar-ne un! intenteu descobrir aquest autor, de veritat que val la pena ^^

Bruce Springsteen

Escoltar The Rising* per primer cop i entendre perquè cada cop que senties una cançó d'en Bruce t'entraven aquelles ganes terribles de plorar. Springsteen connecta amb alguna part del nostre interior, parla de la por, de l'esperança, dels sentiments més profunds. I m'agrada.

* Aclariment: el CD, ja sé que la cançó és molt bona, però potser per ser tan típica no és la que m'ha sorprès més gratament del CD

Vicky Cristina Barcelona

És obligat parlar d'aquest film, tot i que segurament no és el millor de Woody Allen; d'això jo no us puc dir molt perquè només he vist Match Point... El que sí diré és que es pot definir, superficialment, com un cant a l'amor: en aquest sentit, m'ha recordat molt al Banquet, de Plató. Sembla com si cada personatge tingués una concepció diferent de l'amor, l'exposés, la defensés i després la posés a prova. El resultat de tot això, una comèdia que a estones sembla un puzzle mal muntat, com si l'haguéssin fet a trossos que no acaben d'unir-se bé.
La sorpresa: una Penélope Cruz que no ho fa gens malament (mira, a mi m'ha convençut) ,l'Scarlett tan bé com sempre, tot i que jo d'ella patiria per acabar sent un clixé d'Allen, i Bardem no m'ha agradat gaire, serà que li tinc mania.
Res més, una bona peli per passar l'estona, després potser s'us presenten mil idees al cap de cop, com m'ha passat a mi, però potser només era el dia i el moment, i no ha estat pas culpa del bo den Woody.
El millor de la peli: la foto de la cartellera!M'encanta

Preguntes

Últimament em pregunto:
perquè ens neguem a la mort?

11

M'agrada l'11 de setembre, ja sé que cal recordar una derrota, ja sé que cal exigir moltes coses que ningú no ens vol donar. Però a mi m'agrada sortir al carrer, veure un munt de rams i flors davant el monument de la Plana, gaudir dels castellers i del so de les gralles. I m'agradaria que això fos normal, que això fos la nostra Diada, que no fos necessari pensar en els problemes del finançament, de la llibertat d'un poble, de la possibilitat de fer un referèndum. Creure per un dia que som un país normal, amb gent que gaudeix al carrer i creu en un Estat, un Estat que potser no ens queda tan lluny com creiem. O potser sí, però jo seguiré creient que és possible mentre em trobi la Plana plena de gent, veient amb il·lusió com s'enlairen els castells, parlant en català, sentint que allò és el normal.

L'elogi de la mà

Giordano Bruno és conegut pel seu estudi astronòmic i per les seves innovacions a l'astronomia durant el Renaixement, però la seva filosofia va molt més enllà de planetes i estels, a la Càbala del Pegaso triomfant introdueix dos temes que ja havien estat discutits en l'Antiguitat: l'elogi de la mà i l'elogi de l'esforç. Avui tractarem del primer d'aquests dos temes, basat en la dualitat entre la intel·lectualitat i la mà: l'home és més intel·ligent pel fet de tenir les mans o té les mans perquè és més intel·ligent?
Segons Bruno, l'home té dos dedicacions: la contemplació, per a la qual està feta l'intel·lecte, i l'acció, per a la qual s'han creat les mans; tot i això, el que realment el diferencia dels animals no és l'enginy, sinó el poder de l'acció amb les mans. La mà és "l'òrgan dels òrgans", amb ella l'ésser humà ha pogut dominar els estris i esdevenir més intel·ligent; la mà és la possibilitat d'esdevenir diferent a la resta d'animals. Tot i que es veu com Bruno aposta clarament per la mà, no es pot dir que oblidi l'intel·lecte, la seva filosofia es basa sempre en una dualitat de forces, de manera que arriba a afirmar que tot i que la mà és el motor que transforma l'home, sense l'intel·lecte no es podria parlar de cultura.
La meva intenció no és seguir amb aquest debat entre la mà i l'intel·lecte, el pràctic i el teòric, sinó preguntar si no ens estem oblidant de les mans. No em refereixo al fet que s'oblidin les feines que es fan amb les mans, sinó que volem veure el món amb només els ulls i a vegades no recordem agafar les coses amb les mans, tenir-les al nostre abast. És com si estiguéssim oblidant la nostra forma natural de relacionar-nos amb les coses, abans es començava per la vista i es seguia per l'olor i el tacte; ara tot és veure i només ens quedem amb això. Però cal tocar, cal sentir entre les nostres mans, perquè conèixer no és veure quelcom de lluny, sinó és abastar-lo, és tornar-ho teu i sentir-ho part de tu.